Madrid, 24 de gener de 1941. Fa 84 anys. Feia quasi dos anys que havia conclòs la Guerra Civil espanyola (1936-1939) i el Consell de Ministres del segon govern de Franco aprovava un vell projecte que era un dels objectius de la Junta Técnica del Estado (el govern dels rebels durant el conflicte): la nacionalització de la infraestructura ferroviària de l’estat espanyol i la creació d’un únic gestor, Renfe. La publicació de la Ley de Bases de Ordenación Ferroviaria representava alguna cosa més que el control de la principal xarxa de transport de l’època. Darrere aquesta obsessió malaltissa, pròpia dels règims totalitaris, de posseir el control de les comunicacions; hi havia un propòsit encara més fosc: Renfe i la seva xarxa viària (línies, estacions, personal) havia estat concebuda per ser un instrument de colonització espanyola de Catalunya.
El mapa radial de la xarxa ferroviària
Fins a la creació de Renfe; el mapa de la xarxa ferroviària de l’estat espanyol s’havia traçat seguint l’expansió de les companyies privades que operaven el transport en tren. Una mapa de l’any 1921, publicat per la Enzyklopadie des Eisenbahnwesens revela que el traçat de la xarxa ferroviària peninsular pilotava sobre diversos punts nuclears (Barcelona, València, Bilbao, Oviedo, Madrid, Sevilla), que creaven xarxes territorials (Catalunya i País Valencià; Euskadi i Navarra; Astúries i Lleó; les dues Castella; o Andalusia Occidental) unides per fils de connexió. Però amb la creació de Renfe (1941); el seu segon president, Rafael Benjumea (1947-1952), recuperaria un mapa radial que ja havia dibuixat, reveladorament, quan era ministre de Foment (1925-1930) del règim dictatorial de Primo de Rivera i Alfons XIII (1923-1930).
Per què un mapa radial de la xarxa ferroviària?
Benjumea només era el braç executor del règim. I el mapa que va recuperar (una xarxa que pilotava sobre un únic punt nuclear) era el dibuix de la ideologia del franquisme. La disposició radial de la xarxa ferroviària, il·lustrada a través de mapes que, oportunament i intencionadament, s’exposaven en totes les estacions de tren; contenia una càrrega psicològica molt potent i tenia un propòsit claríssim: construir i divulgar la idea que les línies ferroviàries eren els tentacles que, des de la centralitat i la capitalitat de Madrid, es projectaven a tots els extrems del territori i articulaven una Espanya única i indivisible. I aquesta idea s’havia reservat al sistema de transport ferroviari perquè, durant aquelles dècades de la postguerra (1940-1960) concentrava les ¾ parts del moviment de persones i de mercaderies.
Què va representar l’aplicació del mapa radial a Catalunya i al País Valencià?
Fins a la creació de Renfe (1941), les xarxes ferroviàries de Catalunya i del País Valencià —propietat, bàsicament, de les companyies MZA i Norte— estaven unides a través de l’eix Barcelona-Tortosa-València que, seguint el traçat de la Via Augusta romana, era la columna vertebral del territori. Però a partir de la creació de Renfe (1941), aquest eix va ser abandonat amb el claríssim propòsit de trencar les sinergies culturals i econòmiques i diluir la identitat catalanovalenciana dins de l’espanyolitat rampant del règim franquista. Passats vuitanta-sis anys (1941-2025) l’esperit de Franco i de Benjumea encara es viu als despatxos de Renfe. Per desplaçar-se en “gran velocitat” des de València a Barcelona o a la inversa, s’ha de passar per Madrid. I el traçat del Corredor de Mediterrani, que unirà el País Valencià i Catalunya, passarà per Madrid!!!
Els “afectos al régimen”
La Ley de Bases de Ordenación Ferroviaria, que impulsaria la creació de Renfe (1941) va accelerar el procés de depuració ideològica de les plantilles ferroviàries, iniciat en plena Guerra Civil a la zona controlada pels rebels (1936). A Catalunya, en ser un dels darrers territoris republicans ocupat pels franquistes, aquest procés va ser tardà (1939-1940); i especialment dramàtic, amb milers d’acomiadats per la important influència dels sindicats obrers en aquelles plantilles durant l’època republicana (1931-1939). Quan el règim franquista, a través de Renfe, va prendre el control de la xarxa ferroviària, va proveir les vacants forçades amb personal que havia estat reclutat amb un curiós criteri de selecció: cap experiència ferroviària prèvia, però amb un informe que acreditava l’adscripció ideològica al règim. Eren els “afectos al régimen”.
Els “colons” ferroviaris
A Catalunya, aquests “nous ferroviaris” —provadament “afectos al régimen”— eren, quasi íntegrament, forasters; que no tan sols no coneixien la llengua catalana; sinó que, per la seva ideologia, eren totalment refractaris a la realitat sociocultural del país. La seva presència en aquell univers català de la duríssima postguerra —derrotat, humiliat i represaliat pel nacionalisme espanyol— no obeïa al perfil clàssic de l’emigrant que es desplaça a un nou país a la recerca d’una oportunitat; sinó al del “colono” de mentalitat supremacista i d’ideologia imperialista, que sap que té el suport d’una estructura de dominació imposada per la conquesta militar i sostinguda amb la violència repressiva. Renfe es van convertir en un instrument de control i, també, de predicació del nacionalisme espanyol, nervi ideològic del règim franquista.
Renfe i la llengua catalana
El règim franquista va considerar Renfe un “organisme estratègic”. I, per tant, s’hi va aplicar amb tot el rigor la circular “Uso del Idioma Nacional en todos los Servicios Públicos”, de 1940. Però a Renfe, com en altres “organismes estratègics” —per no dir “instruments repressius”— del règim, com podien ser l’exèrcit, la Guàrdia Civil o la judicatura; s’hi va ajuntar “la fam i les ganes de menjar”. Renfe, des de l’inici de la seva història, va ser la suma d’“organisme estratègic” (instrument de dominació) i de “afectos al régimen” (menjadora d’elements provadament franquistes). I la seva funció, durant dècades —no tan sols les de la postguerra, sinó les de l’existència del règim franquista— va ser la de crear i alimentar un pervers sincretisme entre servei públic i propaganda del règim franquista i, per tant, del nacionalisme espanyol.
I en l’actualitat?
Està més que provat que, durant dècades, Renfe va ser un instrument de colonització espanyola de Catalunya i del País Valencià. De descatalanització i desvalencianització dels Països Catalans. La qüestió és: encara ho és en l’actualitat? Perquè segons les recents declaracions d’un alt càrrec del PSC-PSOE de Barcelona, que ha proclamat que la desinversió de Rodalies és fruit del conflicte Catalunya-Espanya, la resposta seria que sí. Si més no, la resposta seria que Renfe, en l’actualitat, és un instrument de venjança contra Catalunya i contra la totalitat de la seva societat, sense distincions ideològiques.
