La revetlla de Sant Joan és aquella nit on sembla que tot pot passar però acaba passant el mateix de cada 23 de juny. Perquè una surt de la feina a les 18.00 de la tarda amb l’autèntica motivació de qui se’n va de festival un diumenge al matí i acaba cantant el YMCA abraçada a l’amic pesat o a la tieta de 80 anys. Això és així. M’imagino a qualsevol descordant-se els botons de la camisa i afluixant-se la corbata mentre arriba a casa, s’entafora les bermudes i les avarques i s’obre una cervesa abans que arribi tota la claca, els amics, la família, qui sigui que t’ocuparà el terrat durant les properes 8 hores. I quan te la veus venir penses que serà una nit de tranquis, que no et liaràs, que l’endemà és festa i que necessites anar a la platja, hòstia, que sembles lo puto gusiluz. Tot mentida.
Normalment es convoca a la penya cap a les 21h, hora prudent perquè tothom hagi acabat la jornada laboral, s’hagi dutxat i hagi passat pel Mercadona a correcuita per comprar la última coca de Sant Joan – que se la podrien estalviar, també, que allò està més sec que una espardenya. Timbre, dos petons, abraçada, i tots a taula: un parell de truites de patates, pa amb tomàquet, embotit, tacs de fuet i formatge, hummus amb pastanaga per si hi ha algun veggie. El bidó blau que t’ha deixat ton pare està ple fins a dalt de birra, tinto de verano i rom Negrita pels mojitos. L’amiga bromista treu un feix de bosses de plàstic de cotilló i les reparteix mentre la música comença a sonar, just en el mateix moment que n’hi ha un parell o tres (o quatre) que posen els ulls en blanc i exigeixen o bé la última d’Oques Grasses o un remix de David Guetta. Emmmmm... no.
22.35h: la més cutre
Tots al teu voltant deixen el got sobre la taula i un, dos, un, dos; malucs a esquerra i dreta, tres, quatre, tres, quatre. Res com la mítica cançó cutre de Los Cantantes per callar les boques dels modernets que han criticat la BSO de la teva revetlla domèstica, bàsicament perquè són els primers en aixecar-se i corejar el venao, el venao com uns vulgars desposseïts. Amb una mà s’arremanguen la camisa mentre amb l’altre segueixen el ritme amb el dit índex apuntant al sostre. La resta també s’aixequen mentre riuen sota el nas, i se sumen al despropòsit d’imitar aquest ball improvisat que s’ha muntat a la pista de ball, també improvisada, que és la terrassa.
23.17: la mítica dels 2000
Ara són els fans de Manel els qui demanen la mítica dels 2000 que ballaven quan tenien uns 10 anys i que, de cop, s’han tornat uns autèntics divulgadors del Caribe Mix. Mentre tu encara estàs pendent que el bidó estigui ple, molts masteguen coca de Sant Joan barrejada amb cava. Això ja va cap amunt i no pots fer res per impedir-ho, només esperar que la baixada sigui tan ràpida com la pujada. Tens els teus dubtes quan comença a sonar La raja de tu falda i tothom comença a picar les palmes com Camarón de la Isla en el seu millor moment. Fantasia. Vamos Jose.
00.18h: la que tothom odia (i tothom se sap)
Ningú mai confessarà que li agrada David Bisbal - segurament perquè pair-lo és més difícil que beure’t un colacao amb grumolls quan tens ressaca - però tothom se sap la lletra de l’Ave María com un credo. I el Bulería. I Lloraré las penas. En fi, que quan les cosses a l’aire comencen a volar i la penya comença a fer voltes com si fos un ventilador ningú té valor de passar la cançó per posar-ne una de més digna. Anem a veure. La dignitat a aquestes hores està sobrevalorada.
00.43h: la que s’ha colat (merescudament)
Les rodanxes de suor comencen a florir sota les aixelles i tu ja ni te’n recordes que no has reposat el gel i que la birra en breus començarà a semblar pixat de burra. Però ja t’és igual, sincerament. Estàs a un pas de posar-te a saltar quan Ladilla Rusa entra en escena amb el seu popular Macaulay Culkin i t’empeny a deixar-te els talons com si no hi hagués un demà – demà potser sí però a la platja segur que no. És un tema jove però no importa, perquè la primera vegada que la vas escoltar va entrar directa a la llista dels grans hits de revetlla per mesclar electrònica ravera amb folklore ranci. Una meravella de la cultura de carrer que cal reivindicar en totes les festes populars a partir de ja.
