El rey. Diario de un Latin King (NED Ediciones) és el fruit de la col·laboració durant 15 anys entre César Andrade (King Manaba) i l'antropòleg Carles Feixa, especialista en bandes juvenils (conegut per King Book, a la "Nació" dels Latin Kings). A través de les entrevistes que han anat fent al llarg del temps, s'explica la història de vida de King Manaba, des dels seus orígens a Equador, fins a l'actualitat, passant sobretot per la seva faceta com a dirigent dels Latin Kings. El projecte s'emmarca dins les recerques del grup Transgang de la Universitat Pompeu Fabra. "És un vi vell, que ha madurat molt", explica Feixa, que afegeix que César Andrade no només ha explicat la seva vida, sinó que ha fet realment de coautor, tot oferint eines per a la redacció. L'editorial NED ha anunciat que en la seva col·lecció Transgang, publicarà nous llibres sobre les bandes juvenils, i que aquest llibre només és un petit gra d'un projecte molt més gran.
Una promesa, un llibre
King Manaba explica que va prometre a la seva mare que algun dia escriuria un llibre. L'ha acabat que ella ja és morta, però tot i així vol dedicar-li una obra en què el lector no trobarà una visió catastrofista: "He viscut moltes coses, però sempre m'inclino per les bones", explica el Latin King.
Una altra visió dels Latin King
Però hi ha un altre motiu que ha dut a King Manaba a participar en aquest projecte. Ha volgut donar a conèixer un grup que sovint ha estat estigmatitzat pels mitjans i que té, bàsicament, una funció solidària. Argumenta que als països complicats d'on venen molts joves senten la necessitat d'integrar-se a un grup per sentir-se defensats, i que la Nació ajuda a assumir responsabilitats als que venen de famílies desfavorides. Paral·lelament, vol que aquest llibre serveixi per obrir els Lating King a projectes més amplis: "Vull fer veure a l'agrupació que hem de donar la cara i fer coses productives amb la comunitat, amb la societat", explica. I critica la seva criminalització: "els joves han d'entendre que no entren a una màfia, sinó que entren a la Nació per servir la comunitat". Per això, els emplaça a tenir més visibilitat: "no ens hem d'estar amagant", "hem d'ocupar els espais públics", afegeix. Reconeix, malgrat tot, que el procés de redacció del llibre, i la seva col·laboració amb el projecte universitari Transgang no ha estat fàcil: "Han tingut més paciència amb nosaltres que els nostres pares. Molta paciència". I no dubta en parlar obertament de la seva relació amb l'antropòleg Carles Feixa: "Al principi no confiava en el Carles", confessa King Manaba, "en realitat no confiàvem en ningú", puntualitza tot seguit.
Un llibre difícil
"No és fàcil parlar de bandes en un moment en què les bandes només s'associen a delictes. Els delictes existeixen, no ho amaguem, però les bandes són moltes altres coses", explica l'antropòleg Carles Feixa. Feixa indica que el llibre vol parlar de totes les cares de la realitat, i no falten les mencions a casos de brutalitat dins el grup, de narcotràfic, de consum desmesurat d'alcohol i de drogues, de disputes pel liderat, de delinqüencia... Però vol deixar clar que això no és la norma dels Latin Kings. "Les bandes estan sotmeses a la presumpció de culpabilitat, el que és manifestament injust", explica aquest antropòleg. Feixa advoca per polítiques molt flexibles amb els grups juvenils. "Les bandes no es combaten amb accions policials, que creen més patiment", apunta. Ell ho té clar: cal "aplicar polítiques de prevenció de delinqüència amb gent com el César Manaba". Per als que associen les bandes amb l'Amèrica Llatina, Feixa adverteix: "Aquest és un llibre que bàsicament parla de Catalunya, no de l'Amèrica Llatina". Ara bé, al llibre no només hi ha drames: "ha acabat essent gairebé una novel·la", apunta Feixa, qui assegura que aquest text podria ser la base d'un guió per a una sèrie de Netflix.
