Regina Rodríguez Sirvent és una fera natural com la vida mateixa, una verborrea amb potes, un terratrèmol que no avisa, d'aquelles paies simpàtiques i sense filtre que no fan distincions entre allò que diuen i allò que callen. Regina Rodríguez Sirvent és tota ella geni i figura, i té el do de fer-te sentir com a casa, perquè li interessa tant la vida que no es vol perdre res. Porta des del setembre sent una de les autores més venudes encara que molts no la coneguin, però la ressaca de l'èxit de Les calces al sol (La Campana) li marca una brillantor als ulls que —em temo— sempre l'acompanya.

La Regina tenia 23 anys quan se'n va anar a Atlanta a fer d'au-pair per una família ultra intel·lectual sense tenir ni punyetera idea d'anglès ni del futur, perduda fins al fons, i ara en té gairebé quaranta, un negoci de tours gastronòmics per americans de bé que vulguin saber què és el bon menjar i un llibre on ficciona la seva experiència sota l'alter ego de la Rita Racons. Així és ella, de fer all-ins tota l'estona. I per això ha sortejat la pressió individual i col·lectiva, els atacs d'ansietat i la incertesa d'estar a 17.000 quilòmetres dels seus amb alegria, posant en escac tots els infortunis d'una generació abocada a la voràgine. És un raig d'esperança per a ànimes esgarriades i dubitatives, una excepció meravellosa. Diu que escriu als bars del món perquè la casa l'expulsa. I que necessita estimar molt el que fa perquè no està per perdre el temps.

Foto: Carlos Baglietto

La novel·la ha interessat i enganxat al públic però explica una realitat quotidiana sense massa girs de guió.
Perquè jo crec que empatitzes ràpid amb la Rita. Està molt per perduda i és una cosa que tots entenem. Veus que ella ho intenta i ho intenta, i vols que triomfi. També està explicat d’una forma dinàmica i que passa ràpid. No he volgut caure en el drama més drama, ni en ser feixuga, ni massa poètica o massa barroca. He intentat ser fidel a la veu que tindria la protagonista i a la meva veu. I perquè tots sabem què és el ridícul, no cal que te'n vagis a l'altra banda del món per saber-ho i per sentir-te estúpida.

A la novel·la deixes clar que marxes per trobar-te a tu mateixa però no què passa quan tornes d'Atlanta.
Divago molt. Faig feines molt diferents. Una amiga meva em preguntava que com havia tingut sempre tan clar que aquesta novel·la era la novel·la que havia d'escriure. El cas és que he estat tan perduda a la meva vida, però tan perduda, que quan de cop estàs en un lloc on sents que pertanys, com per mi va ser l'Ateneu Barcelonès, sents que el projecte té sentit. Llavors ho vaig veure claríssim.

Has convertit el drama d’una generació en una comèdia irònica. 
A mi no m'agrada dir que és una comèdia, sinó una novel·la que et pot fer riure. Em surt així. Necessito passar-m'ho molt bé escrivint, que passin moltes coses i que hi hagi llum al final. I crear un univers on voldria quedar-m'hi sempre. Hi ha certs capítols on m'hi quedaria a viure.

Les persones valentes són les que no tenen clar què fer i s'aturen

A la vida t’ho sols prendre tot així de bé?
Absolutament, no soc gens dramàtica i soc un desastre total, però és com aprens de la vida. He anat a espetegar a una casa d’intel·lectuals a Atlanta? Doncs vinga, aviam què passa. Quina era l'alternativa? Jo no volia tornar. Un valor segur era aprendre anglès i vaig lluitar-ho molt, vaig patir molt, però m'ha valgut molt la pena. Un any et passa volant i no és res.

Però la Rita pateix un atac d'ansietat bastant fort per no saber cap on tirar. Tu vas viure molt aquesta pressió?
És inherent a la nostra generació. Som la generació que ho tenim absolutament tot, i tenir-ho tot és agorafòbic. I més en Humanitats. És tant que la pressió és enorme, sobretot quan la inèrcia et convida a acabar la carrera i fer un màster. Crec que les persones valentes són les que no tenen clar què fer i s'aturen. I costa molt fer això, perquè la gent xerra. Jo sentia que podia i volia fer moltes coses, i que tenia molta força per dir moltes coses, però no sabia què. Per mi era molt important posar aquest atac d'ansietat, perquè quan ho vaig dir en veu alta resulta que tothom n’havia tingut un, però abans ningú ho deia. Per això vaig dir: si aquesta novel·la l'acaba llegint algú que passa pel mateix, vull que vegin que en aquell moment penses que et mors però que al final ho pots gestionar.

