Tot el que envolta Raúl Núñez (Buenos Aires, 1946 o 47 – València, 1996) és una llegenda i alhora un misteri. Habita dins de l’àmbit de la mitologia perquè el seu estil literari, directe, desvergonyit, brutalment realista i a voltes surreal fins als límits de la higiene mental, va deixar una forta empremta en tota una generació que va llegir les seues columnes en mitjans com Cartelera Turia, Vibraciones, Bésame Mucho o Playboy. També en les seues cinc novel·les i cinc llibres de poesia, publicats entre 1970 i 1994. I encara rau dins l’esfera dels interrogants més sagnants perquè, a banda de què ningú tinga certesa del seu any exacte de naixement, és aparentment inversemblant que haguera de viure fregant la indigència i haguera de ser soterrat, mort amb només cinquanta anys (o tan sols quaranta – nou, qui sap), gràcies al fet que la Cartelera Turia, l’històric setmanari cultural valencià en què publicava cada divendres una columna, es va fer càrrec de les despeses fúnebres. Fins i tot acull encara en la seua redacció les seues cendres, ja que no se li coneixia cap família.
✍️Els estius de Roberto Bolaño treballant de segureta en un càmping de Castefa
✍️Rafa Lahuerta, el novel·lista improbable de la València oblidada
Va nàixer per a ser un escriptor maleït, un autor de culte, un autèntic kamizaze de les lletres que, hereu com era de l’estil de Raymond Carver, Charles Bukowski o el periodisme gonzo nord-americà, va ser un pioner literari i un excepcional cronista dels barris xinos de les dues ciutats mediterrànies en les quals va viure
L’argentí, qui va viure en Barcelona des de 1971 i en València des de finals dels huitanta. Va nàixer per a ser un escriptor maleït, un autor de culte, un autèntic kamizaze de les lletres que, hereu com era de l’estil de Raymond Carver, Charles Bukowski o el periodisme gonzo nord-americà, va ser un pioner literari i un excepcional cronista dels barris xinos de les dues ciutats mediterrànies en les quals va viure. Ferment creatiu per a una obra que va ser portada al cinema per Ventura Pons (La rossa del bar, 1985) i Francesc Betriu (Sinatra, 1988). Que va ser musicada per Gato Pérez en la primera d’elles, i que li va reportar amistat amb Joaquín Sabina o Juan Marsé. Amistats que, en tot cas, no van evitar que ens diguera adeu en la més estricta precarietat, quan la dècada dels noranta tot just superava el seu equador.
Exhumació d’un llegat a reivindicar
“A Raúl Núñez solem considerar-ho el pare del realisme brut en castellà, que ho va ser, però el més destacat és que va suposar un trencament absolut amb la literatura espanyola anterior”. M’ho diu el periodista i editor Juan Puchades (València, 1965), que és qui ara mateix s’està encarregant de reeditar algunes de les seues millors novel·les, com Derrama whisky sobre tu amigo muerto (1979), Sinatra (1984) o la inèdita Fuera de combate, que es va quedar a fosques perquè la mort el va sorprendre abans de poder desvetlar-la. Totes ambientades en la Barcelona més sòrdida i rescatades ara en l’editorial Efe Eme. Puchades, qui ja va publicar en 1994 una recopilació de les mítiques i inimitables columnes que Núñez veia publicades en Cartelera Turia sota el nom de El aullido del mudo, aquelles ja centrades en el submon urbà valencià, es decanta especialment per Sinatra, per “introduir a la modernitat amb les seues històries a peu de carrer i una escriptura electritzant, capaç de commoure i sacsejar el lector sense artificis”.
Va ser qui millor va escriure les infinites solituds que va viure la generació urbana dels anys seixanta i setanta del segle passat
Un dels lletraferits que també ha reivindicat amb més insistència el seu llegat, fins al punt d’implicar-se personalment en la publicació de la seua novel·la inèdita – bé, inèdita, fins fa unes setmanes –, el manuscrit de la qual romania a sa casa, és el veterà escriptor i professor Alfons Cervera (Gestalgar, Els Serrans, 1947). Ell creu que la seua particularitat resideix en el fet de ser “qui millor va escriure les infinites solituds que va viure la generació urbana dels anys seixanta i setanta del segle passat”, i pensa que el fet de reivindicar-lo “és un deure enmig de l'oblit a què van ser sotmeses algunes escriptures al dictat de què jo anomene literatura Ibex35”. Igual que Juan Puchades, si Cervera haguera de decantar-se per cap llibre en concret, ho faria per Sinatra, perquè opina que és “la seua millor novel·la”. Encara que no descartaria “tenir en compte la seua Obra Poètica”, no tan coneguda, “pionera en allò que podem anomenar poesia beat, tan important en aquells anys”.
