Si hagués de definir Ramon Gener amb una paraula crec que seria la passió. Parla del que li agrada amb una adoració majúscula que desperta mig somriures en qualsevol que l'escolti parlar. La segona paraula seria la música, evidentment, tant que ha fet que aquest element es converteixi en un complement directe per tot el que fa: escolta música, toca música, beu i menja música, projecta música, parla música, música, música, música a tot arreu. Sembla difícil conèixer Ramon Gener més enllà de les notes i acords; sembla, en realitat, que rere la música trobi la frontera perfecta per no haver de mostrar-se ni mullar-se massa, sempre emparat en dominar-ho tot sobre l'amor de la seva vida i seduir qualsevol oient curiós. Músic, humanista i divulgador musical, aquest apassionat de la música i de la vida acaba de guanyar el Ramon Llull amb la seva primera novel·la, Història d'un piano, que narra preciosament la història real del seu propi instrument.

Foto: Irene Vilà Capafons

Gerard Quintana va dir que no és un llibre de temporada, sinó un llibre per sempre. A tu què et fa sentir que el teu piano s'hagi convertit en universal?
Em fa sentir molt feliç i molt content que el meu piano ja no sigui el meu piano i sigui el piano de tothom, de tots els lectors que llegeixin el llibre. I molt content que la seva història transcendeixi: que em transcendeixi a mi, que transcendeixi a tots els que el van tenir abans que jo i que la seva història pugui viure per sempre.

Què significa el piano per tu?
Es pot traduir en totes les paraules que hi ha al llibre. Tots els instrumentistes tenen una relació important o especial amb el seu instrument, i en el meu cas, i tenint en compte les circumstàncies especials que concorren en el moment en què el piano va arribar a mi, aquesta relació esdevé molt més íntima i molt més especial amb tot el pes de la paraula, diferent i única. I aquesta relació és la que jo tenia ganes de poder explicar perquè el lector pugui entendre que ell també pot ser part d'aquesta relació íntima i transcendent.

L'instrument que t'acompanyarà no el trobes tu, sempre t'acabarà trobant ell

Expliques que tens un ritual: cada matí quan et lleves li dones el bon dia al piano. Havies tingut la mateixa connexió amb un altre instrument?
Em passa amb aquest instrument. Abans n'he tingut uns altres, i amb tots he tingut una molt bona relació, però aquest és especial perquè va ser un piano que jo vaig estar buscant durant molt de temps. Era un piano que no trobava, que no era capaç de trobar, i que se m'escapava. El vaig comprar, diguéssim, des d'un punt de vista més prosaic, però no va ser així: va ser un miracle que vingués des d'on va venir, perquè va venir de molt lluny i va anar a petar a aquest carrer de Gràcia. I jo no havia de ser-hi, però tots dos vam coincidir al mateix lloc en un moment. Per què? Perquè hi havia una persona que venia des de l'altra punta d'Europa que sabia que jo estava buscant el piano. En Janusz Borowski, que és un personatge molt important del llibre, ho sabia. I em va venir a buscar i trobar, perquè l'instrument que t'acompanyarà no el trobes tu, sempre t'acabarà trobant ell. Tu el pots buscar, i el pots buscar molt, i fins i tot pots arribar a tenir la sensació que ets tu qui l'ha trobat. Però és com si fos al revés: sempre és ell qui t'acabarà trobant i sempre és ell qui t'acabarà escollint.

Però el vas trobar perquè buscaves alguna cosa.
Buscava un tipus de so que jo en dic vellutat, que és com no dir res i dir-ho tot, perquè vellutat en el meu imaginari pot sonar d'una manera i per tu pot sonar d'una altra. El vellut que jo tenia al cap era un tipus de so que no acabava de trobar. I em feia il·lusió tenir una marca de piano, el Grotrian Steinweg. Per què aquest piano? Perquè és el precursor del que després van ser els Steinway, que són els pianos que tothom coneix i que hi ha a totes les sales de concerts. Abans hi havia l’Steinweg, d’una família alemanya que va emigrar a Nova York i va fundar una nova fàbrica de pianos. Ells es deien Steinweg, però quan van arribar a l’Illa d’Ellis els van posar en quarantena i els van dir que no podien viure allà amb aquell nom, i que a partir de llavors el pare de la família es diria Henry Steinway. Així que el gran Steinway que tothom coneix té un precursor, i era el piano que jo volia i que em va venir a trobar.


