La Haia (Països Baixos), 17 de febrer de 1720. Fa 305 anys. Cinc anys després de la conclusió de la Guerra de Successió hispànica (1701-1715). Les potències europees que havien combatut en la Guerra de la Quàdruple Aliança (1718-1720) —una rèplica desnaturalitzada del conflicte successori hispànic— s’asseien en una taula de negociacions per posar fi, definitivament, a les hostilitats. En aquella taula, Felip V d’Espanya, el primer Borbó de Madrid i el gran derrotat en aquella contesa bèl·lica, seria obligat a lliurar l’illa de Sardenya al ducat independent de Piemont. Des de llavors, la històrica corona de Sardenya, que s’havien cenyit per primer cop els reis catalanoaragonesos (1295), passaria a la testa dels Savoia (la nissaga sobirana de Torí), i el nou Estat resultant passaria a ser anomenat Regne de Piemont-Sardenya.
Què era el Piemont?
Quan el Piemont va assumir les compensacions de la Haia (1720) era, territorialment, un Estat de petites dimensions (una vintena part de la superfície de França) però situat sobre un espai de gran valor estratègic (el tradicional passadís que unia l’Europa atlàntica i la península italiana). I era un territori ric i poblat. Torí, la capital, reunia una població de 50.000 habitants (en aquell moment, Barcelona en tenia 40.000) i ja era un nucli econòmic important (un destacat centre de fabricació i de negocis). Però aquell Piemont de 1720 era, sobretot, un subjecte polític en línia ascendent. Havia saldat, amb èxit, la seva participació en els dos grans conflictes continentals europeus de principis de segle i els seus diplomàtics s’asseien a les taules negociadores al costat dels representants de les grans potències continentals.
Què més era el Piemont?
L’existència d’una nissaga ducal Savoia, capacitada i ambiciosa, contribuiria a fer possible aquella estratègia. El duc independent Víctor Amadeu II (que governaria entre 1675 i 1732) culminaria una trajectòria política d’allunyament de la tutela francesa iniciada pels seus antecessors. El 1688 se sumaria a una Gran Aliança austroimperial per frenar les ànsies expansives de Lluís XIV, el Borbó francès. I el 1701 se sumaria a l’Aliança internacional austriacista, en la Guerra de Successió hispànica. Anglaterra i Àustria, les potències que li discutien el lideratge continental i mundial a França, s’hi van fixar i li donarien suport en el seu nou paper d’Estat-tap que havia de frenar la històrica tendència expansiva gal·la cap a la península italiana i contraposar el tradicional lideratge dels Estats Pontificis en el context territorial i polític de la bota italiana.
Què era Sardenya?
En canvi, Sardenya, malgrat que ostentava la categoria de regne, no tenia el pes del ducat independent de Piemont. Conservava la seva històrica importància estratègica (el seu domini era imprescindible per al control de la navegació en la meitat occidental de la Mediterrània). I mantenia la seva tradicional importància econòmica (era el graner de les repúbliques italianes, de la Provença i de Catalunya; sobretot en èpoques de males anyades). Però la seva societat no disposava d’unes elits riques i ambicioses com la piemontesa. No hi havia una noblesa militar potent, ni unes classes mercantils influents. Aquests dèficits s’explicarien, en part, perquè històricament, el regne de Sardenya havia estat subordinat a poders centrals externs: la Corona catalanoaragonesa (1295-1479) i la monarquia hispànica (1479-1713).
Per què als ducs de Piemont els podia interessar la corona sarda?
Quan es va produir aquella transferència de domini (1720), l’absolutisme monàrquic estava plenament consolidat. El dibuix clàssic del règim feudal (l’equilibri de poder entre els estaments de la corona, la noblesa i l’Església) havia deixat pas a la reaparició de la piràmide jeràrquica de l’antiguitat, on la figura del rei se situava al cim en solitari. Per aquest motiu una qüestió que, durant la llarga Edat Mitjana havia jugat un paper secundari (i que explicaria la llarga nòmina de podestàs, comtes, ducs i arxiducs independents, que convivien en igualtat o en superioritat de condicions amb els reis); en aquell nou ordre s’havia convertit en una prioritat. La restauració de la piràmide jeràrquica i del prestigi de la figura del rei; impulsaria, per exemple, els stadhouders dels Països Baixos o els ducs de Piemont a buscar la fórmula per a esdevenir reis.
El paper protagonista de Piemont-Sardenya en la història europea del XIX
El nou regne de Piemont-Sardenya jugaria a la perfecció la condició de lideratge que havia assumit en el context territorial de la península italiana. La cancelleria de Torí —i no la de Venècia, la de Florència, la de Milà, la de Roma o la de Nàpols—; seria la que impulsaria el procés d’unificació italiana (1859-1870). Quan ens referim a les figures cabdals que impulsarien el Rissorgimento, parlem de la casa reial piemontesa i del rei Víctor Manuel III de Piemont-Sardenya; de Camil Benso di Cavour, primer ministre del regne de Piemont-Sardenya; o de Giuseppe Garibaldi, general dels exèrcits piemontesos. Fins i tot, quan ens referim a Amadeu de Savoia, el fill de Víctor Manuel III que el general Prim va portar a Madrid per rellevar la corrupta Isabel II, l’identifiquem com un membre de la casa reial de Piemont-Sardenya.
Piemont-Sardenya, sí i Catalunya-Aragó, no?
El cas de la construcció de la Corona catalanoaragonesa o Corona de Catalunya-Aragó, té moltes similituds amb el del regne de Piemont-Sardenya. Una unió dinàstica formada per dues entitats polítiques amb un pes polític, militar i econòmic molt diferenciat. No tan sols en el moment de la unió (1150) i com quedaria manifestament palès en la negociació (sempre clarament favorable als catalans); sinó, també, en el decurs de la seva història (amb el paper clarament protagonista de Catalunya en el procés expansiu a la Mediterrània). Llavors, ¿si no tenim cap inconvenient a referir-nos a l’Estat dels Savoia sorgit de la Pau de la Haia (1720) com el regne de Piemont-Sardenya, per què no ens podem referir a l’estat medieval català com a Corona de Catalunya-Aragó?
