A ningú no li ensenyen a superar la pèrdua d'un ésser estimat: la nostra societat concep la mort com un tabú condemnatori que hem de prevenir i témer, un malson que quan apareix envia als vius al precipici. Per això Joan Didion va escriure un assaig sobre el dol —L'any del pensament màgic— quan el seu marit va morir imprevisiblement d'un atac al cor, i un altre —Les nits blaves—quan poc després moria la filla d'ambdós. Per això Eric Clapton li va dedicar Tears in heaven al seu fill mort i per això també s'han fet diverses pel·lícules que tenen la gestió del dol com a pilar central —Tan fort i tan a prop quan es perd un pare, Postdata: t'estimo quan es diu l'adeu definitiu a l'amor de la teva vida—; perquè necessitem trobar un sentit a allò que se'n va per poder trepitjar el terra d'allò que arriba.
🟠 Grec 2022 a Barcelona: 10 títols imperdibles del festival
Ara arriba Llàtzer Garcia amb Al final, les visions a la Sala Beckett, una proposta del Festival Grec 2022 que va més enllà del dolor per indagar en la culpa, en el soterrani emocional que és continuar vivint de mala gana i en els perills d'obsessionar-se amb la projecció d'una vida que podia haver estat però que ja mai més no succeirà. L'ambientació passa a prop de Girona, en un lloc una mica inhòspit comandat per dues cases veïnes gairebé idèntiques. En una d'elles s'acaben d'instal·lar la Sara i l'Adri, una parella jove i il·lusionada, i en l'altra viu l'Álex, personatge dedicat en cos i ànima a la reconstrucció de l'edifici. S'avenen, comparteixen un sopar i obren la caixa dels records, una capsa de Pandora personal que no tardarà a explotar. Aquella mateixa nit, la Sara descobreix a l'Álex seminú observant casa seva, una constant que es va repetint nit rere nit, en paral·lel a la relació amistosa —gairebé obsessiva, fins i tot, d'efecte imant— que la parella va entaulant amb el seu estrany veí. I a partir d'allà, el desastre.
A la capsa de Pandora de l'Álex habiten personatges que van apareixent en escena com en un ball entre vius i morts, una dansa interminable en la qual s'entremesclen la realitat, la memòria i les visions, com en un somni. L'argument sacseja els fonaments de la normativitat i dels límits, de les convencions morals i socials que fuetegen al voltant de la salut mental i els seus fils, i ho fa amb una profunditat psicològica asfixiant que angoixa fins que s'apaguen els llums. I parlant de llums: quina bellesa incomensurable la feina meticulosa i polida de Ganecha Gil a il·luminació, ideant uns focus que prenen vida i parlen per si sols, i que mostren el clarobscur de la idiosincràsia sense filtre de cada rostre.
Per què la por és una constant en les històries que entremesclen passat i futur? Què hi ha de romàntic en no superar el que ens fa mal?
De sobte, el trio format pels veïns es veu interromput per Marcus, un fantasma d'antany —imaginació o realitat?— que posarà la primera pedra perquè el puzle comenci a caminar sol. Podrien ser perfectament els personatges traumatitzats de Carlos Zanón a la seva Love Song, subjectes impàvids al pas del temps que, per inèrcia i decisió impostada, es resisteixen a superar l'avanç de les agulles del rellotge. I la música com a teló de fons, el rock com a droga dura per oblidar: una casuística que es repeteix condemnadament a l'obra de Garcia, resultat de la seva residència autoral a la Beckett. Per què la por és una constant en les històries que entremesclen passat i futur? Què hi ha de romàntic en no superar el que ens fa mal? Per què l'ésser humà continua ensopegant amb la mateixa pedra encara que l'espècie humana ja hagi superat moltes muntanyes rocoses abans?
L'obra es pot veure fins el 31 de juliol i s'ha de mantenir molt més en la memòria. És espectacular el que fa Joan Carreras. El seu talent descomunal és una barbaritat en cada registre i és un plaer brutal tenir el privilegi de viure'l en cos i ànima; encara ara sangloto recordant els seus ulls plens de sofriment mirant al públic i veient el buit. L'acompanyen tres noms propis que no queden curts. Xavi Sáez ho broda amb una intensitat meravellosa i sense fissures que salta de la prudència a la ira en mig segon. I Laia Manzanares i Joan Marmaneu van canviant les seves veus amb innocència i excel·lència per explicar una història tràgica de present i passat. El que comença com una situació anecdòtica i d'oda a la nostàlgia acaba sent una foto panoràmica conquerida per la pena i la culpa, fins que tot desemboca en una cúspide premonitòria que funciona a la perfecció. Un drama que parla de l'amor, de l'amor obsessiu i la seva falta d'escrúpols, dels perills de l'amor contra vent i marea: una tragèdia que retrata amb lucidesa i bogeria aquest amor susceptible de convertir el cor en cendres i la casa en un taüt.