Còrdova (Corona castellanolleonesa), 22 de desembre de 1504. Fa 520 anys. Pla del Marrubial, extramurs de la ciutat, a tocar de la Puerta de Plasencia. El canonge eclesiàstic Diego Rodríguez de Lucero, cap local de la Inquisició i popularment anomenat Lucero "el Tenebroso", ordenava l’encesa d’una foguera que cremaria 107 persones. Aquella foguera seria la més mortífera de la història inquisitorial. Però no era la primera, ni seria la darrera. Només entre 1501 i 1504, i només a Córdoba, el mateix Lucero el Tenebroso havia ordenat cremar 157 persones més en tres autos de fe (13 de febrer del 1501, 20 de febrer del 1501 i 30 d’abril del 1502). La Inquisició havia estat instaurada per a erradicar les pràctiques del judaisme i de l’islam. Però aquest era el veritable propòsit d’aquelles grans fogueres?
Qui eren els condemnats per Lucero el Tenebroso?
Entre 1501 i 1504, Lucero el Tenebroso havia ordenat la detenció de més de 1.000 persones. Detinguts i acusats de la pràctica —oculta— i el proselitisme —clandestí— de la fe mosaica; interrogats, torturats i reclosos a l’alcàsser, i, en molts casos, condemnats a morir a la foguera. Però els registres documentats que van sobreviure a la destrucció posteriorment ordenada per la monarquia hispànica (1 de juny del 1508), revelen que les víctimes del Tenebroso no eren exclusivament judeoconversos o descendents de judeoconversos (membres de les elits mercantils urbanes de la Baixa Andalusia, i, fins i tot, de ciutats de la meseta castellana), sinó que també hi havia molts elements de les oligarquies nobiliàries locals, cristians vells que no tenien cap connexió cultural, religiosa o genètica amb l’antiga comunitat jueva castellanolleonesa.
En quin context es va desenvolupar aquell clima de terror?
El professor Manuel Peña Díaz (Universitat de Còrdova) situa i explica aquells fets en un context marcat per les fortíssimes tensions personals i polítiques entre els Reis Catòlics. Segons el professor Peña, el Catòlic i els seus cancellers perseguien l’erosió de la noblesa aristocràtica castellanolleonesa. Ferran era un monarca d’ideologia preabsolutista, i amb anterioritat —amb la Revolució Remença (finals del segle XV)— ja havia liquidat la noblesa aristocràtica catalana. Mentre que la reina Isabel i els seus cancellers protegien aquest corpus aristocràtic perquè eren els que, en bona part, li havien donat suport en la seva particular cursa al tron quan —a la mort del seu germanastre Enric IV (1484)— va competir amb la seva neboda Joana —la filla del difunt i mal anomenada "la Beltraneja"— per a cenyir-se la corona.
Per a qui treballava Lucero el Tenebroso?
El professor Peña destaca que Lucero el Tenebroso no hauria pogut desplegar aquella onada de terror sense el suport de Diego de Deza y Tavera, arquebisbe de Sevilla i inquisidor general de la monarquia hispànica, i el del rei Ferran el Catòlic. Per tant, l’eix Ferran>Deza>Lucero demostra que aquell operatiu tenia un propòsit repressiu i un objectiu polític. Els fets que es produeixen abans i després de la massacre de 1504 ho confirmen. Quatre setmanes abans, moria la reina Isabel (26 de novembre del 1504) i es perpetrava la foguera més mortífera de la història inquisitorial. I un any després de la mort de la Catòlica, la seva filla Joana —mal anomenada "la Boja"— i el seu gendre Felip —anomenat "el Bell"— feien efectiu el testament de la difunta (24 de novembre del 1505), marginaven Ferran i l’escenari de terror es relaxava notablement.
Les víctimes de Lucero
Les denuncies contra les arbitrarietats de Lucero es documenten des de la seva arribada a Còrdova (1501). I són sempre trameses a la cancelleria reial. Un cop morta Isabel (1504), es trameten a la cancelleria de Joana i Felip (1504-1506). Però, un cop mort Felip en estranyíssimes circumstàncies —molt probablement enverinat pel seu sogre Ferran (1506)— i reclosa i marginada Joana, les denúncies van a parar a les mans del Catòlic, convertit en regent de Castella. Una d’aquestes denúncies (15 de setembre del 1507) diu, en relació amb Lucero el Tenebroso, que: “Y por haber una hija de Diego Celemín que era muy hermosa, porque sus padres y esposo no se la quisieron dar, los quemó a los tres, y ahora tiene un hijo en ella, y la tuvo mucho tiempo en el Alcázar por manceba”.
Més víctimes de Lucero
Una altra denúncia, datada en el mateix plec de queixes, diu: “Lucero requirió de amores a una mujer de Julián Trigueros y prendióla porque se le defendió, y su marido que era cristiano viejo sin ninguna otra mezcla (sense origen jueu o morisc) fue agravado y pidió justicia a vuestra alteza (el rei-regent Ferran el Catòlic), y vuestra majestad lo remitió al arzobispo de Sevilla (Deza) y le encomendó mucho su justicia, y el arzobispo lo remitió al Lucero, y él vino a proseguir su causa, y llegó a Córdoba un miércoles y el sábado de la semana siguiente Lucero lo hizo quemar con otros, y quedóse con su mujer de manceba”. Els casos Celemín, Triguero o tantíssims altres documentats en aquelles dramàtiques denúncies il·lustren a la perfecció la impunitat amb què es movien tots els elements que formaven part d’aquella sòrdida cadena de criminalitat.
Però, qui anava per sistema a la foguera?
El Tribunal del Sant Ofici, en realitat, va ser un organisme judicial al servei de la monarquia hispànica, destinat a la persecució i la liquidació física dels dissidents polítics del règim. I els seus oficials van ser una policia patriòtica amb patent de cors per atemorir, segrestar, saquejar i assassinar impunement. A les fogueres de la Inquisició hi van cremar tota la nòmina de persones considerades dissidents del règim hispànic: científics, metges, lliurepensadors, homosexuals, lesbianes i reformadors religiosos. Però també va ser una màquina de criminalitat que es va acarnissar, especialment, amb els judeoconversos, saquejats i assassinats arreu dels dominis de la monarquia hispànica. Un dels casos més coneguts seria el de la família de Joan Lluís Vives, a València cap-i-casal.
Crims impunes
Després de la mort de Felip el Bell (1506), Ferran el Catòlic va tornar a Castella, però no com a rei, sinó com a regent, i va abandonar a l’estacada els seus antics col·laboradors. El 10 de juliol del 1508, una assemblea inquisitorial reunida a Burgos i anomenada Católica y Venerable Congregación acusava Lucero d’apropiació indeguda del patrimoni de les seves víctimes judeoconverses. Va ser interrogat, però mai no va ser processat, perquè amb els saqueigs havia adquirit una canongia a la catedral de Sevilla —a l’ombra del seu patró Deza—, que li va permetre esquivar l’acció de la justícia. Només va ser destituït. Mai no va pagar pels seus crims. Ni ell, ni Deza, ni cap dels elements que formaven part d’aquella cadena de criminalitat. Va morir, plàcidament, al seu llit, un quart de segle més tard, el dia dels Sants Innocents del 1534. Fa 490 anys.