"El meu pare deia que un sol home no podia fer res. Eren joves, amb una ideologia i només pensaven en una cosa: escapar de l'infern per tornar a lluitar contra Franco". La història de Joan Tarragó és tan excepcional com la dels milers de milicians i milicianes republicans que van lluitar contra Franco. En el seu cas, però, l'excepcionalitat, va una mica més enllà.
Tarragó va ser capturat pels nazis a Épinal, una petita ciutat del nord de França, no gaire lluny d'Estrasburg. En perdre la Guerra Civil, Tarragó s'havia enrolat a la resistència francesa per continuar combatent el feixisme, ara a la Segona Guerra Mundial. Era 19 de juny de 1940. El 23 de gener de 1941 el van deportar al camp de concentració de Mauthausen. El seu número d'ingrés va ser el 4.355.
Encara que pres, Tarragó no es va rendir. Juntament amb altres deportats membres del PSUC, de les Joventuts Socialistes Unificades i del Partit Comunista d'Espanya, va organitzar una xarxa de resistència dins del camp de concentració. Joan Tarragó era l'encarregat de robar menjar i medicines de la cuina de l'Schutzstaffel, les temudes SS. El bot aconseguit el repartia de forma solidària entre la resta de companys.
Escapar de l'infern gràcies a la literatura
Conscient que la cultura també era necessària per sobreviure, va decidir obrir a Mauthausen una biblioteca clandestina. Tarragó recuperava els llibres que els nazis sostreien als presos francesos i italians acabats d'arribar al camp. Els amagava en un armari del barracó 13. Va arribar a reunir-ne fins a 200 volums d'autors com Émile Zola, Victor Hugo, Fiódor Dostoievski o Maksim Gorki.
El testimoni de Tarragó, que va sobreviure a l'horror de Mauthausen tornant a gaudir de la llibertat el 5 de maig de 1945, el dia que les tropes americanes van entrar al camp, va quedar recollit a Els catalans als camps nazis, el llibre referencial de Montserrat Roig. Una història, com dèiem, excepcional (el mateix Joan Tarragó la va explicar en les seves memòries Heretar Mauthausen), que ara també ha estat explicada a Stendhal en Mauthausen, relat escrit per Llibert Tarragó, fill de Joan, periodista de professió. Fill d'un home que sempre va lluitar per la llibertat, el nom de Llibert segur que no és casual.
Conscient que la cultura també era necessària per sobreviure, va decidir obrir a Mauthausen una biblioteca clandestina
Nascut a França, no va ser fins al 1993, l'any que va morir la seva mare, Rosa Esteve, que en Llibert va sentir la necessitat de capbussar-se en la cultura dels seus pares. Va ser en aquest procés de retrobament que va caure a les seves mans La plaça del Diamant. Deu anys més tard, impulsat per aquella lectura iniciàtica, i qui sap si per la tasca de bibliotecari clandestí del seu pare, va fundar Tinta Blava, una editorial francesa dedicada a traduir literatura catalana de qualitat. La seva primera referència va ser Pedra de tartera, de Maria Barbal. "La biblioteca es va amagar en un barracó, al comandament d'un tal Azaustre, un altre deportat espanyol, que quan va tornar a Espanya, acollia clandestinament a Jorge Semprún quan anava a Madrid", ha explicat Llibert Tarragó, que avui presentarà el seu llibre al Congrés dels Diputats, a l'agència EFE.
Un resistent francès em va explicar com La cartoixa de Parma de Stendhal va resultar molt important per a ell. Va aconseguir escapar d'aquell infern gràcies a la literatura
Per escriure el seu llibre, un relat dividit en dues parts, una primera en què Llibert explica la seva vida com a fill d'exiliat, i una segona en què rememora el trajecte vital del seu pare, Tarragó es va entrevistar amb presoners que van fer servir aquesta biblioteca: "Ells em deien que llegir era sobreviure en l'infern. Un resistent francès em va explicar com La cartoixa de Parma de Stendhal va resultar molt important per a ell. Va aconseguir escapar d'aquell infern gràcies a la literatura".
D'aquell refugi clandestí de llibres, només se'n va salvar una novel·la: Le maître des forges de Georges Ohnet. Actualment, forma part del catàleg de La Clandestina, la biblioteca del Vilosell, el poble natal de Joan Tarragó.