No eren els diners. Eren els acudits.
I la simplicitat.
I l’enginy.
I la ximpleria.
I les polèmiques, i el hype.
Eren els acudits.
Perquè per culpa dels diners, potser tot això ha mort.
Potser, els diners han matat el format.
Soc el teu pare
La Resistencia s’acosta cada cop més al convencionalisme del seu estimat El Hormiguero. Però amb cinisme. Com un adolescent que es mira el seu pare pensant que mai portarà aquelles camises grunge cursis… Fins que passa i les llueix com si fos el més cool.
Ha estat el programa d’humor més important del mainstream els darrers anys. Sustentat bàsicament en tres pilars: la feina feta a les catacumbes de la cadena SER a La vida moderna, de la qual Broncano és director i és l’espai on ha anat creixent a l’ombra; de totes les hores invertides pels principals actors del naixement de l’humor a Espanya, com el mateix director del programa de Movistar +, Ricardo Castella, mític de Paramount Comedy; el carisma burlesc del citat David Broncano, nen superdotat per la improvisació i l’ego en dubte, l’ego que fa riure; i el sudapollisme/sudavulvisme d’un format que no existiria sense la sensació de directe constant i improvisació que ha pavimentat YouTube.
La Resistencia va permetre d’alguna manera que el meu pare gaudís de YouTube, de les noves plataformes: de les coses fetes de forma destralera –o amb aparença de ser-ho–, dels mems i dels personatges de l’underground musical, cultural, de l’esport i d’internet. Però en gaudia a les antigues plataformes. Tan antigues com Movistar+ (de pagament!).
Com va arribar La Resistencia al meu pare?
Adeu a Youtube
Molt abans que La Resistencia fos un format que despertés l’interès d’una generació ampliada i bastarda, que Broncano fos el presentador de moda, una comunitat de fidels a Youtube, com ja passava amb La Vida Moderna (molt més vista que escoltada), feien trending topic les entrevistes i seccions del programa cada dia.
Ara, quan el format ja ha guanyat prou notorietat, s’ha abandonat la plataforma (s’hi segueixen pujant vídeos però d’una durada molt minsa). S’entén que a la cinquena temporada, ja era el moment del recapte. Que Movistar ja no volia donar gratuïtament –tot i que les entrevistes de vint minuts penjades fins ara també eren un extracte editat– el contingut i que tocava sumar parné: Canal 24h de La Resistencia al canto.
La comunitat de seguidors no va trigar a queixar-se.
El debat fins i tot va arribar al mateix programa. Però de moment res no ha canviat. Segueixen sent talls de tres minuts.
'La Resistencia', humor irreverent a 'trancas y barrancas'
Tensió escènica no resolta
Potser pitjor que aquests trossets, vet aquí un jove que roba el Movistar+ al seu pare i ha pogut veure els programes complets, és que La Resistencia també ha canviat. En aquesta cinquena temporada s’han traslladat a un teatre més gran. Ara hi ha una tensió escènica insostenible. Tot els hi queda gran. Fins i tot Grison s’ha tallat els cabells.
El Sansó del beat box ha fet perdre la força al programa?
La Resistencia està esdevenint un late convencional. Al cap i a la fi, hi ha El Terrat al darrere, que ja havia provocat aquestes transformacions amb els diferents formats d’Andreu Buenafuente, fins a convertir el plató de Late Motiv en una còpia –aconseguida– de David Letterman i seu The Tonight Show.
La paradoxa de La Resistencia: popularitat, més caixet, més mitjans, millor espai i condicions, però més fredor. Més distància.
Una llentia que és palmera
Just al contrari del que va passar durant el confinament passat, quan el programa es va convertir en alguna cosa més enllà que televisió. Un servei quasi de primera necessitat. Un plató on quatre col·legues quedaven per fer-la petar, per fer versions de cançons, per plantar llenties en pots de iogurt. Es va convertir el format en Lo que de verdad importa i s’hi va cuinar peix fregit, els convidats entraven en qualitat pèssima per videotrucada... I què.
Mai s’havia acompanyat i s’havia fet riure amb tan poc. Història de la televisió, amb moments metatelevisius impagables, com aquell 26 de març quan Broncano va col·lapsar, va decidir aturar el programa, fer una reunió dels directors en directe, en to seriós i… emetre-ho tot.
Avui aquella llentia seria una palmera d’una regió tropical de Malàisia.
I no, no tindria puta gràcia. La llentia era simple, enginyosa, ximple. Un gran absurd. Un bon acudit.