Es pot ser profund i un ximple al mateix temps? Blink-182 semblen utilitzar els seus concerts per demostrar-nos que sí, que és possible. Probablement hi tingui molt a veure que malgrat ser un grup que es va fer famós per les seves cançons festives, videoclips divertits i acudits pujats de to, el temps s’ha encarregat de fer-los veure que no tot a la vida és una broma. En els seus quasi 30 anys de carrera professional, el trio californià de punk pop les ha vist de tots colors. El cantant i guitarrista Tom DeLonge va estar enganxat als calmants, el bateria Travis Barker va sobreviure un accident en un jet privat el 2008 en el que van morir quatre persones, i fa un parell d’anys, el cantant i baixista Mark Hoppus feia públic que patia un limfoma, tot mostrant una fotografia totalment calb pels efectes de la quimioteràpia. Per no parlar de les tensions internes que van provocar que, fins a dues vegades, DeLonge abandonés el grup, deixant-los en una situació força incerta.
Precisament va ser l’anunci de la seva tornada ara fa un any, després de set de no ser-hi, el que ha provocat que el grup hagi viscut una revifalla amb una gira de reunió que ha superat totes les expectatives. Les entrades pel seu concert al Palau Sant Jordi de Barcelona portaven mesos esgotades, quadruplicant així el seu poder de convocatòria respecte la seva darrera visita el 2012. Si els boomers tenien als Ramones, i els Gen X a Green Day, els millennials tenen a Blink-182. Els xavals que feia 20 anys els escoltaven a l’institut són ara adults amb prou poder adquisitiu per poder regalar-se una nit de nostàlgia a preu d’or (les entrades oscil·laven entre els 45 i els 190 euros). I just això és el que van rebre.
Amb les notes de Also sprach Zarathustra, op. 30, la peça de Richard Strauss popularitzada per la pel·lícula 2001: Una odissea de l’espai, DeLonge, Hoppus i Barker van sortir a l’escenari aclamats com grans herois. Arrencant amb Anthem Part Two de Take Off Your Pants And Jacket (2001), Blink-182 van fer un repàs exhaustiu a tota la seva carrera, constatant que cap altre grup de la seva generació compta amb un arsenal de hits com el seu. L’exuberant The Rock Show, Family Reunion (una col·lecció de grolleries a ritme de punk rock), la celebradíssima Feeling This, les trepidants Dysentery Gary y Dumpweed, o el seu darrer single EDGING, que formarà part del nou disc que trauran el 20 d’octubre, van marcar una primera part del concert en el que, per desgràcia, l’ensordidor so de la bateria va treure brillantor a les melodies.
Si els boomers tenien als Ramones, i els Gen X a Green Day, els millennials tenen a Blink-182
El show, una mena de concert d’arena rock d’estar per casa amb explosions, flames, llums làser, un globus inflable en forma de furgoneta, i confeti, va mostrar-nos també la seva cara més emo amb temes com Stay Together For The Kids, Always, Down, Bored To Death o Miss You, amb tempos menys accelerats i lletres més serioses. Va ser aquí on el trio va semblar més còmode, sense haver de fingir que són encara uns gamberros que van a tot arreu amb patinet.
El final va ser de traca, empalmant What’s My Age Again?, First Date, All The Small Things i Dammit, un pòquer que, per si sol, justifica que Blink-182 hagin adquirit el seu estatus de llegenda. A mig concert, Mark Hoppus havia fet broma dient “Que els donin pel sac als Beatles! Som millors que els Beatles”. És evident que no, però veient els somriures dels assistents baixant Montjuïc avall amb les samarretes xopes, més d’un podria arribar a dubtar-ho.
