Espanya perd 60.000 milions d'euros teus i meus i no és portada? És possible. Mariano Rajoy i Luis de Guindos van dir que els 76.410 milions públics, teus i meus, del rescat de la banca es recuperarien tots i no costarien ni un duro als contribuents. Era al Congrés, aquell 2012 terrible, quan semblava que Espanya —“el millor sistema financer del món”, segons José Luis Rodríguez Zapatero a Nova York (Wall Street!) el 2008— se n’anava per la mateixa aigüera que Grècia. La diferència entre Grècia i Espanya la van fer aquests 76.410 milions teus i meus, dels que 60.000 no tornaran. Ho va reconèixer aquest divendres el Banc d’Espanya.

En resum: han desaparegut per sempre vuit de cada deu euros públics dedicats a sanejar el sistema financer espanyol del verí del totxo, eliminar les caixes d’estalvi i engreixar més els bancs més grans, i som-hi que no ha estat res. Són diners que haurien anat a parar a altres despeses públiques. Què han fet els diaris grans amb una notícia d’aquest calibre? Res.

Alguns han aconseguit que sembli un accident, fer-ho passar per falta d’educació o per un fenomen meteorològic ordinari. El fet que la premsa madrilenya i els diaris unionistes catalans hagin triat obrir les portades amb una inequívoca declaració insubstancial de Macron (Què esperaven? Que és declararia indepe?) només palesa que el procés sobiranista català els preocupa molt, però molt més, que la volatilització de 60.000 milions, 1.304€ per cada espanyol de més de 24 hores d’edat.

És curiós comparar les portades d’aquest dissabte amb les del dissabte passat, dia següent a que el Constitucional tombés l’amnistia fiscal de Cristóbal Montoro del mateix any 2012, i justificada, com el rescat bancari, en que Espanya anava riu avall. L’amnistia va ser un fiasco (Montoro havia anunciat que ingressaria 2.500 milions i només en va recaptar 1.200) i, per postres, el TC la declara una injustícia. Tot malament. Doncs la sentència del TC anava a tota plana a tots els diaris, el mateixos que ahir deien poc o res dels 60.000 milions volatilitzats.

D’acord: tothom s’esperava que desapareixerien. Però també eren previsibles les declaracions de Macron i les van editar de banda a banda.

Una portada de paper és una foto dels interessos i de la sensibilitat d’una capçalera i de qui hi ha darrere. No hi ha res més important que la unitat d’Espanya. Altres afers, meh. Per paga, en el cas del procés, si la iniciativa és sobiranista, també es fa desaparèixer del mapa, com va passar amb la data i la pregunta del referèndum d’autodeterminació, tema inexistent en (quasi totes) les portades de paper, en plan el mejor desprecio es no hacer aprecio.

Reforça aquesta idea el fet que només alguns diaris de la perifèria maltractada han obert les seves portades amb els milions desapareguts del rescat bancari.

Sort n'hi ha de les xarxes socials i d’alguns tuitaires a la contra, que s'han fet un festival de l'humor amb la facècia. Els seus interessos i la seva sensibilitat són molt diferents a les dels grans diaris. Queda el dubte de saber qui està més a prop de la gent, els grans diaris o els tuitaires a la contra: