A vegades és una cosa tan senzilla com això. Em va passar amb l'última novel·la del Melcior Comes, El dia de la balena, que començava amb una cita de Debaser, la cançó dels Pixies. Només per aquest detall vaig saber que aquella història era per a mi. L'era. Ara m'ha tornat a passar amb Els murs invisibles (L'Altra, 2024), el nou llibre de Ramon Mas, editor de Males Herbes, una de les millors editorials del país, i cantant de F.P., un dels millors grups de punk per aquestes contrades. Mas inicia la novel·la amb una cita de Kiss the Bottle, un tema del disc Etc. de Jawbreaker. Aquesta novel·la, per força, havia de ser per a mi. Ho és, per a mi, i per a vosaltres també.
Recordo el moment exacte en què vaig descobrir Jawbreaker. Era dissabte de ressaca i, com gairebé tots els dissabtes de ressaca, passava la tarda esperant que arribés el vespre per tornar-me a reunir amb el Kiku i la resta de la colla, escoltant De 4 a 3, un programa de Radio 3 presentat per Paco Pérez Brian en què vaig descobrir bona part de la meva banda sonora vital de la meva adolescència i joventut. Quan va sonar Save My Generation, cançó que obria el nou disc de la banda de Blake Schwarzenbach, Adam Pfahler i Chris Bauermeister, Dear You (tota una obra de culte que destaca com un dels millors discos de l'indie dels noranta), em va passar el mal de cap i la sequera de boca. Allò era com Nirvana, però diferent. Sonava igual d'intens que la banda referencial del grunge, però allà on Cobain bramava nihilisme, Jawbreaker aportaven una alenada d'emotivitat. Era la mateixa ràbia, però exterioritzada per diferents canals.
Vaig començar a llegir Els murs invisibles una tarda de dimarts de fa un parell de setmanes. La vaig acabar l'endemà a primeríssima hora del matí en el bus que em porta a currar de Gelida a Barcelona. Durant aquelles escasses dotze hores vaig quedar totalment atrapat en aquesta novel·la que Mas ha trigat quatre anys a escriure i dues dècades a guarir. Un relat a cor obert, extremadament personal i autobiogràfic (i molt probablement per això ens acaba interpel·lant a tots) en què retorna a aquells dies de març de 2004 en què un dels seus millors amics va decidir suïcidar-se. Una història que ens recorda que l'adolescència és una equació indesxifrable que moltes vegades només la colla, la música i els trucs sobre una taula d'skate al Sucre de Vic ens poden ajudar a desxifrar, colpidora però no exempta de bellesa i emotivitat. Com una cançó de Jawbreaker.
És una història tan corprenedora que de sobte m’ha semblat que qualsevol cosa que et pogués preguntar seria una frivolitat.
Com endevines, la promo d’aquest llibre és i serà tot un exercici d’equilibrisme. Aquí respondré com a autor, de manera que m’endinsaré ben poc en emocions i temes personals. Deixant de banda les tres escenes més dures, escriure Els murs invisibles m’ha portat, sobretot, moments bonics. M’he sentit molt afortunat de poder fer reviure no només la meva relació amb en Raül, sinó moltes d’aquelles sensacions de quan tens 16, 18 o 20 anys i vas pel món com si no existís res més que les teves ganes d’esprémer la vida.
M’he sentit molt afortunat de poder fer reviure no només la meva relació amb en Raül, sinó moltes d’aquelles sensacions de quan tens 16, 18 o 20 anys i vas pel món com si no existís res més que les teves ganes d’esprémer la vida
Quantes vegades havies començat aquesta novel·la?
Una i prou. El que he fet són moltes reescriptures per aconseguir trobar la distància justa entre el narrador i el relat que explica. Necessitava trobar un to que em permetés observar els fets amb prou perspectiva per explicar-los com una novel·la, sense judicis, ni ressentiment, no volia que fos un llibre escrit des del dolor o des de la ferida, i crec que ho he aconseguit.
Perquè, Els murs invisibles és una novel·la o un relat autobiogràfic?
Hi ha una trama, una estructura argumental, escenes, personatges, escenaris... Podem dir que és una novel·la perquè es llegeix com una novel·la. Que el material que s’hi narra sigui de tall biogràfic no li treu que sigui un constructe narratiu pensat per atrapar el lector i fer-lo tirar endavant.
Però era un relat que et devies a tu mateix?
Segurament, sí. De fet, a cada llibre que escrivia (si heu llegit Afores o Estigmes ja us n’adonareu) hi apareixien moltes coses que tenien molt a veure amb aquesta història, i que sense que jo ho hagués previst acabaven per tenir un pes específic en la narració. Però no l’he escrit per exorcitzar els meus dimonis, ni per treure’m de sobre uns fantasmes que em perseguien, l’he escrit perquè era un compte pendent, cap a mi i cap al meu amic.
No he escrit Els murs invisibles per exorcitzar els meus dimonis, ni per treure’m de sobre uns fantasmes que em perseguien, l’he escrit perquè era un compte pendent, cap a mi i cap al meu amic
Així que, d’alguna manera, tot el que has escrit fins ara era una mena de pròleg d’aquests murs invisibles?
Jo no diria tant. Estic molt satisfet dels tres llibres anteriors publicats a Edicions de 1984. De fet, en el meu cas, considero tan personals les obres de ficció estricta com les biogràfiques, crec que poso tant de mi mateix en una història imaginada com en una d’autobiogràfica.
Què vas sentir quan vas acabar d’escriure Els murs invisibles?
Això m’ho guardo per mi.
Hi ha un moment que em sembla preciós, cap al final del llibre, quan expliques un somni en què en Raül marxa patinant i et diu que no els segueixis, que a partir d’ara ha d’anar sol. Escriure Els murs invisibles ha estat una mica la plasmació d’aquest somni?
No exactament. Escriure aquest llibre no ha sigut un procés de sanació, ni una cosa terapèutica. No l’he fet per superar el suïcidi del meu amic ni de quedar en pau amb aquesta història, l’he escrit perquè el trobava a faltar, per tenir-lo més a prop, per recordar-lo i perquè la gent el conegués.
No he escrit Els murs invisibles per superar el suïcidi del meu amic ni de quedar en pau amb aquesta història, l’he escrit perquè el trobava a faltar, per tenir-lo més a prop, per recordar-lo i perquè la gent el conegués
Dies enrere llegia un llibret publicat pel CCCB sobre escriure ficció en l’era de la postveritat. L’autor deia que després de l’11S (justament l’època en què passa Els murs invisibles), el món va quedar tan colpit que molts autors van sentir que ja no tenia sentit crear històries i personatges ficticis (platejant-se, fins i tot autors com Martin Amis, deixar d’escriure), perquè sentien que res podia superar la força de la realitat. Dic tot això, per l’esclat que estem vivint de la literatura del jo. Com a editor, i ara autor d’una novel·la que podríem incloure en aquest compartiment, a què creus que es deu aquest fenomen?
Crec que l’esclat de la literatura del jo del que parles està arribant a la seva fi, a poc a poc va tornant la ficció i estic segur que en els pròxims anys s’imposarà del tot, si més no en la literatura. Pel que fa a la part que em toca, durant l’escriptura d’aquest llibre mai no em vaig plantejar fer un tipus de literatura o un altre (ni autoficció, ni realisme, ni memòries...), soc escriptor i aquesta era la història que volia explicar, tan senzill com això. Si no hi he posat cap element de ficció ni cap joc de miralls és per respecte a la gent que hi apareix i a la persona que era jo ara fa vint anys.
