“A Dune es parla de política i de religió, dels perills de les figures messiàniques, de l’impacte de la colonització i dels problemes mediambientals”, explicava el director canadenc Denis Villeneuve a la multitudinària roda de premsa que li dedicava fa uns dies el Festival de Venècia on va presentar la seva aproximació cinematogràfica al clàssic de Frank Herbert (que ara publiquen en català les editorials Mai Més i Raig Verd) i que divendres arriba a les sales de cinema. 


Demà arriba als cinemes la versió de Denis Villeneuve de Dune

La ciència-ficció com a camp per córrer i tocar qualsevol tema, amb l’excusa (o la disfressa) de les naus espacials i les batalles a mort. Villeneuve és valent: no fa tant va patir les ires dels fonamentalistes de Blade Runner quan es va atrevir a rodar-ne una seqüela, fallida ja abans d’estar acabada, malgrat que ell se’n senti orgullós, o això diu quan se li pregunta.

I ara gosa fer-se seva la rellevant saga literària de Frank Herbert, ja portada al cinema per David Lynch als anys vuitanta, que també assegura la insatisfacció d’una legió de seguidors que mai no acabaran d’estar contents.

Fregant el ridícul

Si comparem les dues versions (n’hi ha una més, feta per a televisió l’any 2000, que tampoc passarà a la història), no hi ha color. Vista avui, i malgrat l’etiqueta de film de culte que alguns li pengen, el Dune de 1984 frega el ridícul en gairebé cadascuna de les seves seqüències.

El mateix Lynch n’ha renegat sempre: “Estic orgullós de totes les meves pel·lícules excepte de Dune, que em va provocar una tristor enorme”, deia no fa gaire en una sessió de preguntes amb fans organitzada pel seu canal de YouTube. I continuava, donant el gran motiu d’aquesta sensació: “Vaig perdre el control creatiu i tampoc vaig tenir el pressupost que necessitava per donar la meva visió de la novel·la”, afirmava.

El que vam acabar veient és el desastrós muntatge perpetrat pels productors Dino i Raffaella De Laurentiis, que retallava sense miraments les tres hores llargues que Lynch volia dedicar a explicar una trama d’enorme complexitat, per condensar-les en 137 minuts.

Si busqueu per internet, no us costarà trobar algunes versions fetes per fans (a partir del material de muntatges alternatius ideats per a la televisió o de les escenes eliminades de les edicions domèstiques), que, en alguns casos, milloren l’original. No era difícil.

Tot i alguns detalls ben propers a l’imaginari lynchià (les figures grotesques dels Harkonnen, els dolents de la pel·li, o l’humor negre), Dune era narrativament incomprensible, i tota la feina de disseny de producció quedava eclipsada per uns efectes visuals indignes: és evident que avui la tecnologia regala possibilitats que el creador de Twin Peaks ni tan sols imaginava fa quatre dècades, però la pel·lícula és coetània a la primera saga Star Wars, per posar un exemple, i les comparacions són ofensives.

Primera part

Tornant al nou Dune, Denis Villeneuve s’enfronta a problemes d’un altre tipus. A ell, Warner sí que li ha donat les eines reclamades, traduïdes en 165 milions de dòlars, per donar la seva visió d’una novel·la que el va fascinar d’adolescent.

Tampoc li ha posat pegues per la durada: de fet, a Venècia es va saber que la cosa no acabaria en el llargmetratge que hi presentava. Un rètol als crèdits, “part one”, i una frase d’una de les celebritats que omplen el repartiment cap al final de la projecció, “això només és el principi”, deixen ben clar que la segona part està servida.

Tot i que encara no hi ha una confirmació oficial, sembla que Villeneuve va rodar pràcticament totes les escenes del que encara quedarà per veure, que és molt, per allò d’aprofitar una reunió d’intèrprets galàctics i uns decorats caríssims.


Dune, un clàssic de la literatura de ciència-ficció que no s'adapta bé al cinema

Així és el segle XXI

Dune és la història futurista, més enllà de l’any 10.000, del messies Paul Atreides, l’escollit per protegir el planeta Arrakis de tots aquells que busquen dominar l’explotació d’espècia, una de les matèries primeres més valuoses de la galàxia, capaç d’amplificar la consciència i estendre la vida.

Una trama de caire mitològic amb múltiples branques i evidents lectures mediambientals i geopolítiques, actualitzades respecte a quan es va escriure la novel·la: avui és senzill relacionar l’ambició per dominar Arrakis amb les invasions de països productors de petroli.

“Quan Frank Herbert va escriure Dune, llavors era com un retrat del segle XX, però cada cop anava semblant més una predicció del que succeiria al segle XXI. Lamentablement, el llibre és molt més rellevant avui. Tant de bo no fos així, però crec que la pel·lícula dialoga millor amb el món d’avui que amb el de fa 40 anys”, reflexionava un Denis Villeneuve que posa tota la carn a la graella en el que denomina una “experiència física, sensorial, tan immersiva com ha estat possible”.

Gràcies a Spielberg

Pensada per ser projectada a una pantalla IMAX, amb constants declaracions del director mostrant el seu malestar per l’estrena simultània a HBOMax (que, per cert, treballa en una preqüela en format sèrie, una prova més de la voluntat de convertir la marca en una lucrativa franquícia), Dune és visualment aclaparadora, i aconsegueix crear un univers que deu apropar-se molt a l’imaginat per Frank Herbert als anys seixanta.

Les naus gegantines (també aquelles més petites i amb forma de libèl·lula, moníssimes), que sobrevolen planetes i galàxies llunyanes, deixen bocabadat.

El desert del planeta Arrakis, on viuen els sinistres cucs gegants que són tota una icona de la saga literària (i que aquí amb prou feines treuen el cap, no dubteu que a la continuació faran de les seves), sembla buscar paral·lelismes amb Lawrence d'Aràbia, una de les referències que manega el cineasta, i no és l’única.

“Sense el testimoni visual de Spielberg, Truffaut, Kubrick, Hitchcock, Bergman y Nolan res de tot això hauria estat possible”, afirma.


Javier Bardem forma part del repartiment de la nova adaptació cinematogràfica de Dune

Un equip de somni

Tota aquesta ambició acumulada, però, li juga en contra. Com el caràcter d’epopeia colossal i una solemnitat indigesta, un prendre’s massa seriosament a si mateixa. Tan impressionant com excessiva, permanentment anticlimàtica, profundament antipàtica.

Els actors llueixen menys del que un espera, comptant amb aquest dream team: Timothée Chalamet, Rebecca Ferguson, Oscar Isaac, Josh Brolin o uns fugaços Javier Bardem i Zendaya, que apunten a augmentar els minuts de joc a la segona part del partit.

Costa imaginar a quin tipus d’espectador busca conquerir un Dune que corre el perill de no complir amb les expectatives del fan exigent i d’avorrir fins a la migdiada a qui busqui tot allò que, més enllà de calers, tenen els blockbusters per ser blockbusters.