Pere Calders va ser el mestre de l’absurd de la literatura catalana. Amb qualsevol element aconseguia crear un univers delirant, en que tot era possible. I això que Calders no va tenir ocasió de conèixer aquest monstruós laberint de llits, paelles, miralls, tamburets, mantes i taules, el temple per excel·lència del consum de masses, que és l'IKEA. Ramon Pardina (Barcelona, 1977), successor de Calders, sí que ha tingut l’ocasió d’explorar les infinites possibilitats literàries d’aquest espai, i ho plasma, amb humor descarnat, en un dels seus contes del llibre El club dels homes amb bigoti (El Petit Editor).
Literatura en estat pur
Ramon Pardina ve del món de la televisió: ha estat guionista de Polònia, Crackòvia, El gran dictat, Buenafuente... Però l’autor té molt clar que cada cosa té el seu temps, i El club dels homes amb bigoti no té res del producte mediàtic típic de Sant Jordi, farcit d'anècdotes televisives i destinat a escalar posicions als llistats dels més venuts. Pardina fa contes ben ortodoxos: cuinats a foc lent, preciosistes, en els que cada paraula està al lloc que li pertoca. I que no interfereixen per res amb el seu treball com a guionista.
Els universos pardinians
La trama del conte que dóna nom al llibre se situa en una companyia on tots duen bigoti, amb gran orgull (dignes descendents de Mark Twain, d'Stalin, de Macià, de Chaplin, de Magnum, d'Einstein...). Una altra narració succeeix a una residència d’avis, en la que hi ha un vell que plora pels temps perduts; creu ser Elvis Presley, o tal vegada ho és de debò. En una tercera, els Reis d’Orient apareixen un cinc de gener a un pis a col·locar les joguines a les sabates i sorprenen al pare quan va a col·locar els seus regals. I fins i tot, en una altra, un home té problemes per redactar la seva carta de suïcidi... En els contes d'en Pardina les situacions més insòlites es desencadenen a partir de la trivialitat absoluta.
El contista Pardina
Aquest és el quart llibre de contes de Ramon Pardina. Els tres anteriors han obtingut premis. La novel·la que no he escrit mai va guanyar el premi Miquel Àngel Riera de narrativa breu. El jugador de futbolí que volia córrer la banda va endur-se el Joan Santamaria de narració. I L'home més feliç del món va obtenir el Joaquim Ruyra. Amb aquests tres llibres, i amb El club dels homes amb bigoti, Pardina demostra que no tan sols es bo com a publicitari i com a guionista.
L’art del conte
Diuen que escriure un conte és un art molt diferent d’escriure una novel·la. En un conte la trama ha de ser perfecte: qualsevol peça mal col·locada fa trontollar tota la història i no pots col·locar-hi cap element que no encamini el lector cap al desenllaç... Un gènere extremadament delicat, que necessita de bons artesans dels mots. I Pardina ho és. El club dels homes amb bigoti probablement no figurarà a les llistes dels més venuts. Els hooligans no assaltaran la taula de signatures d'en Pardina el dia de Sant Jordi. Però aquell que es prengui el temps per disfrutar-lo, el gaudirà a fons.