Raül Garrigasait i el senglar que passejava per la Rambla

Explica Raül Garrigasait (Solsona, 1979) que Profecia (Edicions de 1984), la seva nova novel·la, va néixer d’una imatge: la d’un senglar baixant la Rambla de Barcelona. No és que l’escriptor i assagista solsonenc presenciés aquesta particular escena. Simplement se la va imaginar. I, sobre aquesta espurna, n’ha construït una història, que servint-se de la presència incòmoda d’aquests animals a la ciutat, desplega un ventall poderós de temes, que van des del contacte entre civilització i natura, a la ràbia del dol, passant per les profecies de l’Antic Testament. I que converteix la presència simpàtica d’aquests animals, en la Barcelona del 2025, en alguna cosa molt més inquietant.

Càstigs divins

“T’imagines una plaga de senglars? Tota la ciutat plena de porcs? El càstig diví per haver-ho destruït tot!”. L’amenaça del càstig en forma de plaga, plana i contamina des del principi l’atmosfera del llibre. Especialment, en boca de la Dèbora, un dels personatges principals i l’experta en històries de profetes bíblics. I és que per a Garrigasait, president de La Casa dels Clàssics de la Bernat Metge des del 2018, el senglar és un símbol amb clars ressons mítics. “A la Grècia Antiga hi havia la llegenda del senglar gegant de Calidó, temut per arrasar les collites”, explica.

L’escriptor, que s’ha documentat profusament sobre les bèsties per escriure Profecia,  testimonia una inversió: “abans els senglars eren bèsties feréstegues que feien por i que s’espantaven de nosaltres”, afirma. Ara, però, s’han convertit en companys habituals, que comparteixen tant bosc i ciutat, amb els humans, que s’han acostumat a aprofitar-se de la seva presència. “A Vallvidrera, la gent dina amb els senglars al voltant, que van buscant restes per allà”, diu.

La novel·la explora, amb gràcia, una realitat palpable per a molts: la de les fronteres poroses entre la ciutat i allò salvatge

La novel·la explora, amb gràcia, una realitat palpable per a molts: la de les fronteres poroses entre la ciutat i allò salvatge, especialment evident a les zones més allunyades del centre de Barcelona, i a Collserola. El ciment de la ciutat ha construït un univers diferent, apartat, que no pot, però, evitar les intrusions constants dels elements naturals, que es neguen a obeir les lleis de la civilització, que actuen pel seu compte.

Nosaltres som animals però hem anat creant distància amb la natura durant mil·lennis

Per a Garrigasait, es tracta d’una frontera que en realitat té un gran potencial simbòlic. “Nosaltres som animals però hem anat creant distància amb la natura durant mil·lennis, a través del llenguatge, la ciència, etc”. Que els senglars baixin del bosc i caminin tranquils per les voreres, és, doncs, “un retorn de nosaltres mateixos”. Fins i tot, perquè com explica, hi ha senglars que ja han deixat de saber viure només al bosc. “Això és el que m’interessava narrar”, afirma.

La civilització i els porcs

I per explorar aquest trajecte de simbiosi constant entre civilització i natura, ningú millor que el professor Andreu Garom, veterinari i pare de la Dèbora, l’altre personatge clau de la novel·la. Dominat per una passió fins i tot desaforada per l’estudi d’aquests animals defensa que “la civilització va néixer al voltant dels porcs”. I es veu cooptat en un projecte polític de l’Ajuntament de la capital per tractar de controlar-ne la població. La seva estima pels senglars és tal que aconsegueix fins i tot canviar la imatge que en té el lector, d’invasor molest a criatura intel·ligent i ultraadaptable, que fins i tot pot aprendre a distingir les furgonetes de recollida de fauna per amagar-se’n.

“Els senglars han proliferat durant les últimes dues dècades perquè s’han humanitzat els boscos del voltant de Barcelona”, diu Garrigasait. I no només això, sinó que també reflecteixen els nostres desequilibris, el malbaratament de les nostres deixalles i els conflictes urbans. Com el canari de la mina. En les autòpsies que es practiquen als mamífers que a vegades es capturen a la ciutat, explica l’autor, s’hi poden veure tant els aliments, com les malalties urbanes i les conseqüències de la nostra expansió al món que ens envolta.  