Lirisme urbà, de ravals i barris xinos
“Raúl Núñez i jo vam ser amics de barra i faranduleo a mitjan anys noranta i vam compartir a la Cartelera Turia columnes: la seua era El aullido del mudo, potser el millor títol de columna de tots els temps, i la meua es deia Escrito en adobo”. Qui em conta això és l’escriptor Abelardo Muñoz (València, 1952), i una de les fotografies que il·lustra este text, amb els dos asseguts davant la barra de La Torna, un cèntric bar valencià a meitat dels anys noranta, armats amb gots de tub i embotits en aquelles jaquetes dues o tres talles més grans, típiques de l’època, és la prova fefaent. Se’l pot considerar, a Abelardo Muñoz, com el més clar continuador del columnisme de Núñez en les últimes dècades: n'hi ha prou amb degustar el particular món que reflecteix en La delgada línea roja, la seua secció actual en la Turia.
L’escriptor argentí va ser artífex “d’una prosa que forma part del dirty realism, que venia dels EUA, i que va tenir seguidors en el periodisme patri, nou periodisme i valencià
De fet, ell reconeix que “la gent sempre ens va comparar en estil, ja que tots dos abordàvem l'univers lumpen de carrer i l'hedonisme, la farra i l'alcohol”. Muñoz recorda a Núñez com “un ésser humà depressiu i més aviat pessimista, un home perplex de la seua pròpia ombra”, i lamenta que “mai no va tenir un duro, i la seua afició al glop el va perdre”. Literàriament, traça un paral·lelisme amb Roberto Boñalo, a qui li recorda “molt, però en menut”. I el descriu com “un etern emigrant”, a qui “només la Cartelera Turia va ser el seu veritable suport fins al punt que va pagar el seu enterrament i que les seues cendres encara es conserven a la fantasmal seu del mitjà”, segons li va confessar el mateix setmanari al seu moment. Considera el rescat de la seua obra com una cosa “molt positiva”, perquè l’argentí va ser artífex “d’una prosa que forma part del dirty realism, que venia dels EUA, i que va tenir seguidors en el periodisme patri, nou periodisme i valencià, com jo mateix”. La reivindicació que fa de la seua herència és ferma i entusiasta, com en la resta de testimonis ací recollits.
Brutalitat i tendresa
Un dels trets definitoris dels personatges dels llibres de Raúl Núñez és la seua perfecta combinació de fosca sordidesa i punyent humanitat, de profunda marginalitat i colpidora tendresa. L’escriptor argentí era un àcid i agut observador de les cavernositats de la condició humana quan està viu al límit, i eixa és una característica que no ha passat desapercebuda als novel·listes que l’han succeït. És el cas de Rafa Lahuerta (València, 1971), autor de relats urbans com l’aclamat Noruega (2020) o el més recent La promesa dels divendres (2024), que també se situen, tot i que des d’un registre diferent, en el més sòrdid del nucli urbà d’una ciutat, València, plasmada en moltes de les columnes de Núñez.
Un dels trets definitoris dels personatges dels llibres de Raúl Núñez és la seua perfecta combinació de fosca sordidesa i punyent humanitat, de profunda marginalitat i colpidora tendresa
“El que m'agradava més de Núñez era la seua mirada sobre la realitat, tenia un punt de vista que barrejava a la perfecció la ironia, l'escepticisme i la tendresa, amb un estil directe, gens pretensiós, molt punxant”, em confessa l’autor valencià, qui defineix la seua obra com un exercici d’equilibri “en este cable d'alta tensió que uneix el costumisme més sòrdid amb el surrealisme més delirant, una cosa molt difícil d’aconseguir”. Rafa Lahuerta també considera que Sinatra (1984) és el seu “llibre millor acabat”, però mostra una debilitat especial per Derrama whisky sobre tu amigo muerto (1979), ja que els seus protagonistes són palmàriament inesborrables: “Billy el desnarizado i Nanny Grass em segueixen acompanyant molts anys després, i formen part del meu elenc favorit de personatges literaris”, assumeix.