En una de les escenes més rellevants d'A Real Pain (film que demà arriba a les sales de cinema), i en la recta final del seu viatge, els dos protagonistes es fumen un porro al terrat d'un hotel en el qual s'han colat d'amagatotis. I, en un moment de confessions a cor obert, un li etziba a l'altre: “Quan entres en una habitació, tot s'il·lumina. Donaria el que fos per sentir el mateix. I tu entres, la il·lumines i després t'hi cagues a dins”. D'alguna manera, i pel que fa a la primera part de la reflexió, l'habitació i la llum, la cosa és perfectament aplicable a l'actor que la rep. Perquè, entre moltes altres coses, A Real Pain suposa una extraordinària exhibició de recursos d'un Kieran Culkin capaç de transmetre, al mateix temps, desvergonyiment i fragilitat, irreverència i tristesa d'ànima.
A Real Pain suposa una extraordinària exhibició de recursos d'un Kieran Culkin capaç de transmetre, al mateix temps, desvergonyiment i fragilitat, irreverència i tristesa d'ànima
Una lleugeresa profundament commovedora
Amb cinc temporades de la sèrie Succession a les espatlles, que l'han convertit en una estrella mediàtica, Kieran Culkin es corona també a la pantalla gran i va disparat cap a l'Oscar després d'endur-se el Globus d'Or a Millor Actor Secundari. A la trama d'A Real Pain interpreta un dels dos cosins nord-americans i jueus que viatgen a Polònia a la recerca dels seus orígens. Després de la mort de l'àvia, supervivent dels camps d'extermini nazis, tots dos decideixen fer-li un homenatge trepitjant el país on ella va néixer i d'on ella va haver de marxar fugint dels traumes més terrorífics, formant part d'un tour turístic sobre l'Holocaust. I si Culkin dona vida a Benji, un paio carismàtic i immadur, expansiu i sense filtres, però també amb alguns gestos depressius i perdudes mirades cap a l'infinit, és Jesse Eisenberg qui ocupa la pell de David, el cosí neuròtic i controlador, introvertit, aprensiu i permanentment atabalat. Antisocials de formes ben diverses, ni l'un ni l'altre són, en realitat, gaire hàbils en el moment de relacionar-se. El xoc de personalitats, l'estranya parella, d'aquests dos personatges amb passat comú i present allunyat, és una de les cartes guanyadores de la pel·lícula. Escrita i dirigida pel mateix Eisenberg, A Real Pain també aixeca el vol quan proposa una reflexió sobre la identitat jueva i les seves contradiccions (hauria resultat interessant que el projecte hagués arribat amb el genocidi de Gaza en plena expansió).
A Real Pain també aixeca el vol quan proposa una reflexió sobre la identitat jueva i les seves contradiccions
O quan qüestiona la (im)moralitat, o la banalització, de convertir en espais turístics aquells llocs que són sinònims d'horror i de mort. La memòria històrica, la humanitat i el respecte vs. els decorats perfectes pels selfies d'Instagram. En aquest sentit, resulta modèlica la manera amb què Eisenberg mostra la visita del grup al camp de Majdanek: absolutament respectuosa, en un silenci sepulcral i fugint de qualsevol temptació sensiblera o manipuladora. I, sobretot, la pel·lícula transcendeix quan posa al damunt de la taula el contrast entre els dolors i els traumes contemporanis inevitablement empetitits quan han de competir contra la Shoah i la barbàrie nazi, amb la insuportable càrrega d'aquest llegat en la consciència dels jueus d'avui. En un altre moment del film, Benji/Culkin explota contra els seus companys de viatge, que travessen Polònia en un vagó de primera classe, quan els seus avantpassats feien un trajecte similar amuntegats com bèsties, camí de l'escorxador.
Jesse Eisenberg aposta molt encertadament per una lleugeresa a estones ben divertida, quasi sempre profundament commovedora
Tot i la solemnitat dels assumptes que toca A Real Pain, subratllats d'una forma orgànica enmig de la senzillesa d'una narració principal que va al gra (el film no arriba a l'hora i mitja de durada), que ningú no s'espanti: Jesse Eisenberg aposta molt encertadament per una lleugeresa a estones ben divertida, quasi sempre profundament commovedora. Cal reconèixer-li la generositat, o la intel·ligència, o ambdues coses, a l'hora de mantenir-se en un segon pla, per donar tot el peixet del món al seu company de repartiment, fent-lo brillar en cada seqüència i regalant-li un preciós i emocionant pla final que, més enllà de la lucidesa i els encerts de la pel·lícula, ens diu que Kieran Culkin és un dels més grans talents del Hollywood contemporani.