Cada any, quan arriben, em sorprenen perquè no me’ls espero. Perquè no els he previst i em desconcerten amb el seu trencament de la versemblança indumentària. Parlo dels grups de gent amb cares pintades i perruques, els nens amb pijama anant cap a l’escola; una sabata de cada o unes ales de fada que ja s’han començat a esfilagarsar. Soc d’aquella mena de gent que viu al dia, amb l’alegria inesperada d’un dijous en què algú de la feina recorda que dilluns és festiu (una alegria acompanyada, no ho negarem, d’un cert remordiment per no haver anticipat el cap de setmana llarg). Aquests dies de permissivitat i disbauxa previs al recolliment de Quaresma han tingut en mi manifestacions diverses al llarg dels anys fins arribar al punt d’haver-los pràcticament oblidat. De petita, Carnaval era una rua pel poble una tarda de divendres, ben agafada de la mà del nen que em tocava de parella i vestits a base de cartolines i, sobretot, bosses de brossa. Ningú com les mestres de l’escola ha sabut portar tan al límit els dissenys a base d’uns plàstics que ens podien cobrir gairebé sencers. Aquells primers anys de la dècada dels 90, el Carnaval de l’escola era un esdeveniment profundament democràtic: cartolina i bossa de brossa per a tots, mateix disseny, mateix color. Fins i tot elles es vestien com nosaltres. Ja hi havia, després (i encara hi és), la festa en què cada nen tria la seva disfressa, comprada o manufacturada,  disfresses indesxifrables, disfresses de nadons tapats als cotxets i plors que fan escórrer el maquillatge facial. Disfresses que expliquen què agrada als nens o com són els pares que els vesteixen. I això cada any, puntualment, que la infància dels nens és llarga.

Les màscares

L’adolescència va iniciar tot un altre paradigma. Vital i carnavalesc. La democratització s’esquerdava perquè la individualitat havia fet una aparició estel·lar a les nostres vides. Amb les amigues vam ballar incansables darrere una carrossa, amb el top un dit més curt, la faldilla una mica arremangada. Les rues amb concurs de carrosses són un món a part. No sé si tots n’heu vist alguna. Jo les evito com si fossin la pesta bubònica. Però llavors no, llavors ho eren tot: ballar i que et mirin. Ballar durant quilòmetres, que no sabeu com de llargues són si les has de fer senceres. Si ara em veiés, em costaria no ser condescendent o no ser dura amb mi mateixa. Ara em diria: "Què necessites? Què vols explicar?". I jo mateixa em contestaria, insolent: "Passar-m’ho bé!". El meu interès pel Carnaval va desaparèixer amb l’inici de l’adultesa i, potser, de l’avorriment. Ja tinc prou sovint la sensació de ridícul com per sumar-hi un vestuari esperpèntic. Potser ho podria fer si no existís el moment complicat del trajecte, de casa fins a la festa: del món dels no-disfressats (baixar l’escala de casa, el carrer, el metro) fins a trobar aquells que són com tu. També hi ha carnaval pels tímids que només es posen un barret o els que porten la jaqueta a sobre i no saps si van disfressats o no. Els carrers acullen tots els nivells d’entrega carnestoltesca. Les disfresses expliquen l’enginy, l’humor, l’agosarament. "De què aneu? De salvaslip, de factura, del Joc del calamar". Original, reivindicativa o d’absoluta d’actualitat. I penso, ara, després d’aquest repàs de la meva relació amb les màscares, què explicaven les disfresses de princesa que volia cada any quan era una nena i que a vegades se’m vetaven. O tots els meus outfits adolescents: les meves jaquetes del Jbp, els pantalons dues talles grans (que a vegades també se’m vetaven), la samarreta amb l’estrella vermella. I abans, poc abans (que això també passa d’adolescent, que canvies la definició de tu mateix com qui canvia de mitjons): els pantalons blancs, la licra, l’eyeliner gruixut. A la universitat, abrics en forma d’americana gris, com d’intel·lectual d’esquerres (qui no ho era, a la facultat de filosofia i lletres?). Ara em vesteixo de professora de català (d’anglès no, allò és terreny Desigual). D’escriptora, a vegades. Les Martens, la ronyonera de bolso. Ja no parlo de les samarretes Adidas que expliquen una manera de pensar, que són una identitat, gairebé. També una jaqueta grossa de segona mà (un punt vintage, un punt modern, un punt “comprem de manera sostenible”). També podria ser molt dura amb mi mateixa perquè de lluny som una mica com el Carnaval de l’escola, tots ben iguals. O podria dir que, ja que sempre anem disfressats, potser el dia que realment som més nosaltres mateixos és el que sortim vestits de factura o de salvaslip.