Barcelona, divendres 2 d’abril del 1954, dos quarts de sis de la tarda. Fa 70 anys. El vaixell mercant Semíramis, propietat de la naviliera grega Epirotiki Line, però que navegava amb pavelló de la república africana de Libèria, atracava al port de Barcelona. El Semíramis transportava 228 excombatents espanyols de la División Azul (els soldats espanyols —voluntaris i no voluntaris— que havien lluitat a la Segona Guerra Mundial, als camps de batalla soviètics, al bàndol de Hitler); 21 exparamilitars alemanys de les SS; 31 exmariners i exaviadors de la República espanyola, i 4 “nens de la guerra”, que havien format part del col·lectiu de milers de criatures evacuades de la zona republicana a la Unió Soviètica durant la segona part del conflicte civil espanyol (1937-1939). 263 espanyols totalment oblidats pel règim nacionalcatòlic de Franco.
Oficialment constaven com a morts
263 oblidats que, per l’estat espanyol, oficialment constaven com a morts i que, de cop i volta, reapareixien de la ultratomba i revelaven l’extrema feblesa, sobretot en el concert internacional, del règim de Franco, que havia preferit ignorar l’existència d’aquell col·lectiu, abans que asseure’s amb els soviètics (insistentment presentats com la personificació del diable a l’imaginari nacionalcatòlic) per a pactar-ne la repatriació. Va ser la Creu Roja francesa la que, passada una dècada de la conclusió del conflicte mundial (1954), va assumir la responsabilitat que la dimissionària diplomàcia espanyola havia ignorat i va desencallar la penosa situació d’aquells oblidats. En va negociar l'alliberament, els va aplegar a Odessa (actualment Ucraïna), els va embarcar al Semíramis i els va transportar fins a Barcelona.
La hipocresia del règim de Franco
La hipocresia del règim nacionalcatòlic de Franco no tenia aturador. Els “camisas viejas”, els “excombatientes” o els “caballeros mutilados” eren elements protagonistes a totes les grans demostracions públiques del règim. Però, en canvi, els supervivents de la División Azul que havien estat fets presoners de guerra per l’Exèrcit Roig, eren objecte del silenci i de l’oblit més absolut, mentre es podrien i es morien als camps de treball soviètics. Ni tan sols el general Muñoz Grandes, que havia estat el cap militar d’aquells soldats als camps de batalla soviètics, i que posteriorment ostentaria la cartera ministerial de l’Exèrcit del règim franquista, havia fet mai res per a recuperar-los. O no havia pogut fer res, perquè el règim nacionalcatòlic de Franco no tenia cap mena de capacitat d’influència ni de credibilitat política al concert internacional.
Girar el mitjó
La reaparició d’aquells “zombis de guerra” podia tenir un efecte devastador per al règim franquista, perquè en mostrava les mancances més vergonyoses. I tots els ressorts del poder d’aquella miseriosa Espanya de Franco (polítics, militars, econòmics, eclesiàstics) es van conjurar per girar el mitjó. Aquella repatriació va ser presentada com un gran triomf sobre el comunisme internacional i hi van emplaçar tots els elements de l’èpica bèl·lica que havia dominat el discurs nacionalcatòlic durant la Guerra Civil. Els repatriats del Semíramis van ser rebuts per l’”excombatiente” Muñoz Grandes (veterà del conflicte civil i mundial i ministre de l’Exèrcit), pels “camisas viejas” Fernández Cuesta (secretari general del Movimiento) i Aznar Gerner (delegat nacional de Sanitat), i per l’ideòleg Modrego Casaus, bisbe de Barcelona.
L’exaltació mística del règim
Segons la premsa de l’època, el moll on va atracar el Semíramis estava ocupat per milers de persones que havien viatjat des de diversos llocs de l’estat espanyol. La sinistra claca del règim la formava gent desplaçada amb autocar i entrepà a càrrec de l’erari públic, familiars dels desapareguts —que esperaven retrobar-se amb el seu particular “ressuscitat”— o simplement curiosos. En aquell punt d’exaltació mística del règim, es produirien escenes de gran dramatisme, barrejades amb altres de naturalesa amenaçant i violenta, que —les unes i les altres— s’acabarien cobrant la vida del reporter gràfic Carlos Pérez de Rozas, mort d’un infart al mig d’aquell impostat viacrucis. No cal dir que les duríssimes escenes de retrobament entre els "ressuscitats" i els seus familiars serien convenientment manipulades i explotades pel règim.
Oportunisme del règim i tragèdies familiars
L’oportunisme d’aquell règim nacionalcatòlic, que cobria les seves vergonyes amb una sòrdida capa que, alhora, ocultava un gegantí escenari de terror i repressió, no tenia límits. Després d’aquella exhibició de múscul patriòtic espanyol, es van produir noves tragèdies personals i familiars que, als poders conjurats, no els van importar gens ni mica. En molts casos —que serien oportunament silenciats per la premsa captiva d’aquell règim monstruós— l’aparició d’aquells “zombis de guerra” provocaria autèntics daltabaixos familiars. Moltes parelles d’aquells desapareguts —oficialment morts— havien confiat en la versió de les autoritats franquistes. Havien acceptat que mai més no es retrobarien amb els seus xicots, marits, pares dels seus fills, i havien refet les seves vides. S’havien tornat a casar i havien creat noves famílies.
Un col·lectiu d’inadaptats, una nosa per al règim franquista
El doctor Josep Maria Solé i Sabaté, professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, explica que, passats els mesos, aquells "oblidats" van esdevenir un perillós col·lectiu d’inadaptats. Alguns van tornar a la Unió Soviètica, bé sigui perquè no se sentien còmodes a l’Espanya de Franco, bé sigui perquè havien format una família durant el seu captiveri (1943-1954). D’altres també van tornar a la Unió Soviètica, perquè l’univers familiar que havien deixat en marxar (1943) havia canviat tant (1954), que res no els lligava al seu lloc d’origen. Uns altres es van quedar, però van passar a la lluita clandestina contra el règim franquista. I els que restaven, van ser de nou oblidats en l’anonimat a què els va sotmetre aquella Espanya de Franco, que mai no havia tingut gens d'interès en la seva recuperació.