Quantes vegades haureu sentit dir que “The Wire és la millor sèrie de la història”? Des de sopars amb amics parlant de sèries fins a llistes elaborades per crítics i experts que la col·loquen al número 1 (com la que publicava recentment la BBC), sembla que hi ha un gran consens darrere aquesta frase.

El problema és que ha arribat a un punt que dir-ho s’ha convertit en un tòpic. El mateix que li passa a Los Soprano, Mad Men o, fins i tot, Breaking Bad. Són tan bones, tan aclamades, que al final molta gent no s’hi posa mai a veure-les, com quan a la persona més atractiva de la festa no li acaba entrant ningú.

En el cas de The Wire, la temàtica tampoc ajuda, perquè l’espectador té molts referents de sèries policíaques, i pensa que aquesta serà una més. “Drogues i policies? Ja veig per on van els trets”. Però us han explicat mai de què va realment la sèrie? Us han argumentat per què tants la consideren la millor de tots els temps?


The Wire, la millor sèrie de televisió de la història

Com la vida mateixa

The Wire és un retrat de la ciutat de Baltimore, la més pobra dels Estats Units i amb els majors índexs de marginació i delinqüència de tot el país. Aquest retrat se centra en el seu cos policial i en el món del tràfic de drogues, però al llarg de les cinc temporades també explora l’àmbit polític, el de l’educació i el dels mitjans de comunicació.

I aquest retrat de Baltimore és fidel. Exageradament fidel. No s’hi afegeix més drama del compte per generar impacte, ni s’endolceix res per fer-ho més amè. La sèrie és com la vida mateixa. Crua, dura, intensa, real. Però com s’aconsegueix tant realisme?

La resposta es troba en els seus guionistes. David Simon, creador de la sèrie, era un antic reporter del Baltimore Sun especialitzat en crònica policial, de manera que va cobrir molts casos d’assassinats a la ciutat i en coneixia la part més fosca.

Per escriure la sèrie, Simon es va unir a Ed Burns, expolicia de Baltimore i professor d'escola, que també coneixia els carrers i habitants de la ciutat com el palmell de la seva mà. Però la clau del brillant realisme de la sèrie no s’acaba aquí.


The Wire és un retrat de la ciutat de Baltimore, la més pobra dels Estats Units

Un gran repartiment d’actors i personatges

Sumat a un excel·lent repartiment, The Wire també tenia actors no professionals. Eren gent del carrer, fins i tot traficants a la vida real, com el cas de la temible Snoop, introduïda a la tercera temporada, que havia estat sis anys a la presó acusada d’homicidi.

Un altre exemple el trobem en el personatge del conseller religiós que apareix cap al final, interpretat per Melvin Williams, un traficant que portava tancat trenta-quatre anys. Curiosament, Ed Burns era el policia que l’havia detingut i David Simon, el periodista que havia cobert la notícia.

No és tan curiós, doncs, que Melvin Williams servís d’inspiració pel personatge d’Avon Barksdale, un dels millors i més interessants de la sèrie. Bé, un de tants. Perquè si hi ha un altre aspecte on The Wire esdevé insuperable és en la quantitat de personatges emblemàtics que crea.

Més enllà d’Avon, tenim imponents senyors de la droga com Stringer Bell, Proposition Joe o Marlo i els seus innocents peons: Bodie, Wallace, D’Angelo… I la mateixa iconicitat la trobem al bàndol policial, amb Rawls, Bunny o Cedric i els seus respectius peons: la resolutiva Kima, el divertit duo Herc-Carver, l’intel·ligent Lester, el legal Bunk i l’enfant terrible Jimmy McNulty.

I amb això només tindríem una part del taulell, faltarien personatges del carrer que van per lliure, com Omar o Bubbles; les peces polítiques, com Tommy Carceti o Clay Davies i el seu “shiiiiiiiit”; o la família Sobotka i els seus problemes portuaris.


The Wire va molt més enllà, tant pel que fa al gènere com pel que fa a la temàtica

Meravellosa complexitat

Tota aquesta llista de personatges ve a demostrar una cosa: la meravellosa complexitat de la sèrie. Hi ha tants bàndols, tants punts de vista, tants diferents tons de grisos, que fer-ho encabir tot dins del gènere clàssic policial seria com posar un graduat en Harvard a una classe de quart de primària.

The Wire va molt més enllà, tant pel que fa al gènere com pel que fa a la temàtica. Ja hem vist que la sèrie vol tocar molts més pals a banda del policial, que és el central a la primera temporada, però que deixa que el focus il·lumini altres àmbits en les següents: el port, la política, les escoles i el periodisme.

I és aquí on trobem la cirereta del pastís que justifica l’etiqueta de “la millor sèrie de la història”, en la capacitat de mantenir la qualitat gairebé intacta tot i fer un canvi temàtic radical a cada nova temporada. Igual que els millors grups de música, que evolucionen a cada disc però mantenen l’essència, o igual que a la introducció de la sèrie amb el ‘Way Down in the Hole’ de Tom Waits, que presenta una versió diferent a cada temporada, però que sempre és una obra mestra.