No es parlava massa de salut mental a principis dels 2000.
Jo no coneixia ningú que anés al psicòleg, però després d'aquest atac d'ansietat vaig veure que necessitava gestionar tota aquesta força i aquest desordre. Jo sempre convido absolutament tothom a que hi vagi, la millor inversió que pots fer a la teva vida és en tu mateixa. Saps aquestes estructures mentals que tu et poses al cap i a partir d'aquí prens decisions vitals? Doncs jo en algun moment havia llegit que els germans Coen havien fet les seves primeres pel·lis amb 12 anys. Jo en tenia 26 i sentia que anava tard per tot, i acabes descartant coses per aquesta tonteria. Suposo que havia de fer tot aquest recorregut per trobar-me súper bé amb mi mateixa i dir: ara és el moment d'escriure aquesta història encara que passés fa quinze anys. 

Foto: Carlos Baglietto

T’ha mortificat gaire la síndrome de la impostora en aquest procés?
No m'he sentit impostora i he lluitat tots aquests anys per no sentir-me'n. Podia ser que això no m'ho publiqués ningú, però ja que anava a invertir anys escrivint-ho, volia que fos un bon viatge per mi. Em sento propietària absoluta d'aquesta història, d'haver-m'ho currat, no només amb la història, sinó una vegada publiques. He picat molta pedra per intentar fer-me un lloc i per sortir a mitjans, i no és fàcil.

Un altre cop la pressió.
El dia de la presentació era la primera vegada que parlava en veu alta sobre aquesta història davant de gent i no sabia quin discurs volia fer. Però llavors vaig pensar que si havia publicat era perquè l'única fidelitat era haver estat absolutament fidel a mi mateixa, al cent per cent. No vull pretendre ser ningú que no soc, perquè aquesta història és la meva pura essència.

No m'he sentit impostora; em sento propietària absoluta d'aquesta història i d'haver-m'ho currat 

Tu vas viure l’experiència d’au-pair quan encara no hi havia Instagram o Twitter. Tinc la sensació que segueixes igual d’allunyada del pes comparatiu que hi ha, també en el món literari.
Suposo que la comparativa me la trobaré si publico una segona novel·la. Però també m’he de blindar. 

T’espanta?
Clar, hi ha una alerta que no existia. Però quan m'he posat a escriure em retrobo amb aquesta felicitat i amb aquestes ganes. Jo vinc aquí i em poso a escriure, i no puc ser més feliç. Intentaré recrear què és el que agrada de Les calces al sol, però intentaré abstreure'm i alliberar-me de què espera el públic.

M'agradaria parlar del personatge de la Roberta. Sento que és el típic personatge que tots voldríem tenir a la nostra vida perquè ens guiés en moments de crisis existencials. A Catalunya no s’estila gaire la figura del mentor/a.
Quan estava tan perduda pensava el mateix i al final te n’adones que el mentor en realitat ets tu mateixa. Jo vaig tenir aquesta espurna que és la Roberta —que existeix, però en realitat és un home blanc que es diu Robert— i que em va dir que havia vist alguna cosa en una redacció nefasta que havia fet. Ell va plantar la llavor però qui la fa créixer i qui la lluita ets tu. Qui s’ho curra és un mateix. També és veritat que havia tingut molts professors a la meva vida que m'havien tingut molts més anys, i ningú mai, mai, mai, mai, mai em va dir res. Odio generalitzar, però els americans tenen i senten una energia que propaguen, saps? Aquí som més austers, sentim més l'impostor. 

Foto: Carlos Baglietto

En quin sentit?
Allà les escoles són molt importants i s'ho prenen molt seriosament. Hi ha molta implicació del professorat. Parlo de la meva generació, no voldria, ni molt menys, menystenir una de les feines més xungues i importants de la nostra societat en l'actualitat. Però el que jo volia explicar amb la Roberta és que tenen aquest amor per l'educació, sobretot a les universitats, que són molt més personals que aquí. Jo vaig fer Psicologia a la Universitat Autònoma i érem 400 ties. I quan anava al col·le, la forma d’ensenyar era immediata, no es valorava tant el procés d’aprenentatge ni que poguessis experimentar amb tranquil·litat. I vaig tornar una mica amb aquesta pau de dedicar-me temps, explorar i no voler anar tan ràpid.

I la iaia fa de contrapès generacional que et diu que t’atreveixis a fer tot allò que ella no va poder.
La iaia és la personificació de tota la meva família i vaig poder fer aquest viatge sabent que sempre tindria una xarxa on tornar. També representa tot el que nosaltres ens podem permetre i elles no: el seu únic luxe era sobreviure. Nosaltres estem a l'altre extrem. I un altre cop el pes de la nostra generació: tu que tens el món als peus, ves i explora'l. Amb el pas del temps també romantitzes una mica el passar-ho malament, però en aquell moment només penses que sempre pots tornar a casa. 

A la iaia la fas parlar sempre en castellà, però tradueixes tota la resta d’interferències idiomàtiques. Per què vas triar fer-ho d'aquesta manera?
Per ser el més català possible, a l’editorial em van dir si a la iaia la podia fer parlar en catanyol, i vaig dir que ni de conya. La iaia havia de ser andalusa. I la força que té és que no sap català després de 70 anys vivint a Catalunya. 