En aquell moment encara no sabies que hi havia un secret ocult dins del piano. Què és el primer que et va venir al cap quan vas ser-ne conscient?
No diré que va ser una sorpresa, perquè sense saber-ho, intueixes que hi ha alguna màgia al piano que no entens i que no comprens. No diré que sabia que hi havia d'haver alguna cosa, perquè no és el cas, però tot va cobrar sentit de sobte: haig d'anar a Alemanya, agafo el cotxe, me'n vaig a la fàbrica, explico que tinc aquest piano, em diuen que és del 1915, i aquell senyor de la fàbrica alemanya, que és el Herr Gritzke, em diu a qui li van vendre el piano. I a partir d’aquí vaig anar estirant del fil.

Quan comences aquest viatge, ho fas més per impuls personal i aventurer o  per aquest compromís de rescatar la memòria històrica d'aquest piano?
Totes dues coses. Com que soc un flipat de mena, volia conèixer la història del piano, i al mateix temps em feia il·lusió perquè era el meu piano. A mi tot em fa il·lusió, tot m'engresca i tot m'anima, i tinc ganes de fer-ho tot. I en aquest cas, encara més. Em vaig sentir totalment interpel·lat.

Foto: Irene Vilà Capafons

Tots els noms són reals però no expliques com vas arribar a ells.
Hi ha un moment fent el llibre que em vaig preguntar: ho explico o no explico. Crec que el llibre destil·la una màgia creixent, i de sobte si hi ha una dada que a mi m'ha costat cinc viatges a cinc arxius municipals, és trencar la màgia. El llibre no es tracta tant d'explicar. Es tracta d'entendre la màgia de l'instrument. Tota la meva feina documentant-me aquí i allà és igual; el que realment val la pena i és important és què és. I també hi ha una altra cosa que crec que és molt important pel lector, i és que no s'estigui preguntant constantment què és veritat i què no, què m’invento i què no. Crec que el lector simplement s'ha de deixar endur per la història, l'ha de llegir, l'ha de gaudir i s'ha de deixar seduir per la màgia o per la transcendència de la història.

Quan vas saber que d'aquí en sortiria un llibre?
Arriba un moment en què t'adones que la història del teu piano és tan gran que ja no és el teu piano i que ja no et pertany. I el moment que t'adones d'això és el moment que jo baixo un dia per dir-li bon dia i m'adono que m'està demanant que expliqui la seva història, perquè ell està molt content d'estar a casa meva i que ara sigui meu, però és de tothom. I arriba un moment en què m'adono que la història és de tothom, amb uns personatges concrets i amb les seves experiències concretes, però és la història de tothom, i l’hem d’explicar perquè tothom pugui sentir que el piano també és seu.

La història del meu piano és la història de tothom, i l’hem d’explicar perquè tothom pugui sentir que també és seu

Has plorat molt escrivint el llibre?
Jo ploro sempre, no només escrivint el llibre. Ploro moltes vegades i per les coses més tòpiques. Ploro per tot. També ric molt i m’emociono molt. Suposo que és una manera de ser, és com soc, i tampoc ho puc canviar. I tampoc tinc cap ganes de canviar-ho.

Al llibre hi ha un moment que es perd el respecte cap al piano. Creus que les noves generacions estan desvirtuant la memòria i el passat?
No, no. Les noves generacions estan súper preparades i tenen moltes ganes de fer coses. Ara que vaig fer Això no és una cançó a TV3 i he tingut la canalla a classe, el que veig és que la gent jove té moltes ganes de fer coses i té molta empenta per fer-les. Al llibre hi ha una circumstància, i és que hi ha unes persones que són joves i que trenquen una cadena d'estimació cap a l'instrument, però no és perquè siguin joves o perquè siguin grans, és perquè són aquelles circumstàncies concretes. A la teva pregunta et diria que no, radicalment no; tot el contrari.


Parles de la música com a element de supervivència. A tu la música t'ha salvat d'alguna cosa?
Sí, la música et salva cada dia. La música sempre et salva, està a tot arreu. La música és constant, és inevitable. No conec ningú que vulgui fugir de la música, però si arribéssim a trobar algun impostor que volgués fugir d'ella, no podria. I la música pot servir per moltes coses. Potser no tothom té una relació com la que tinc jo, que és una relació súper intensa i de vida o mort, per entendre'ns; potser pots tenir una relació que només serveixi per distreure't, fins i tot per tenir música que va sonant. Però si intentes trobar el perquè de les coses, jo crec que te n'adones que la música com a fet inevitable és quelcom més que una cosa, és una cosa que t'està acompanyant, t'està dient, t'està explicant, t'està ajudant o t'està escoltant. La música sempre t'escolta. La música és l'única cosa a la vida que mai et dirà que no, i sempre et dirà no el que tu vols que et digui, sinó exactament el que tu necessites que et digui. I en aquest sentit la música és transcendent, i jo estic enamorat d'aquesta transcendència.

