El primer que va fer Napoleó quan va ocupar Venècia va ser prohibir la celebració del Carnaval. L’objectiu era evitar que, ocults darrere les màscares, els habitants de la sereníssima aprofitessin l’ocasió festiva per subvertir l’ordre establert. L’argument de la seguretat pública, present també en les reformes del codi de vestir aplicat pel Marquès d’Esquilache al Madrid de Carles III o en la prohibició del burca per part del govern de Nicolas Sarkozy, amaga, però, un dels trets més característics del pensament il·lustrat. Es tracta de la por (o el pànic, més ben dit) a l’ambivalència, al misteri, a tot allò que es resisteix a ser catalogat, ordenat i sotmès a judici racional. En resum, tot allò que representen les màscares.
Què s'amaga rere la màscara?
Occident, pàtria del realisme pictòric, la càmera fotogràfica i el cinema, no sembla estar gaire interessat en aquests objectes, que se li dibuixen com una cosa exòtica, limitada a les col·leccions africanes dels seus museus. És per això que, al nou llibre de Mario Satz, el nostre continent hi té un paper relativament menor. A El rostro y sus máscaras, l’escriptor argentí ens parla del Tibet, de l’Índia, de Mèxic, de Mali i de tot un conjunt de societats on les màscares són quelcom més que una eina per a la participació en esdeveniments eroticofestius. Descobrim, així, el rol de mediador que aquests objectes poden exercir entre el món dels vius i el dels morts o els complicadíssims processos de confecció als quals s’enfronten els seus artesans, elevats, en molts casos, a la categoria de xamans.
Occident, pàtria del realisme pictòric, la càmera fotogràfica i el cinema, no sembla estar gaire interessat en les màscares, que se li dibuixen com una cosa exòtica
Publicat per Acantilado, editorial on Satz ja havia escrit volums com El alfabeto alado (2019) o Bibliotecas imaginarias (2021), el llibre no s’ha d’entendre com un assaig lineal, sinó com un conjunt d’apunts dispersos que tenen la gràcia de rimar entre ells. Jugant amb l’etimologia (una de les trampes preferides per filòlegs i pensadors de tot el món), els records i les anècdotes; l’argentí va saltant d’un tema a l'altre, combinant referents literaris, filosòfics i religiosos que inclouen les obsessions sexuals de Yukio Mishima, els principis de la Aiurveda india, les teories fisiognòmiques de Lombroso i els secrets del teatre d’ombres xineses. Tot plegat, que dit així pot semblar un xic estrambòtic, força al lector a prendre’s la feina amb calma i, d’alguna forma, el convida a cercar quin és el nexe que uneix totes aquestes idees.
Si es fracassa en l’intent, cosa bastant possible, sempre queda l’opció d’interrompre la lectura i distreure’s contemplant els rostres de la gent que ens envolta. És un exercici interessant, sobretot si un és al transport públic, lloc on m’ha tocat llegir la majoria de les pàgines d’aquest volum. En aquest context, la prosa de Satz fa impossible no observar les cares dels companys de l’R1 amb el secret objectiu de desxifrar-les. Al cap i a la fi, per als romans ‘persona’ volia dir ‘màscara’, fet que ens hauria de dur a sospitar que, en tant que persona, qualsevol individu que se’ns creui a l’andana d’Arc de Triomf no és més que una màscara que podria ser llevada d’un moment a l’altre.
La pregunta que caldria fer-se, però, és si rere la màscara s’hi amaga quelcom; si, més enllà de la nostra aparença, som alguna cosa
La pregunta que caldria fer-se, però, és si rere la màscara s’hi amaga quelcom; si, més enllà de la nostra aparença (en la qual caldria incloure la personalitat, la feina, els interessos, els amors, l’adscripció nacional, de gènere i de classe social), som alguna cosa. La resposta fàcil, consoladora, religiosa, implicaria dir que sí, que tenim ànima o essència o ves a saber què, digues-li X, digues-l’hi energia… Però qui ens ho garanteix? Qui ens diu que rere la persona, rere l’ego, rere la màscara hi ha una vida? Suposo que l’autor, que és bastant místic i s’ha passat anys estudiant la càbala, ens dirà que sí, que som part d’alguna mena de consciència universal, transcendent, però l’alternativa espanta bastant.
Només per això, val la pena llegir-lo. Com val la pena, també, qüestionar-se d’on neix el menyspreu occidental per la cultura de la màscara. Al llibre, Satz ens explica que el culte a l’individualisme, fill bord de l’humanisme cristià, hi té alguna cosa a veure. La màscara ens iguala, el rostre ens diferencia. Ara bé, per molt que el dogma nostrat ens digui que tots som únics i especials (“no en trobareu pas dos d’iguals” que deia la cançó del Club Super3), hom té la sensació que cada dia ens assemblem més entre nosaltres. Roba, pentinats, expressions, mirades, tot s'estandarditza, tot aspira a encaixar, tot tendeix cap al motlle anònim, cap al lífting, cap a la màscara. I si, ves per on, estem canviant?