Si creen aquesta pressió per un català absolutament impecable, pot passar que algú que està 50%-50% català-castellà parli directament en castellà per no entrar en cap merder

Suposo que estàs al corrent de la polèmica de Consum preferent, de l’Andrea Genovart. Moltes veus crítiques se li han tirat a sobre per utilitzar el castellà en una novel·la en català.
Em sembla horrible.

T’has trobat amb opinions similars per haber utilitzat el castellà a Les calces al sol?
Absolutament ningú durant aquests vuit mesos m'ha dit mai res al respecte. I quan ho vaig sentir de l'Andrea... No la conec, però li vaig voler enviar un àudio per dir-li que la recolzava 100%. Em sembla un error, perquè si no ens permetem aquestes llicències, el que farem és que la gent es tanqui en banda. Si creen aquesta pressió per un català absolutament impecable, pot passar que algú que està 50%-50% català-castellà parli directament en castellà per no entrar en cap merder. I en aquest mateix sentit, l’Andrea s’ha atrevit a escriure una novel·la en català i potser la propera vegada dirà de fer-ho en castellà. El que sí que trobo d'una aberració absoluta és que la gent opini amb aquestes males maneres sense haver-se’l llegit. Amb respecte —que no n’hi va haver— tothom és lliure d’opinar, i fins i tot entraríem en un debat que em sembla interessant, però ni molt menys d'aquesta manera. No cal tanta malícia.

T’ha plantat la llavor del dubte, a tu?
Em va fer pensar, no només en la meva novel·la. Els nostres pares no han anat a l'escola en català, per molt que el parlin. Hi ha expressions que estan vives i que les adoptem. A la segona novel·la hi haurà molta nacionalitat, també diferent, i hauré de pensar com fer-ho. Són reptes que no són fàcils de resoldre. De fet, de les coses que em sento més orgullosa de Les calces és d'aquest recurs que vaig trobar de com ella entenia l'anglès [utilitzant paraules inconnexes en català per representar la incomprensió de la llengua anglesa]. Però jo no tindré problemes en posar expressions en castellà.

Foto: Carlos Baglietto

És difícil guanyar-se la vida com escriptora a Catalunya?
Absolutament. Em diuen que he tingut molt èxit. Però d'això en puc viure bé a Catalunya? I la resposta és no. Vull dir, s’'han de vendre molts llibres. Que després ho tradueixes i fas pel·li? Ja és una altra cosa.

He llegit alguna cosa de Matt Damon…
Jo somio molt en gran. Fa un any vaig conèixer una parella d'Estats Units i durant el tour vaig parlar de la pel·li de El indomable Will Hunting, perquè molta gent m’ha dit que el discurs que tenen Matt Damon i Robin Williams davant del llac els ha recordat a un discurs que té la Rita amb la Roberta al llibre. No sé per què em va sortir aquell dia després d’haver fet 800 tours a la meva vida. I just l'home em va dir que en Matt era un dels seus millors amics. Jo vaig entrar en xoc absolut, i em va dir que quan el tingués en anglès s’asseguraria que el llegís. Quan vaig anar als Estats Units al desembre vaig fer dues caixes: una per la parella amiga i una pel Matt Damon. Dins hi havia el llibre, unes calces d'una merceria de Gràcia, els dos capítols, l'abstract i una carta titulada Dear Matt

Els vaig dir que li diguessin a en Matt Damon que era cosa del destí. I ell va dir: “Ningú hauria de posar a prova el destí. Envia'm la capsa”. I aquesta caixa està a la cuina d'en Matt Damon

Què li deies?
La veritat: que he vist totes les seves pel·lícules i que per l'aura del que a ell li agrada produir, crec que seria perfecte. Li deia que aquestes coses no passaven perquè sí i que si ens havíem conegut així era cosa del destí, i també li vaig dir a la parella que li diguessin. Això és molt ianqui però jo també ho crec. Em van explicar que s’havien posat en contacte amb en Matt i ell va dir: “Ningú hauria de posar a prova el destí. Envia'm la capsa”. I aquesta caixa està a la cuina d'en Matt Damon.

I per què creus que podria funcionar una pel·lícula de Les calces al sol a l’americana i amb el segell Damon?
Als americans els importa molt el que pensem els europeus. Són els reis del mambo, però ells saben que tot el món es pensa que són idiotes i que s’assemblen als Simpson. Són molt conscients de la imatge que desprenen i saben que ells no han creat la cultura. Però la meva novel·la trenca aquest clixé. Jo descobreixo l'amor per l'art i la literatura no només als Estats Units, sinó al sud dels Estats Units, que és encara una zona absolutament segregada, racista i súper tradicional. El meu somni americà l'aconsegueixo lluny d'Europa, d'on representa que jo hauria d'haver-ho après tot, i ho descobreixo allà. I ells flipen amb això.