Jordi Oriol torna a Shakespeare, que ja va ser font d’inspiració per a la seva Trilogia del lament: La caiguda d’Amlet, L’empestat i La mala dicció partien de Hamlet, La tempesta i Macbeth, respectivament. La tragèdia El Rei Lear, que ja estava a la base de Rei Liró –peça de teatre radiofònic infantil que Oriol va escriure en temps de confinament–, funciona com a hipotext de Reiterat rei tarat, una obra lúdica, poètica i al·lucinada on és Cordèlia, la filla petita del monarca –i, aquí, paradigma de l’adolescent–, qui dona el seu punt de vista. A l’espectacle, que dirigeix Nao Albet al Teatre Lliure –fins al 4 de gener–, també hi ha al·lusions a altres obres del bard anglès –a la famosa disjuntiva hamletiana i a una no menys cèlebre rèplica de Ricard III, aquí reformulada com “la meva xaveta per un cavall”–. Un intempestiu “merdra” fa concórrer el molt tarat Ubu rei d’Alfred Jarry a l’encreuament de referències teatrals.
L’actriu Lua Amat ens rep amb un vestit blau sobre mirinyac –la vora blanca i l’interior roig completen la bandera tricolor del país on va acabar regnant la Cordèlia de Shakespeare– i un llenguatge corporal altament suggestiu, magnètic. Més endavant, quan es tregui la faldilla –que tant pot servir de mecanisme propulsor com de provisional mirador o tenda on arrecerar-se–, la veurem amb genolleres i un mitjó: un mig jo. En fer la translació escènica del “res, no res” amb què comença la intervenció del personatge, Albet ha partit d’un espai buit que serà ocupat només per dos cossos humans –Amat i Oriol–, alguns de lumínics, un carro i un grapat de micròfons. En la concepció i materialització del muntatge resulta cabdal la conjunció de talents creadors: Sílvia Delagneau –espai escènic i vestuari–, David Bofarull –il·luminació– i Carles Pedragosa –espai sonor–. És de justícia esmentar també el preciós, artesanal fanzín creat per Olivia Basora i Ainoa Galí.
La direcció de Nao Albet atorga una decisiva importància a la composició gestual i a l’engranatge lumínico-sonor
La paraula és poder, com ho són els diners o una arma carregada: l’actriu ens apunta amb els dits, tremolosa, per finalment posar-se’ls a la boca amb un gest de desesperada fragilitat. La Cordèlia de Shakespeare va ser castigada per dir la veritat quant a la seva estima –paraula clau, però difícil de desentranyar– pel seu pare; la Cordèlia d’aquest muntatge afirma que només va voler ser sincera, en un món on s’abusa de l’aparença i la mentida. La veritat és un sol que encega –diu–, una taca suspesa, una llàntia enmig de la foscor. Però ara que té el(s) micròfon(s) a l’abast, delirant a consciència, especula que especularàs, es revolta contra el pare, el patriarcat, l’autor i l’autoritat.
Cordèlia emparaula l’abisme de l’adolescència
Cordèlia sap, però, que, per molt sincera que sigui, s’ha fet a la mida del que els altres projectaven: el “suplici de fer-se gran” equival a convertir-se en una mentidera per decret. Es mou teledirigida per una voluntat aliena, mentre diu que ha après a ser discreta. Tota ella està com electrocutada quan parla de “la lletra petita de les normes i les lleis no escrites”, del maleït scroll i del fet que la generació dels pares –aquella del “sempre més en pro del progrés”– ha dut el món al col·lapse. Es toca la cara, com si no es reconegués davant el mirall, i imagina l’escena del seu propi enterrament. Ofuscada i tot, la paraula pot salvar-nos.
En un bon bucle ens han ficat, si en un no res tot recomença
El trànsit convuls de l’adolescència fa de mirall a la bogeria d’un rei que ha caigut del cim del poder –l’autoritat, l’opulència– a la més absoluta indigència: un monarca que alterna la corona amb el barret de bufó i ja no sap distingir entre realitat i miratge –veritat i mentida, vida i teatre–. Jordi Oriol, cobert per una manta i amb el color blau com a antifaç, és el “rei tarat” i sensesostre –com Lear al final de la seva tragèdia– que interromp amb sofisticats improperis la performance existencial de la noia, mentre avança amb un carro ple de cables i micròfons. Ella –una Cordèlia que juga a ser el bufó de la cort– el guiarà al límit de l’abisme. El pare crida els cavalls pels noms de les altres dues filles –recordem que, a l’obra de Shakespeare, Lear va qualificar Regan i Goneril de centaures, pel seu desenfrenament proper a la bestialitat–.
El llenguatge tematitzat
El llenguatge que deforma-recrea el món és l’obsessió del poderós; també la del poeta. La gramàtica ens colonitza, però el rei destarotat d’Oriol, l’entoma i la perverteix amb aquella alegria: “Ja m’hagués plusquamperfet de subjuntiu”. La seva bogeria és fèrtil i abjura –com ho feia també el personatge adolescent– de les paraules “envasades en formol”. Perduts els atributs, el parlar és l’únic que li queda, ni que sigui un parlar de tarat, pròdig en equívocs, homofonies en virtut de la neutra –o per amor a la neutra, que diria Berta Giraut–, calemburs i dubtoses “e(s)timologies” –com la que estima que estimar ve de timo–. Els micròfons penjants del final, amb una llumeta cadascun, seran accionats pel poder màgic dels mots fets número: “cinc-cerament”, “sis-temàticament”.
La direcció de Nao Albet atorga una importància decisiva a la composició gestual i a l’engranatge lumínico-sonor. En aquest joc metateatral de desaforaments lingüístics i dues peripècies –plans, registres– amb poca intersecció, Lua Amat fa fluir el text amb naturalitat i un ludisme encisador, mentre que l’autor-actor posa tot l’accent en la dicció, per passar sense transició del balbuceig a la retòrica. Tots dos intèrprets estan molt ben harmonitzats en el deliri verbal i la rapejada; resulta àlgid el moment de la davallada, i no tant els prolegòmens. Però en un no res tot recomença. En un bon bucle ens ha ficat, aquest Jordi Oriol.