Anaïs Vila és, de llarg, de les artistes més conseqüents que he conegut. De fet, la vam entrevistar per a aquest mitjà poc després de publicar el seu nou disc, Ara sempre, i, en cada una de les seves respostes, hi havia una nota a peu de pàgina. Per exemple, i a propòsit d'aquest àlbum, el podria tocar sola amb la seva acústica a mil racons, però Anaïs era conscient que el disc estava plantejat d'una altra manera: concebut únicament per ser tocat amb la banda. I és clar, ara no trairia aquesta idea, l'esperit primari. Ho podria fer, però no, aquest no és el cas. El més important, sempre, és l'honestedat amb un mateix. És com allò de publicar el el disc en format físic, cosa que no ha fet en aquesta ocasió. No la compensava. Ha preferit dissenyar un bonic pòster amb tota la informació del treball i un QR que et porta fins a les plataformes on pots escoltar les seves cançons.
El millor públic del món
Són nous temps i, sobretot, una altra realitat. La d'Anäïs, insisteixo, parteix des de la coherència. I també, des del saber estar. El mateix puja a l'escenari del Palau Sant Jordi formant part de la banda de Joan Dausà, que toca en espais molt més reduïts. És més, el primer que defensa, quan es puja a les taules del Paral·lel 62, és que aquest públic que persegueix amb afany, existeix, i que pot conviure amb coses més grans. Perquè tot és compatible, encara que de vegades costi imaginar-ho i desenvolupar-lo. De fet, farà cosa d'un mes, em vaig moure fins a una ciutat catalana que té oficialment 218.000 habitants, per veure una de les joves promeses (i diria que realitat) de la música feta aquí (el seu disc de debut va ser en la majoria de les llistes del millor de l'any 2023), i allà no érem més de vint, comptant que jo venia del Maresme i uns dos amics meus arribaven des d'un altre poble no limítrof. Així doncs, està clar que alguna cosa estem fent malament. En la música, com en la societat mateixa, ha desaparegut la classe mitjana. Al terreny merament musical, o entres a la roda dels festivals o bé et quedes immòbil al teu petit nínxol. En un moment del concert, Anaïs va cridar: "Sou un públic petit, però és el millor del món".
La vetllada va començar sense escarafalls, semblava com si portessin tres mesos seguits de gira, actuant amb una naturalitat sorprenent. A la segona, la titular Ara sempre sona amb focs artificials i a Cendres llueixen els cors (els seus tres acompanyants a l'uníson). A continuació, Anaïs demana que la gent avanci uns metres, encara queda un forat davant. A Com una flor, brilla aquesta lletra que parla de matisos vitals, sobre com hem de sostenir-nos i deixar-nos sostenir, quan passem una època en què no estem fins del tot. En qualsevol cas, aquest és un disc que també tracta sobre la salut mental. Després, obre un parèntesi, amb tres cançons de Contradiccions, la seva anterior obra, un lot del qual destaca Decisions, amb aquestes tecles d'obertura, el ritme de la bateria (quins dos músics espectaculars l'acompanyen tant en directe com a l'estudi: Andreu Moreno i Pep Soler) i unes ballarugues improvisades i inesperades. Remor, aquesta sí, la fa sola, i el premi arriba amb Desert, pujant a escena Mazoni amb aquesta aura poètica i, alhora, intensa. Amb Loop, el primer single d'Ara sempre, convida el públic a fer cors, i sí, li fan (fem) cas. Hi ha complicitat, això és una cosa que Anaïs Vila s'ha guanyat amb escreix. La seva honestedat i el saber donar la cara, tenen premi. Ara només falta allò de conciliar el gran amb el petit. Serà una qüestió de continuar insistint.