I com pot ser que tot i així sapiguem tan poc de música?
No ho sé, suposo que hi ha de tot. Potser a alguns els passa això que dius tu, a uns altres no. Jo el que dic sempre és: escolta la música que no t'agrada o la que creus que no t'agradarà, perquè la que t'agrada ja l'escoltes, ja t'acompanya, ja la tens i no te la traurà ningú. D'alguna manera t'ha fet un motllo de qui ets i com ets, i per què tens les sensacions que tens, i per què vius com vius, i per què t'identifiques amb unes lletres i amb uns acords. A partir d'aquí, comença a escoltar la música que no t'agrada, perquè quan ho facis de sobte descobriràs tot un altre món que pensaves que no existia, però que existeix i està fet per a tu. La música no li parla a tothom, parla a cadascú i li diu el que necessita.

Potser si portéssim Rosalía al segle XVIII faria la música de Mozart

Tu ets dels puristes que categoritzen la música?
No, la música és la música. Abans hi havia Beethoven, i més abans hi havia Mozart, i més abans Vivaldi, i més abans Monteverdi, i més abans Carlo Gesualdo... I després hi havia la música del segle XX, i ara hi ha la del segle XXI. Tothom fa la música del seu temps. Si traslladéssim a Mozart a l’actualitat, quina música faria? Pensem que Mozart estaria fent una sonata amb estructura del classicisme de la segona meitat del segle XVIII en tres temps, en un primer temps d'allegro, un segon temps d'adaggio i un tercer temps en rondó? Doncs no. Però potser si portéssim Rosalía al segle XVIII faria la música de Mozart. Cadascú fa la música que li correspon al seu temps, i l’important és si aquesta música transcendeix. De música bona, dolenta, millor i pitjor n’hi ha ara, abans i molt abans de l'abans de l'abans, i en el futur passarà exactament el mateix. La qüestió és què s'escoltarà al segle XXV, què s'escoltarà al segle XXX. El que s'escolti és el que serà transcendent, és el que dirà algun tipus de veritat inevitable i indefugible.

La música que et descendeix és la més escoltada?
No necessàriament. Això és una elecció personal. La música transcendeix en cada persona i després transcendeix col·lectivament. Però si al segle XXV hi ha algú que està escoltant Rosalía, la seva música estarà viva.

Foto: Irene Vilà Capafons

Tu vas començar de molt petit a tocar. Et vas sentir incomprès?
És una història llarga, però... De petit convivia més amb altres músiques i tenia una relació més d'entreteniment amb la música. Va ser un dia que vaig fer clic. Jo estic súper a favor del concepte clic, perquè hi ha un dia que fas clic i dius: ostres, això ho havia tingut tota l'estona davant i no me n'havia adonat. Jo vaig fer clic amb la música, i vaig passar de tenir aquesta relació de més entreteniment i passar-m'ho bé a que sigui el que és ara. El dia que vaig fer clic vaig començar a explicar coses a tothom, a ser súper expansiu i potser massa vehement.

Què escolta Ramon Gener quan condueix?
Quan estic al cotxe no escolto música, perquè em resulta impossible escoltar. La meva relació amb la música és que, quan sona, m’haig d’aturar, haig d’aturar la vida. La música que escolto és sobretot la que estudio, perquè passo la vida estudiant molta música i estic moltes hores assegut al piano, estudiant, trobant el que hi ha al mig de les notes. Mozart tocava el do i deia que no era música, després tocava el re i deia que tampoc era música. La música està entre el do i el re, que és el que no sona, el viatge que hi ha entre aquestes notes. Això és la música. Així que jo em passo la vida trobant aquests viatges que no sonen.

Sols associar les persones a una peça?
Me'n recordo de la gent amb músiques. A vegades no me'n recordo del nom de les persones, però me'n recordo de la música a què sonaven. Potser també per l’aspecte físic o per la manera de vestir, o per la conversa que hi he tingut. Em passa amb tothom.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!