Vivim en un món en què el saber ha de tenir sempre un impacte mediàtic o una utilitat política o econòmica i quan algú es dedica al saber pel saber, fracassa

Però per a Garrigasait, el professor Garom també encarna una altra cosa: “hi ha un tipus de persona a qui interessa estudiar alguna cosa d’una manera passional i molt viscuda, que jo crec que avui dia no hi acaba d’encaixar”, afirma, i això que “és l’encarnació més bonica del saber”. Critica la “burocratització” de la universitat i la seva fixació per les publicacions: “vivim en un món en què el saber ha de tenir sempre un impacte mediàtic o una utilitat política o econòmica i quan algú es dedica al saber pel saber, fracassa quan es troba amb aquests requisits”, afegeix.

Profecia també aprofita per satiritzar el món de la política i retrata la seva impotència a l’hora de canviar certs aspectes de la realitat

Profecia també aprofita per satiritzar el món de la política i retrata la seva impotència a l’hora de canviar certs aspectes de la realitat, malgrat els plantejaments ambiciosos dels quals es fa gala. Garrigasait assenyala que moltes vegades els grans discursos i relats que s’hi utilitzen són en realitat les formes d’aquest univers de càrrecs i poder de protegir-se d’ells mateixos o del públic, més que no pas la veritat. Un plantejament que encarna perfectament l’Hèctor Graus, tinent d’una alcaldia preocupada per fer veure que fa alguna cosa per solucionar el problema dels senglars, però sense paciència per aturar-lo de veritat.

Profecies bíbliques

A banda de l’interès biològic, Profecia també explora el món de l’Antic Testament i les llengües semítiques, l’herència que la Judit, la mare de la Dèbora, va deixar al personatge. La Dèbora les estudia a la universitat i aprèn a mirar el món que l’envolta a través de les històries Bíbliques i la idea que “hi ha paraules que contenen el futur”. 

“La Bíblia és un text que sovint ens sembla molt brutal”, afirma Garrigasait. “Tenim la sensació que està molt a prop de la salvatgia, però alhora fa un gran esforç per allunyar-se de la violència, per posar límits i dictar normes”, explica. “Això m’anava perfecte per construir el personatge de la Dèbora”. Colpida per la mort de la seva mare, arrossega la pèrdua i la transforma a través d’una violència inusitada contra aquells a qui té més a prop.

Malgrat la presència de la plaga que s’empassa la ciutat, però, no estem davant d’una novel·la distòpica

Malgrat la presència de la plaga que s’empassa la ciutat, però, no estem davant d’una novel·la distòpica. Tampoc ho creu Garrigasait que defensa que, senglars a part, és una novel·la “que parla de relacions humanes o qüestions que són realistes”. No hi ha, en aquest cas, mons que s’enfonsen per la sobreexplotació ni lliçons morals a través del fracàs d’una societat. Simplement l’expansió caòtica i sense més sentit d’una plaga, destinada a empassar-s’ho tot.

De vegades no som nosaltres que recuperem la natura, sinó la pròpia natura que recupera allò que considera seu

Garrigasait també respon sobre si amagat rere la trama hi ha el desig creixent de recuperar el contacte amb la natura que sembla renéixer ara per tot arreu. “Aquest és un fenomen que hi és al nostre món”. Puntualitza, però, que en realitat és “típicament urbà” i que ve d’una sensació de pèrdua. “La poesia bucòlica va néixer així a la ciutat d’Alexandria, d’imaginar-se pastors feliços al camp que tocaven la flauta”, recorda, “però no coneixem la duresa del camp”. I Profecia, amb un ric paisatge humà de conflictes i enquistats i d’humanitat despullada, ens brinda també un altre savi recordatori: de vegades no som nosaltres que recuperem la natura, sinó la pròpia natura que recupera allò que considera seu.