Les comparacions són odioses, però massa sovint necessàries. Gràcies a elles podem tenir el context de les coses, mesurar-ne el seu valor i entendre la magnitud de fets que desconeixem. Un exemple clar és el Reggaeton Beach Festival. El que aquesta organització està aconseguint no té precedents en cap altre festival estiuenc de tot l'Estat espanyol: cada cap de setmana, dissabte i diumenge, omplen els principals escenaris de les ciutats des del mes de juny: Astúries, Santander, Mallorca, Benidorm, Madrid i ara Barcelona. La llista de ciutats i comunitats és extensa, tampoc cal detallar-la ara, però centrem-nos en el de la capital catalana.

Un Fòrum caribeny

Des del Fòrum, ahir dissabte van rondar els 25.000 espectadors i, aquest diumenge, la previsió en són 30.000. El que dèiem de les comparatives: el Palau Sant Jordi de Rosalía dona per 17.000 per concert, amb el triple de propaganda i sent un dels fenòmens musicals més importants dels darrers temps a casa nostra. Així doncs, amb poc soroll però molta feina, el Reggaeton Beach Festival aconsegueix imposar-se sense la necessitat de treure pit constantment ni fer grans campanyes publicitàries. On està el secret de la Coca Cola? Tenen el públic guanyat d'entrada.

El reggaeton mou el cul i l'ànima. Diuen que la seva moda està passant i els nous cantants d'aquest estil estan evolucionant cap a sons on barregen el trap i aposten menys per les reminiscències 100% llatines com poden ser la bachata. La capacitat, novament d'aquest festival, és que es transforma amb ells. El reggaeton s'ha convertit en la salsa que acompanya totes les festes i aquest esdeveniment és el que pretén ser: una gran festa. Tens de fons la música i la pots gaudir com un concert més si t'apropes a l'escenari. Ara bé, saps que si no, també et pots remullar en una mena de parc aquàtic que han muntat, passejar-te per extensions de gespa artificial que cobreixen bona part del terra del Fòrum i jugar a les mil propostes que et donen.

Coneixes algun cantant?

Mike Towers, Nicky Jam, Justin Quiles, Bryant Myers, Eladio Carrión, Feid, Manuel Turizo, Chimbala, Lirico en Casa, Emilia, Juan Magán, Nio García, Chencho Corleone... Molts d'aquests noms no els haureu escoltat mai, però la seva música de ben segur. Aquests són els que omplen el cartell a Barcelona. Un Reggaeton Beach Festival que també ha portat, en anys anteriors, al mític Don Omar o l'actual estrella mundial Bad Bunny. Aquest gènere i aquest esdeveniment no entenen de fenòmens. Tot el que emani d'ell, tard o d'hora acaba passant per aquí. Si ens centrem en el gènere musical, sempre ha creat moltes reticències per algunes lletres de les cançons titllades de masclistes. I tenen raó, la mateixa que se li ha carregat aquesta llufa al reggaeton com si en el pop, el rap o el dance no trobéssim també exemples. Per això, després de la pugna que va patir, ara sembla que viu desacomplexat i amb poca preocupació pel que li diuen. També els seus seguidors. "Sí, m'agrada el reggaeton, i?". Els experts musicals alliçonen, però no escoltar el que la gent demana actualment o mirar-ho des d'un punt de vista on la crítica va per davant del coneixement previ, és un error.

Et pot o no agradar, però un festival que mou pràcticament 60.000 persones cada cap de setmana s'ha de viure en directe i explicar-lo. Entre cançó i cançó  veuràs molts culs, molts tangues, molts pits pràcticament a punt de descobrir-se i molta gent desacomplexada que s'ho vol passar bé. El bon rotllo està assegurat i fins i tot m'atreviria a dir que és un dels festivals més segurs on m'he trobat mai.