Reservoir Dogs no és una pel·lícula és una icona cultural. Una obra que des de la independència va alterar el rumb del cinema per convertir-se en una de les cintes més influents de tots els temps.
En l'univers de cel·luloide hi ha un abans i un després del debut de Quentin Tarantino. Una cinta que està a punt de complir 30 anys de la seva estrena, efemèride que s'està celebrant amb la seva reestrena a les sales de cinema.
Sense diners ni per fotocòpies
L'estiu de 1990 Quentin Tarantino era un desconegut més intentant fer-se un forat en la jungla hollywoodiana. Un sonat que ningú tenia clar si era un geni per eclosionar o un assassí en sèrie en potència obsessionat amb el cinema.
Empleat d'un videoclub on es passava el dia devorant totes les novetats: estrenes o clàssics, que anaven entrant en catàleg; ja havia intentat rodar un primer llargmetratge: My best Friend Birthday, i havia escrit i venut un parell de guions que ningú s'havia animat amb portar a la gran pantalla. Aquelles pel·lícules sense gestar responien als títols de True Romance (Amor a quemarropa) i Natural Born Killers.
En una d'aquelles casualitats que només poden passar a Los Angeles, Quentin Tarantino va coincidir en una festa amb Lawrence Bender. Nascut a Nova York, Bender era un prometedor ballarí que havia deixat la dansa per culpa d'una lesió per reconvertir-se primer en actor i després en productor. Bender va tenir el seu primer gran èxit l'any 1989 quan va fer-se càrrec de la producció d'Intruder, un film (del qual també havia escrit el guió) dirigit per Scott Spiegel amb Sam Raimi i Bruce Campbell de protagonistes.
Home de verb torrencial, Tarantino no va perdre l'oportunitat i va passar a l'atac. Li va explicar que estava treballant en un nou guió, la història d'un grup d'atracadors. Explicat així, el relat no tenia res de singular, però Bender va intuir alguna cosa especial en aquell paio mig xalat. Bender li va demanar que li enviés una còpia del guió. Tarantino es va confessar i li va dir que estava tan escurat que no tenia calés ni per pagar les fotocopies. Van quedar que es trobarien dies més tard.
Una colla de gossos
Quentin Tarantino havia quedat amb una amiga per anar al cinema. Ella li va proposar d'anar a veure Au revoir les enfants, ell, sense pensar-ho, va respondre que "a mi em va de gust anar a veure Reservoir Dogs". D'allà va sortir el títol del guió que Tarantino va ensenyar a Bender quan es van trobar a l'apartament del primer. Bender va quedar impressionat amb el que va llegir. La produiria. L'única condició que li va posar va ser que necessitava sis mesos per aconseguir la pasta per poder rodar. Tarantino s'hi va negar. Havia de ser abans. En sis mesos ja en tindria 28 i s'havia promès a ell mateix que estrenaria el seu primer llargmetratge abans de fer anys. Ho va aconseguir.
Reservoir Dogs va ser un petit miracle. Rodada amb un pressupost ínfim de 1.300.000 dòlars, Tarantino va aconseguir reunir un repartiment d'estrelles en hores baixes i joves talents liderat per un Harvey Keitel que també va fer les tasques de coproductor. Un Keitel que es va entregar en cos i ànim al projecte cobrant no més de 70.000 dòlars, una xifra ridícula per a un intèrpret de la seva magnitud. Amb ell Steve Buscemi, Tim Roth, Michael Madsen, Chris Penn, Lawrence Tierney, el mateix Quentin Tarantino i Edward Bunker, un lladre que havia passat mitja vida a la presó i que ara havia refet el seu rumb vital reconvertint-se en actor i escriptor.
Reservoir Dogs és un gran plagi per acabar transformant-se en una obra mestra única i extremadament personal. El somni d'un malalt de cinema que mescla la influència sense dissimular però amb respecte i elegància del cinema negre dels 40 i 50 i les pel·lícules d'acció orientals.
Explícitament violenta i carregada de fucks i dicks en el seu guió, una meta pel·lícula on trobem préstecs de clàssics City on Fire, Pelham 1, 2, 3 (d'on roba el detall d'anomenar els lladres de la banda amb colors), Atraco perfecto, A Better Tomorrow It, Libertad condicional, Kansas City Confidential...
Un catàleg de referents a què Tarantino va afegir una estructura narrativa que era com un trencaclosques temporal (detall que acabaria per convertir-se en la marca d'aigua del seu cinema), un guió superlatiu amb alguns diàlegs que ja formen part de la història del cinema, unes interpretacions memorables, una imatge fascinant i un ús de la música com pocs cineastes havien fet abans.
La pel·lícula que ho va canviar tot
Reservoir Dogs es va estrenar el 21 gener de 1992 al festival de Sundance erigint-se immediatament en la gran sensació d'aquella edició. Va passar el mateix en la resta de festivals pels que va passar: Cannes, Toronto o Sitges, on va guanyar els premis al millor director i millor guió, iniciant-se un idil·li entre el festival català i el cineasta nord-americà que encara avui perdura.
Quentin Tarantino, un assassí en sèrie en potència que va acabar canviant la història del cine
"Em va produir una satisfacció completa perquè vaig gaudir de la seva violència alliberadora", ha confessat Ángel Sala, director de Festival de Sitges en una conversa amb el crític del Periódico Quim Casas. "Vaig entendre que a partir d'aquest moment s'hauria de veure la història de cinema americà des d'un punt de vista diferent". I és que, efectivament, sense Reservoir Dogs i els seus lladres de corbata negra fina, no podríem decodificar el cinema de les tres últimes dècades. Indiscutiblement, sense Tarantino no existirien films Sospitosos habituals (1995), Trainspotting (1996), L.A. Confidential (1997), Fargo (1996), Lock & Stock (1998), Boogie Nights (1997), Ocean's Eleven (2001)...
Obra mestra que va capgirar el cinemes, coincidint (gairebé) amb el seu 30 aniversari, Reservoir Dogs ha tornat als cinema i des d'ahir més de 30 sales de tot el país la tornen a projectar. Aneu a veure-la i quan sortiu, no us oblideu de deixar propina.