Aranjuez, 18 de març de 1808. Fa 215 anys. Ferran de Borbó, fill primogènit i hereu dels reis Carles IV i Maria Lluïsa, i futur Ferran VII, liderava un cop d’estat que se saldaria amb el destronament dels pares i el coronament del fill. Aquella maniobra, anomenada motí d'Aranjuez era la culminació d’una llarga lluita pel poder amb diversos actors i escenaris, però amb l’ús permanent d’una arma llancívola (per part del fill) que va tenir uns efectes devastadors (per als pares): la interessada filtració de la tòrrida i indiscreta relació entre la reina i el ministre Godoy, aparentment consentida pel rei. La història ens presenta aquell escàndol com el detonant d’un colossal estat d’indignació popular que va revolucionar la història d’Espanya. Però realment va ser així? Qui hi havia darrere de la maniobra de descrèdit de la reina?
Qui és qui: Carles IV
Carles IV (Portici, Regne de Nàpols, 1748) era el cinquè Borbó al tron de Madrid. Era el fill primogènit i successor de Carles III (el “millor alcalde de Madrid” i el dels bitllets de 5.000 pessetes). A Carles III, fill de Felip V i de la seva segona esposa Isabel Farnese, i creador de la Loteria Nacional (1763), li havia tocat el premi gros dos cops. La primera, quan el seu pare, violant els Tractats d’Utrecht (1713) que posaven fi a la Guerra de Successió hispànica, havia usurpat el regne napolità als austríacs (1735) per asseure’l a ell al tron del Palau Fontana. I la segona, quan els seus germanastres Lluís I i Ferran VI (fills de Felip V i de la seva primera esposa Gabriela) havien mort sense descendència (el 1724 i 1759) i li havia tocat canviar el tron de Nàpols pel de Madrid. Carles IV, el fill, no va fer altra cosa a la vida que beneficiar-se de la fortuna del pare.
Qui és qui: Maria Lluïsa de Borbó
Maria Lluïsa de Borbó (Parma, Ducat independent de Parma, 1751) era cosina germana del seu marit Carles IV (era, també, neta de Felip V i Isabel Farnese), però de la branca parmesana dels Borbons-Farnese, que governaven el petit ducat romanyol des del segle XVI. Carles i Maria Lluïsa van tenir catorze fills. Però el més destacat de la seva existència serien dos fets que marcarien la seva vida a Madrid i el regnat del seu marit. El primer, la rivalitat transformada en guerra sorda (i bruta!) que va mantenir amb tres pesos pesants de la cort madrilenya: amb la seva cunyada Victòria de Bragança, esposa de l’infant Gabriel de Borbó (germà petit del seu marit Carles IV i el preferit del seu sogre Carles III); amb Cayetana Álvarez de Toledo, duquessa d'Alba, i amb Soledad Pimentel y Téllez-Girón, duquessa d’Osuna.
Qui és qui: Godoy
El segon fet crucial, i que va ser elevat a la categoria d’escàndol majúscul, va ser la seva tòrrida i indiscreta relació amb un joveníssim Godoy (Badajoz, 1767). Les fonts documentals apunten que Maria Lluïsa tenia addicció al sexe i que havia convertit la Guàrdia Reial en el seu particular calador de pesca. Després de diverses relacions extramatrimonials, l’escàndol es va destapar —oportunament i interessadament— amb la relació amb Godoy, un oficial de la Guàrdia Reial que procedia de la baixa noblesa extremenya i que havia arribat a Madrid a la recerca de fortuna. Aquella relació impulsaria Godoy fins al càrrec de primer ministre, que fins llavors sempre havia estat reservat als membres de les aristocràcies cortesanes. Li van lliurar les claus del regne amb tan sols 25 anys i sense cap experiència de govern (1792).
Godoy i la clau del regne
Les causes que van impulsar un jove i inexpert Godoy a la direcció del regne s’han explicat per la seva especial relació amb la reina (la investigació tradicional ho justifica argumentant que Carles IV era un indolent, en tots els sentits). Però aquesta versió és incompleta. La investigació historiogràfica actual ens explica que Godoy va ser l’aposta personal de la reial parella per restaurar el poder personalista dels monarques i expulsar del govern els dos grans partits cortesans que dominaven la política espanyola des de l’època de Carles III: els golillas —aristocràcia nobiliària— i els manteístas —baixa noblesa i burgesia cortesana (l’equivalent a les actuals empreses del BOE)—. L’ascens de Godoy tenia la naturalesa de cop d’estat salpebrat amb sexe.
Godoy, al centre de la diana
Golillas (absolutistes) i manteístas (il·lustrats) van posar Godoy al centre de la diana. Els havia usurpat el vedat del poder i, a més, fomentava el conflicte permanent entre aquestes faccions. Es va servir dels uns i dels altres —posant i deposant ministres d’un partit i d’un altre— en funció de la direcció del vent, i en benefici dels interessos reials, que també eren els seus. Però, durant la dècada de 1790, van passar moltes coses i molt decisives, com la Revolució Francesa (1789), l’execució dels Borbons francesos i la proclamació de la República (1793), que van tenir un impacte molt important en la classe política espanyola. En aquell procés, bona part del partit manteísta va abandonar els seus ideals il·lustrats pel temor que els despertava la República —objectiu final de l’ideal il·lustrat— perquè “pervertia l’ordre i la jerarquia naturals de la societat tradicional”.
Maria Lluïsa, la baula més feble
Els esdeveniments francesos van compactar la classe política espanyola al voltant d’una idea: la Revolució Francesa era un “monstre abominable”. I en aquell trànsit, els líders golillas van assumir el lideratge de l’oposició a Godoy, que, ara sí (1806-1808), resistia com podia els fracassos continuats de la seva política d’apropament a Napoleó. Godoy, dotat d’un notable instint de supervivència, es girava i es regirava. Però, en canvi, la reina, sense suports a la cort, es convertiria en l’objectiu de l’oposició a Carles IV, i sobretot a Godoy. Qui va fer pública la nòmina d’escàndols de Maria Lluïsa va ser precisament el seu fill Ferran, amb uns il·lustratius dibuixos impresos que va lliurar a la cort com una mena de felicitació de Nadal a finals de 1807.
Qui hi havia darrere del cop d’estat d'Aranjuez?
Els personatges que van fabricar la maquinària de descrèdit de la reina amb l’objectiu de derrocar Carles IV i Godoy, “salvar” Espanya de la “invasió” francesa i impulsar el reaccionari Ferran VII al tron, no eren els escassos republicans que vivien la seva ideologia clandestinament. Eren les classes més reaccionàries de la cort (els golillas, la noblesa aristocràtica, d’ideologia absolutista i d’estratègia involucionista). Una conxorxa liderada pels grandes de España Pedro Alcántara Álvarez de Toledo, duc de l’Infantado; José Miguel de Carvajal y Manrique de Lara, duc de San Carlos; Pedro Jordán de Urriés, marquès d’Ayerbe; Joaquín Crespí de Valldaura, comte de Orgaz; Juan Francisco de los Heros, comte de Montarco, i Joaquín Ramírez de Haro, comte de Bornos. Aquest detall és molt important i convé no perdre’l de vista.