1.55h: la balada
Ep, ep, ep, ep. Que parin les rotatives. Arriba LA balada. Que això de ballar agafadets és carrincló? Sí, ho sabem, però a les dues de la matinada ja només tens ganes de poder repenjar el teu cos anestesiat als braços d’algú altre que probablement anirà pitjor que tu. Si vols lligar, és el moment. Si vols fer el pena, també. Segurament alguna feminazi present criticarà que dos paios es barallin per l’amor d’una tia com si fos un objecte, mentre els col·legues s’agenollen per cantar-li l’himne com uns Romeus contemporanis. Por el amor de esa mujeeeeeeeer...
2.27h: la que et fa sentir la fucking diva
Ja no queda rom i comenceu a plantejar-vos seriosament posar gel a la birra. La terrassa s’ha convertit en l’escenari d’un concurs de samarretes mullades i els ventalls intenten posar una mica de frescor a la situació, però la humitat no perdona i tens els cabells com si acabessis de sortir de la cadira elèctrica. Per elèctrica la cançó que sona i que mai, mai, mai, mai falla. If you wanna be my lover, you gotta get with my friends, make it last forever, friendship never ends. T’aixeques i camines per la terrassa com si tinguessis un munt de paparazzi al damunt, amb els ulls tancats i mirant a banda i banda. Quan arriben els que han baixat a per provisions (sense èxit) es caguen en tot per haver-se perdut tremenda cançó i la tornen a posar. I la balleu altre cop perquè el Wannabe no té rival i ho saps.
3.12h: la que t’obliguen a posar
Sempre hi ha el típic o típica que es queixa perquè no hi ha reggaeton. De debò, com si no poguessim estar cinc horetes sense escoltar el mateix punyeter ritme en totes les cançons. Ara que moderns, rockers i catalanets de la ceba estaven en sintonia, et veus en l’obligació d’obrir l’Spotify i buscar una cançó que acontenti algunes ànimes xonis perdudes. Poses la primera que et sona una mica però sembla que has escollit bé... la gent no es queixa i tothom se sap la coreografia! Les males llengües diuen que més d'una persona ha aprofitat la ben entesa per demanar Gasolina i Obsesión, però demà ningú se'n recordarà.
4.10h: la que et fa sentir jove
La nostàlgia del passat apareix amb els litres d’alcohol i de sobte et creus en plena festa major del poble, amb la samarreta de Soziedad Alkoholika tallada per les mànigues i bevent calimotxo d’un got de plàstic reciclat del 2006. Has canviat la cresta pel tupé, però conserves l’esperit de jove idealista fanàtic del Che Guevara. Els que tenen entrades pel Primavera Sound estan igual que tu i veus com se’ls hi posa la pell de gallina a la primera frase. Tothom aixeca les mans resant a no sabem ben bé qui i la terrassa es converteix en un camp d’adolescents amb acne que celebra haver acabat el crèdit de síntesi. Que tothom es dedica a fomentar el capitalisme en alguna empresa de mala mort i se sent el més proletari del món cantant l’himne d’Ska-P? Evidentment.
5.00h: la que et fa semblar un borrego
Ja no te’n recordes si et dius Cristina o Bernat i només vas fent abraçades a qui vagi sortint del lavabo, la filera per buidar pixera és considerable. Que guapo ets, que guapa ets, vas repetint mentre acaricies cares borroses i suades amb les mans enganxoses barreja d’empanada de tonyina i cava recalentat. Potser sí que aniràs a la platja però a banyar-te en boles abans que surti el sol. De sobte algú t’agafa la mà i et porta fins la pista habilitada i et posa en formació, una línia de morts vivents curiosa de veure. Us aneu xocant mentre canteu, us equivoqueu, canteu altre cop la tornada i us torneu a equivocar, quina mala llet tenia qui va escriure aquesta merda de cançó. Perquè sí, ho és, tampoc ens enganyem, però la de vegades que ens hem doblegat de riure seguint al líder... què?
5.37h: la que necessites abans d’anar a dormir
No és revetlla si no s’acaba amb un bon tema de makineo, aquí i a la Xina Popular, amb 20 anys o amb 43. I tots ho sabeu, tu diràs si ho sabeu. A aquestes hores ja només veus llums de neó parpellejant, tot i que són les 5 de la matinada passades i només un focus il·lumina la terrassa. Al teu voltant, la música ha deixat de sonar uns segons però la claca continua movent-se, tots el mateix ritme, els gots ja buits. Les orelles de llebre s’aixequen de cop. Podria ser Flying Free, o Smile, o Fly on the wings of Love. Però aquest cop és L’Amor Toujours de Gigi D’Agostino, un clàssic atemporal que dona per finalitzada una nit com qualsevol 23 de juny, una revetlla més, totes iguals, tan diferents, tan emocionants com la que vas viure amb 16 anys per primer cop.