La CUP s’ha refermat en l’esmena a la totalitat als pressupostos del Govern i n'ha forçat la devolució. Els pressupostos més socials de la història de Catalunya. Max Weber diria que la responsabilitat del polític consisteix a prendre decisions que s’apliquin amb èxit. Assolir acords. I que l’ètica consisteix a adaptar l'acció a un compromís que persegueix un objectiu. Treballar els acords. Probablement l’assemblearisme és la forma més perfecta de democràcia. Humboldt ho va afirmar. I aquest model és el gran actiu de la CUP. La qüestió és saber si els seus diputats actuen com a polítics ètics en la seva responsabilitat pública. Una situació que planteja seriosos dubtes en relació a la capacitat dels seus diputats per fer valer la política en majúscules. En un moment decisiu de la història del país. No és un fet nou.

Corria l’any 1870 i el món havia canviat definitivament la seva fesomia. Les societats europees havien basculat d’unes economies agràries a unes altres decididament industrials. La Revolució Industrial havia triomfat plenament i havia transformat el paisatge social. Èxode rural, concentració urbana i aparició d’una nova classe social –el proletariat- són els grans fenòmens que acompanyen la industrialització europea. L’any 1870, Barcelona s’aproximava als 250.000 habitants, però amb els pobles metropolitans superava àmpliament els 300.000, i era la primera àrea urbana de la península Ibèrica. En població i en producció. La societat barcelonina liderava un projecte polític i social que reivindicava canvis en les relacions entre fabricants i treballadors. I entre Catalunya i Espanya.

A l’Estat espanyol la situació política i social era caòtica. La Revolució del 1868 –la “Gloriosa”- havia provocat l’exili dels Borbons, que s’arrepapaven còmodament a París. I l’entronització efímera del Savoia, un monarca d’un gran nivell intel·lectual –a diferència dels seus predecessors- però que es va mostrar incapaç de posar fi a la xacra endèmica del caciquisme agrari, de l’explotació industrial i de la corrupció generalitzada. El republicanisme, que proposava la creació d’un nou Estat basat en la justícia social, havia guanyat molts adeptes entre les classes petitburgeses i obreres. Un republicanisme federalista que, també, plantejava un tipus de relació d’igual a igual entre els països peninsulars i el poder central. En les eleccions generals del 1869, a Catalunya els federalistes van obtenir 28 dels 37 diputats possibles. I en les municipals del 1870, a Barcelona 30 dels 47 regidors possibles.

Corrents federalistes

Però el republicanisme federalista, a Catalunya, no era un corpus homogeni. Integrava quatre corrents ideològics. Federals anomenats “intransigents” que aspiraven a la independència de Catalunya per construir –posteriorment- una federació d’Estats ibèrics que inclogués també Portugal. Federals anomenats “benèvols”, partidaris de construir la federació des del poder central, evitant la independència prèvia de qualsevol territori peninsular. I a més, hi havia l’obrerisme reivindicatiu –proper a les tesis dels independentistes- i el revolucionari, que progressivament s’inclinava cap a l’anarquisme i que proposava la construcció d’una nova societat prèvia destrucció de l'Estat a través de la lluita de classes (l’enfrontament armat amb els cacics i els fabricants prescindint de la política). Un poti-poti difícil de gestionar.

En aquell conjunt, l’equilibri de forces es decantava lleugerament a favor d’una pinça d’independentistes i d’obreristes –en els seus dos vessants- que havia aïllat els moderats. Conjuntament havien redactat lleis que impulsaven les cooperatives de consum, les caixes d’estalvi i les assegurances d’invalidesa en el treball. El precedent més remot de l’Estat de benestar. Però la facció més revolucionària de l’obrerisme estava cada cop més influïda per l’anarquisme que menyspreava la política i sublimava la lluita armada. L’independentisme va fer un esforç per fixar-los a l’arena política. L’Estado Catalán –un dels rotatius afins a l’independentisme- va publicar “los trabajadores solo podran emanciparse (sic) ocupándose de las cuestiones políticas que obliguen a las clases privilegiadas a respetar sus derechos”.

 

Barcelona a finals del segle XIX. Rambla de les Flors.

A principis del 1873 els esdeveniments es van precipitar. El rei Amadeu de Savoia va abdicar el 10 de febrer. L’endemà es proclamava la República espanyola –la primera- que des del primer moment viuria les tensions entre els unitaristes que imaginaven un Estat centralitzat a la manera francesa i els federalistes inspirats en el model nord-americà. A Catalunya aquestes tensions van adquirir un matís diferent, i es van traduir en un enfrontament intermitent entre els autonomistes i el bloc independentista-obrerista. Els unia la por a una revifalla armada del carlisme més tradicionalista i reaccionari, personificat en l’Església i en la pagesia més pobra. I també el temor a les maniobres del borbonisme restauracionista, representat en la figura de l'oligarquia agrària. Però la distància entre federalistes es va incrementar progressivament.  

El 10 de març la Diputació de Barcelona proclamava l’Estat autònom català que hauria de ser l’embrió del futur Estat federal català. I el 22 de juliol, la mateixa Diputació proclamava la República Federal Catalana que negociaria amb la resta de països peninsulars la constitució d’una Federació d’Estats Ibèrics. Era el triomf del bloc independentista-obrerista, que s’havia imposat a la resta de forces polítiques, fins i tot als federalistes més moderats. Boet, figura destacada del bloc, va afirmar que “la independència de Catalunya, bajo una forma republicana, y unida con lazos federales a las demàs provincias de la península es la nueva única bandera”. En aquell moment decisiu, l’obrerisme revolucionari es va inclinar definitivament cap a l’anarquisme, abandonant l’acció política en favor de la lluita armada.

I el triomf dels independentistes es va tenyir de provisionalitat. Els revolucionaris van torpedinar totes les polítiques del bloc. I van inutilitzar tota l’acció política. La societat va quedar perplexa. I es va estendre la sospita fundada que els jesuïtes –el braç ideològic del carlisme reaccionari i tradicionalista- s’havien infiltrat en les assemblees dels obrers revolucionaris. I que controlaven la seva acció amb un discurs que incitava a la violència. La premsa de l’època (El Independiente, La Independència) va provar l’existència d’aquests elements que tenien el propòsit crear un estat de caos que impulsés el retorn al vell ordre. El desconcert a Catalunya ràpidament es va propagar per tot l’Estat. Catalunya, llavors com ara, era una peça clau en el tauler polític.

I els republicans unitaristes de Castella i d’Andalusia van trobar ràpidament el suport dels monàrquics borbonistes, i –paradoxalment- dels carlins tradicionalistes que sempre havien defensat una Espanya senyorial, però foral. Finalment, quatre mesos més tard, el general Pavía –amb el suport de tota la classe política de Madrid- portava a terme un “pronunciamiento” –que és el mateix que dir un cop d’Estat- per retornar a una situació d’ordre. L’objectiu dels jesuïtes. En definitiva per retornar a l’Espanya atàvica i eterna dominada pel caciquisme, l’explotació i la corrupció. Es posava fi a un somni –un gran projecte polític i social- que hauria canviat definitivament, i per sempre, la història del conjunt de països que formen la península Ibèrica. Fa 143 anys.

(Imatge exterior: aspecte de Barcelona a finals del segle XIX)