No ens enganyem: tot i ser una pel·lícula reivindicable, probablement no tan bona com alguns s'han afanyat a apuntar als darrers temps, pocs recordarien aquella cada vegada més llunyana versió cinematogràfica del còmic de James O'Barr si no fos pel misteriós accident que va matar Brandon Lee, el seu protagonista, en ple set de rodatge, vuit dies abans d'acabar la seva feina.
El fill del mític Bruce Lee seguia les tràgiques passes del pare i marxava massa aviat, en unes circumstàncies que permetien tantíssima literatura als amics de les teories conspiranoiques. El jove actor, només tenia 28 anys, va patir una sèrie de desafortunades irresponsabilitats encadenades, despistades decisions que van acabar amb un tret a l'abdomen de l'actor procedent d'una pistola que se suposava descarregada.
Uns fets que, no fa pas gaire, l'any 2021, van tenir una desgraciada rèplica amb Alec Baldwin disparant i matant la directora de fotografia Halyna Hutchins durant la filmació de Rust. Coses que passen, negligències amb conseqüències catastròfiques i irreparables, que, en el cas de Brandon Lee, van alimentar raonaments tan marcians com els que, vint anys abans, havien mirat d'explicar la mort de son pare, amb 32 anys i moltíssim camí per recórrer: que si màfies xineses, que si malediccions ancestrals, les llegendes urbanes barrejaven la mar de bé amb les morts prematures dels Lee, pare i fill.
Una solemnitat ridícula
Però no ens despistem, perquè aquí hem vingut a parlar d'una pel·lícula que arriba als cinemes aquest cap de setmana: El Cuervo és la nova adaptació del còmic de James O'Barr, ja portat al cinema per Alex Proyas l'any 1994: convertit en film de culte i títol essencial per a la cultura pop degut a les extracinematogràfiques raons que acabem d'explicar, aquell El Cuervo era un gòtic conte sobrenatural de revenja amb un protagonista retornat del Més Enllà, amb una posada en escena hiperestilitzada i una notable direcció artística, amb un actor carismàtic i una banda sonora ben amanida de clàssics musicals dark (de Nine Inch Nail a The Jesus and Mary Chain, passant per The Cure). Molt potent estèticament i visual, explicava la història d'una parella assassinada quan estava a punt de casar-se, i de la venjança que ell emprenia, ressuscitat d'entre els morts i amb superpoders, guiat per un corb, i amb l'amor real i pur com a motor.
El titànic naufragi d'aquest El Cuervo s'explica, per damunt de tot, en la seva ridícula solemnitat
Aquesta nova proposta no canvia gaire la premissa: de vegades la gent mor en circumstàncies tan tristes que la seva ànima no pot descansar, de manera que un corb els condueix de tornada a la terra dels vius per esmenar les coses. És evident que, afortunadament (perquè aquí no li desitgem la mort a ningú), El Cuervo 2024 perd el component tràgic real que convertia la versió de 1994 en una experiència emocionalment devastadora. Però també és cert que, més enllà de l'esquelet narratiu, el camí que porta els personatges a fer el que fan és completament absurd: el demencial guió afegeix canvis gratuïts. Fa que hi aparegui un dolent (Danny Huston fent de Danny Huston) que literalment s'ha venut l'ànima al Diable, inclou un llarg acte en un centre de rehabilitació per addictes convertit en una presó amb un sistema de seguretat de la senyoreta Pepis i incorpora escenes romàntiques entre la parella protagonista que semblen tretes d'un anunci de colònia que ningú no es compraria. Que no faltin uns quants plans zenitals de nits plujoses i un ús puntual de la càmera lenta que no té cap sentit. I, per fi i quan ja ningú donava un cèntim, un (no tan) divertit clímax a l'òpera que sembla inspirat per la icònica El Padrí, amb l'antiheroi emo armat amb una katana, esquarterant un inacabable seguit de sicaris, que, contrastant amb el greu to del conjunt, s'acosta més aviat a una escena justificadament eliminada de John Wick o de Deadpool.
El gran problema d'El Cuervo 2024 ja no és que el talent del cineasta britànic Rupert Sanders (autor de joietes com Ghost in the Shell o Blancaneu i la llegenda del caçador) estigui a anys llum del de l'estilós Alex Proyas, un dels indiscutibles referents sorgits del món dels videoclips i autor d'un clàssic de la sci-fi com Dark City (1998). Tampoc és que el pobre Bill Skarsgård (conegut com el pallasso Pennywise de la terrorífica It, i fill del gran Stellan Skarsgård), que aquí comparteix protagonisme amb la cantant FKA Twigs, hagi d'esforçar-se per lluitar contra l'allargada ombra de Brandon Lee amb zero possibilitats de fer-lo oblidar. Ni tal sols que la reinvenció de les novetats que inclou el guió no s'aguantin per enlloc, que el film tingui ritme de tortuga coixa, o que la història d'amor bigger than life que hauria de justificar el relat tingui l'abast emocional d'un anunci de patates fregides amb gust de pernil (compte amb algunes línies de guió que posen els pèls de punta: “l'enemic de l'amor no és l'odi, és el dubte”, escoltarem dir a un dels personatges).
La pel·lícula es pren tan seriosament a si mateixa que provoca involuntàries riallades constants
El titànic naufragi d'aquest El Cuervo s'explica, per damunt de tot, en la seva ridícula solemnitat, perquè la pel·lícula es pren tan seriosament a si mateixa que provoca involuntàries riallades constants. Més enllà de dubtar seriosament sobre la conveniència de refer una pel·lícula ja icònica, aquesta nova versió en té prou lluitant contra la seva pròpia mediocritat.