Un rei madur
Manaba explica que la vida de tot "rei" passa per tres fases al sí dels Latin Kings: la primera, la juvenil, de festes i baralles (que no està exempta de conflictivitat, com reconeix); la segona, la conservadora, en què el pandillero es retira a la vida familiar; la tercera, quan amb la seva maduresa agafa saviesa i pot orientar als membres més joves de la Almighty Latin King and Queen Nation. Explica que aquesta és, ara, la seva funció, i la d'altres reis: "Volem que els joves siguin millors que nosaltres, que siguin respectuosos amb la societat". Explica que el seu grup ha patit una clara evolució: "Al principi els Latin King érem una pandilla, però amb el temps hem esdevingut una família". El llibre, afirma Manaba, parteix de l'absoluta sinceritat: "Jo vaig viure coses dolentes al carrer. A la meva família he tingut coses bones. Però jo ho explico tot. Dic com he estat i com sóc avui".
La llosa Espadaler
El llibre és extremadament crític amb l'ex conseller d'Interior Ramon Espadaler, que quan va arribar a la Conselleria, el 2011, va acabar amb qualsevol tipus de medicació i va començar una política de mà dura contra les bandes (en un moment especialment difícil, quan s'incrementava l'exclusió dels joves estrangers a causa de la crisi). Això va dur, segons Feixa, a que els nanos que estaven en procés de reinserció abandonessin els programes i que la relació amb la delinqüència es cronifiqués (de fet, Espadaler va seguir la mateixa política que Esperanza Aguirre a Madrid, que també va tenir efectes negatius). La tendència a un tractament penal del fenomen de les bandes s'ha mostrat negatiu, tant a Europa com a l'Amèrica Llatina, segons Feixa, qui denuncia a El Rey que hi ha molta més intolerància cap a les bandes llatines que cap als grups feixistes, molt més agressius. I, aclareix que, evidentment, hi ha molta més flexibilitat envers les pandillas de polítics corruptes que sovint són els més hostils a les bandes juvenils.
L'absolució silenciada dels Latin Kings
El 2015 va haver-hi una gran operació policial contra els Latin Kings, als que els Mossos i la Fiscalia acusaven de ser una organització criminal. El 2017 va començar un judici contra King Manaba, al que li demanaven 28 anys per nombrosos delictes, i contra desenes de membres de la Nació. Pere Pagès, de l'equip d'advocats defensors de Rey Manaba, assegura que l'operació no anava enfocada cap a cap delicte en concret, sinó que "era una causa general als Latin Kings". Fa unes setmanes, abans de publicar-se El Rey, es va fer pública la sentència, de més de 200 pàgines. En ella es condemnava a uns pocs membres de la banda a penes baixes per tràfic d'haixix, però absolia l'organització com a tal, argumentant que els Latin Kings no podien ser considerats una banda criminal. També César Andrade va ser absolt de tots els càrrecs. Pere Pagès, malgrat tot, es queixa, perquè l'operació judicial i el ressò mediàtic que va tenir va afectar greument a la banda, tot desprestigiant-la. Assegura que quan la policia va organitzar l'operació contra els Lating King, la notícia va sortir a tots els mitjans. En canvi, gairebé ningú ha informat sobre la seva posterior absolució.
Antropologia, a foc lent
El treball de Carles Feixa no serà gaire valorat per cap tribunal acadèmic. Avui en dia als professors universitaris l'acadèmia els demana, sobretot, molts articles concisos a revistes americanes i això els duu a fer una carrera ràpida, amb canvis continus d'àrea temàtica. Però tot i que El Rey no serà el puntal de la carrera acadèmic de Feixa, és un treball que denota un gran savoir faire antropològic. Mostra una recerca de llarg termini, amb una comunitat i uns informants determinats, i reflecteix un gran domini de l'observació participant. Aquest domini tècnic li permet analitzar un fenomen complex, les bandes, sense simplismes, amb tots els difícils matisos que el tema té (tot i que, òbviament, per les seves característiques, aquest llibre és una defensa de la trajectòria de King Manaba). A més a més, Feixa no usa les bandes com un simple objecte d'estudi, sinó que està efectivament (i afectivament) implicat en un projecte d'intervenció per evitar que els joves entrin al món de la delinqüència. El llibre destil·la empatia, però no des d'una idealització ingènua (tan habitual, sorprenentment, en els científics socials), sinó per l'haver compartit moments difícils amb els membres del grup i per haver entés la seva evolució i les seves dinàmiques. El rey. Diario de un Latin King no és un reportatge fet a cuita corrents a partir d'una sèrie d'estereotips; és un llibre cuit a foc lent, com s'ha de fer la bona antropologia.