Hi ha un bon home emparrat dalt d'un arbre de la Diagonal que mira fixament avall, però no sabem què mira ni cap a on es dirigeixen els seus ulls. Al seu darrere, al balcó de l'actual seu de l'Institut Ramon Llull, set o vuit criatures treuen el cap per la finestra amb un rostre expectant i també miren cap al carrer, on no sabem què passa. L'únic que sabem, però, és que ni allò és encara la Diagonal ni aquella façana del darrere acull l'Institut Ramon Llull: som a principis dels seixanta, aquell passeig es diu Avenida del Generalísimo, la bandera que decora l'edifici del Palau del Baró de Quadras és l'estanquera i el senyor que reposa dalt de l'arbre, assegut amb les cames creuades com un mico, possiblement hagi rebut aquell dia la paga extra del 18 de juliol, ja que allò que observa és la desfilada commemorativa de l'Alzamiento Nacional.
Les fotografies professionals d'un amateur
La foto abans descrita és una de les més curioses i sorprenents de l’exposició Ricard Duran i Bargalló (1916-1986): mirada, llum i equilibri, la mostra comissariada per Eduard Betran que des del passat 13 de febrer presenta al Palau Solterra de Torroella de Mongrí una setantena de fotografies realitzades per Ricard Duran (Sabadell, 1916– Barcelona, 1986) entre 1952 i 1967. Qui era, però, Duran? Un fotògraf del qual segurament mai no havies sentit el nom, però que malgrat ser un artista amateur, va ser també a la vegada un exemple de la creativitat, el domini de la tècnica i la potència conceptual que pot arribar a assolir la fotografia realitzada per afeccionats. En paraules del comissari, “d’alguna manera aquesta exposició vol tornar a posar sobre la taula la dicotomia professional / amateur, ja que el gust exquisit per treballar la llum, els enquadraments, la composició i l’equilibri de masses són un bon exemple del procés de previsualització i planificació que duia a terme l’autor abans de fer les fotografies".
Ricard Duran, Sense títol, 1952 –1967. Còpia per injecció de tinta. (Fundació Vila Casas)
L’exposició, inaugurada al Museu de Fotografia Contemporània de la Fundació Vila Casas de la població empordanesa juntament amb la mostra El gest mínim de Maria Alzamora, s'estructura al voltant de dos grans eixos de treball: el documental i l’artístic. En una època en la qual hi havia molts menys fotògrafs amateurs dels que hi ha ara, l'obra de Duran expressa l'enorme curiositat de l'artista per tot allò que l’envoltava i una capacitat analítica per capturar la quotidianitat: a les seves fotografies sembla que res no passi per atzar, retratant de forma magistral l'instant precís que cal mostrar. L'instant capaç, en definitiva, de suggerir les petites històries que s'amaguen sempre rere una fotografia, potser per això les imatges d'aquesta primera part de l'exposició ens transporten a un altre temps, a la Barcelona grisa del franquisme que a través de la càmera de Duran agafa ressonàncies del neorealisme italià de Roberto Rossellini o Vittorio de Sica o de l’espanyol de Juan Antonio Bardem. A la vegada, aquesta mirada moderna en una ciutat encara massa encotillada pel passat també dialoga amb fotografies que s’allunyen de l'empremta neorealista per acostar-se a un estil més proper a l’street photography i amb obres dotades d’un dinamisme i d’una lluminositat que volen mostrar una ciutat més oberta, en consonància amb els fotògrafs amb qui es relaciona: Colom, Miserachs i Català-Roca.
Ricard Duran, Sense títol, 1952 –1967. Còpia per injecció de tinta. (Fundació Vila Casas)
Tots els significats de la paraula "artista"
Membre de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya (AFC), les converses i sortides fotogràfiques que va fer Ricard Duran juntament amb els grans fotògrafs catalans de l'època li va permetre créixer encara més com a fotògraf i potenciar tot el seu món interior. Tot això s'aprecia en la segona part de l'exposició, que recull el conjunt de fotografies amb una intenció clarament més artística. En paraules d’Eduard Bertran, “obres com ‘La cadira i uns reflexos de llum a l’aigua’ o ‘La seva filla en un passadís blanc’ són d’una simplicitat exquisida, si bé haurien perdut tot el seu valor si Duran no hagués esperat el moment de llum precís per prémer el botó disparador”. Es tracta d'imatges d'alta intensitat poètica, en efecte, on es pot entreveure la influència de la fotografia directa nord-americana d’autors com Alfred Stieglitz i Paul Strand, i sobretot de la Nova Objectivitat de l’Alemanya d’entreguerres amb semblances a l'obra d'Albert Renger-Pätzsch, i també amb l’escola de la Bauhaus i fotògrafs com László Moholy-Nagy.
Ricard Duran, Sense títol, 1952 –1967. Còpia per injecció de tinta. (Fundació Vila Casas)
Què vol dir, això? Doncs que en aquestes composicions, radicalment allunyades de les fotografies quotidianes de les quals parlàvem abans, hi podem apreciar l’interès per la composició de volums i el tractament subtil de la llum en la seva voluntat d’analitzar l’entorn, ja sigui mitjançant una cadira al pedrís d'una piscina o de la façana d'una casa rural amb una porta pentinada per la llum del capvespre. S'hi percep un evident trencament amb els criteris estètics del pictorialisme fotogràfic, ja que en aquestes fotografies Duran experimenta amb la distribució, l'equilibri de les masses i la composició, tot buscant punts de vista impossibles o la geometrització dels espais amb la llum, que esdevé un element bàsic en la seva obra.
Ricard Duran, Sense títol, 1952 –1967. Còpia per injecció de tinta. (Fundació Vila Casas)
En resum, la genuïna mirada i la incansable experimentació amb la càmera fa evident que, tant en aquesta intenció més artística com en la documental, “Duran no copia a ningú, és un artista únic”, tal com afirma Eduard Betran. Com tu, potser, que malgrat saber que no és el mateix fer fotos amb el mòbil que ser fotògraf, quan penges la instantàna d'un cel rogenc o del bodegó d'un esmorzar healthy saps que allò no acabarà a un museu ni serà mai considerat art contemporani, però et sents, ni que sigui durant un segon, una mica artista.