Madrid, 24 de gener de 1941. Fa 84 anys. Feia quasi dos anys que havia conclòs la Guerra Civil espanyola (1936-1939); i el Consell de Ministres del segon govern de Franco aprovava la creació de l’organisme públic RENFE —acrònim de Red Nacional de los Ferrocarriles Españoles— i la nacionalització de la xarxa ferroviària de l’estat espanyol, fins llavors propietat de quatre companyies privades i formada per un miler de trens, per un altre miler d’estacions i tallers i per més de 12.000 quilòmetres de vies. A partir de la publicació de la Ley de Bases de Ordenación Ferroviaria, tota la infraestructura del ferrocarril passava a ser gestionada per l’estat.
Al mateix temps, aquell mateix Consell de Ministres que havia creat RENFE, ordenava la intensificació d’un procés de depuració ideològica de les plantilles laborals de les companyies nacionalitzades que generaria milers de vacants forçades. I posava sobre la taula un ambiciós programa d’expansió d’aquella xarxa ferroviària. Com es proveiria aquella forta demanda laboral? Com es reclutaria la mà d’obra que havia d’aplanar els talussos a pic i pala; i com se seleccionaria la que havia de fornir una plantilla ideològicament homogènia? Qui va ser obligat a estendre les vies i qui va ser destinat a despatxar els bitllets?
Els “Batallones Disciplinarios”
El 20 de desembre de 1939 —nou mesos després de la conclusió de la Guerra Civil i dotze abans de la creació de RENFE—; el segon govern de Franco i a proposta del ministre de l’Exèrcit, el tinent general José Enrique Varela Iglesias; ampliava el Sistema de Redención de Penas por el Trabajo —creat pel bàndol franquista en plena Guerra Civil i destinat a presos polítics condemnats pels tribunals militars—. Aquella ampliació afectaria tots els soldats reclutats per l’Exèrcit de la República entre 1936 i 1939 que, amb independència de la seva ideologia personal serien massivament declarats “desafectos al régimen” i enquadrats en els “Batallones Disciplinarios”.
Els “Batallones Disciplinarios”, la mà d’obra esclava de RENFE
Entre gener de 1941 i desembre de 1942, tots els antics soldats de l’Exèrcit de la República —tant els que havien caigut presoners als camps de batalla, com els que havien tornat a casa— van ser enquadrats en els “Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores” i, entre altres, destinats a les obres d’ampliació de la xarxa ferroviària (aplanament de terrenys, construcció de talussos, viaductes i túnels, i estesa de travesses i de rails). Segons un treball d’investigació del professor Josep Màrius Climent i Prats, publicat per la Universitat Carles III, la taxa de mortalitat d’aquest col·lectiu (inanició, rigor climàtic, malalties) estaria al voltant del 5%.
Els “Penados”, l’altra mà d’obra esclava de RENFE
A finals de 1942, el Consell de Ministres del quart govern de Franco reformaria de nou el Sistema de Redención de Penas; i a proposta del nou ministre de l’Exèrcit, el tinent general Carlos Asensio Cabanillas; crearia un subgrup format per soldats del batalló que, a títol personal, havien tingut algun tipus de relació amb les institucions polítiques republicanes. Considerats especialment “desafectos al régimen”, seria enquadrat en els nous “Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores Penados”; i entre 1942 i 1948 serien destinats a la construcció de fortificacions militars a la zona de l’Estret de Gibraltar; i a l’expansió de la xarxa ferroviària de RENFE.
Els “nous” treballadors de RENFE
La depuració ideològica al sector ferroviari espanyol s’havia iniciat en plena Guerra Civil a la zona controlada pels colpistes (1937). Però amb la nacionalització de la xarxa i la creació de RENFE (1941), el règim franquista va completar aquesta operació. En poques setmanes es van crear milers de vacants forçades. I el Consell de Ministres que havia creat l’organisme públic ferroviari, va estimular la contractació de perfils provadament “afectos al régimen”, que passaven a ocupar, immediatament i sense formació de cap mena, els llocs de treball dels depurats. En aquella i en les successives contractacions el criteri de selecció “afecto al régimen” seria determinant.
Provadament “afectos al régimen”
Durant la llarga postguerra espanyola (dècades de 1940 i 1950), RENFE es va convertir en un vedat ideològic-laboral. La nova plantilla de RENFE, des dels directius de la companyia als fogoners de les calderes; passant pels caps de tren, els interventors, els inspectors, els caps d’estació, els factors, els mossos d’equipatge, els visitadors, els capatassos, els mecànics, els calçadors, els guardaagulles, o els guarda-nits; havien de ser tots sense excepció —els “veterans” procedents de les plantilles de les companyies privades o els de “nova planta” incorporats per l’aparell governatiu; provadament “afectos al régimen”
La cultura de grup de les plantilles de RENFE
La naturalesa de vedat laboral que va adquirir RENFE, no seria diferent de la d’altres institucions públiques que, el règim franquista, havia atorgat una consideració estratègica. Com, per exemple, l’exèrcit o la Guàrdia Civil. De fet, RENFE seria un organisme militaritzat fins a la dècada de 1970. I a partir d’una plantilla ideològicament homogènia, aquell microcosmos social crearia i alimentaria una cultura de grup que, com altres “organismes estratègics” seria radicalment refractària a la realitat de la societat que els acollia. I que es perpetuaria a través dels mecanismes de grup que estimulen un relleu generacional de pares a fills.
