Una nit de 1996. Richard Ford sopava en un elegant restaurant de París amb la seva parella i uns amics. El cambrer se li va apropar discretament i a cau d'orella li va dir que tenia una trucada. L'escriptor, dut per cert temor que fos una urgència per una tragèdia (davant d'aquestes situacions sempre pensem que és una tragèdia), es va excusar, va aixecar-se i va sortir a atendre la telefonada. Era la seva agent. Volia comunicar-li que havia guanyat el Premi Pulitzer amb la seva novel·la El dia de la independència. Mentre la seva agent continuava parlant eufòrica, ell va recordar el recorregut que l'havia portat allà. Com les seves primeres novel·les, Un trozo de mi corazón y La última oportunidad no havien tingut cap mena de reconeixement,va abandonar temporalment l'intent de dedicar-se a la literatura, per passar-se al periodisme esportiu com a redactor d'una discreta publicació anomenada Inside Sports. Va tancar poc després de la seva incorporació. Va intentar entrar a la molt més rellevant Sports Illustrated, però no el van agafar. L'únic que podia fer era tornar a la novel·la. Va prendre tota la seva experiència com a cronista i va escriure El periodista deportivo, obra que va ser un èxit instantani, primera novel·la protagonitzada per Frank Bascombe, personatge que aniria apareixent regularment a les seves novel·les posteriors. Entre aquestes, El dia de la independència. Quan va penjar, Richard Ford va tornar a la taula i no va explicar ningú que acabava de guanyar el Pulitzer. "Va ser la meva manera de celebrar-ho".
Richard Ford seu en una taula al fons de les oficines de la seva editorial a casa nostra, Anagrama. Són dos quarts de sis, porta tot el dia fent entrevistes. Jo estaria esgotat. Ell, tot i els seus 80 anys, manté el nervi. Alt, ulls d'un blau d'una intensitat elèctrica i to de veu amb la convicció de qui ha aconseguit realitzar-se. Té alguna cosa de Clint Eastwood. L'escriptor americà ha vingut a Barcelona a presentar Sé mía, la seva nova novel·la, última entrega de la saga protagonitzada pel seu personatge més icònic, Frank Bascombe. "Últimamente, me ha dado por pensar en la felicidad más que antes", diu només iniciar la novel·la, i la recerca d'aquesta felicitat, acaba sent un fascinant retrat, com gairebé tota l'obra de Ford, de la societat nord-americana contemporània. Una novel·la majúscula que bascula entre el drama i la comèdia, per acomiadar-nos d'un personatge que ens ha acompanyat els darrers 40 anys.
Preparant l'entrevista, llegia un article en què deia que no escriu pensant en els lectors. Aquesta vegada, acomiadant-se de Frank Bascombe, tampoc?
Això no ho he dit mai a la meva vida. És tot el contrari. Qui hagi escrit això, està cent per cent equivocat. Cada vegada que em poso a escriure, ho faig pensant en els lectors. Crec que és arrogant i estúpid pensar que només escrius per a tu mateix. No et creguis tot el que llegeixes.
És arrogant i estúpid pensar que només escrius per a tu mateix
Així que és el que és gràcies als seus lectors?
Això ja no ho sé. Jo no ho diria així. Soc el que soc gràcies al que escric. Tot i que els lectors són una part important d'aquest procés. Amb tot, no voldria donar-me tanta transcendència. No només soc la persona que s'asseu a escriure llibres. La meva vida és molt més normal del que sembla pel fet de ser novel·lista.
Com és un dia a la vida de Richard Ford? Què li agrada, més enllà d'escriure?
La meva dona.
Està molt enamorat, sempre la cita.
Absolutament. M'agrada molt fer coses amb ella. Més enllà, m'agrada anar a caçar. M'agraden les coses a l'aire lliure, passejar pel bosc. Ara soc vell, així que moltes coses que abans feia, com jugar a esquaix, ja no les faig. Quan era jove, la llista hauria estat més llarga. Amb tot, afortunadament, encara hi ha una llista ara.
Podria ser escriptor sense ella?
Ho dubto.
Diuen que no sempre és fàcil compartir la teva vida amb algú que és escriptor.
L'hi has de preguntar a ella, però no crec que mai ho hagi pensat. Quan ens vam conèixer, ella ja tenia la seva pròpia vocació, la seva pròpia professió, estava fent un doctorat i resta de coses que volia fer i ha fet. Crec que hem format una bona parella, jo he pogut fer la meva carrera com a novel·lista i ella ha pogut fer la seva pròpia carrera. A més, li agraden els llibres i també li agrada la vida glamurosa de què de tant en tant podem gaudir.
I a vostè, li agrada el glamur de ser un escriptor reconegut??
Algunes vegades pot ser divertit. Quan guanyes un premi com el Princesa d'Astúries, és meravellós i t'adones que ets una persona amb sort. Però també has de ser conscient que potser no tornarà a passar mai més, que no es convertirà en un hàbit. De la mateixa manera que també has d'interioritzar que hi ha persones que mai tindran la sort que jo he tingut a la vida. En els meus inicis tenia aquesta fam per triomfar com a escriptor. Un cop la vaig saciar, la gana va desaparèixer.
Quan va sentir el desig d'escriure?
Hi ha una novel·la de William Faulkner, ¡Absalón, Absalón!, que vaig llegir quan era adolescent. Ho va canviar tot per a mi. Era un llibre molt desafiant i difícil, presentava tot un altre món. I jo era feliç entrant en aquest univers. No havia llegit res igual abans dels 18 o 19 anys. Amb aquest llibre vaig descobrir que la literatura era això. A més, el llibre passa a Mississipi, que és l'Estat en què vaig néixer i créixer. Per tant, tot el que narrava m'era proper i familiar. Però aleshores encara no m'havia plantejat ser escriptor.
Per això escriu, per crear universos?
Un univers en el qual el lector pot entrar per sortir de la seva vida i després tornar-hi. Perquè la literatura té una cosa meravellosa: no importa quin tipus d'estil sigui o quina mena de realitat exposi, que sempre es tracta de la vida.
Sempre t'està dient alguna cosa sobre la vida, encara que siguin extraterrestres espacials. La literatura pot ser un gran recurs per a la vida. Així que, va arribar un moment, sis o set anys després de llegir Faulkner, que vaig pensar que seria genial intentar dedicar-me a escriure.
Amb les meves novel·les sempre he intentat amplificar la vida que et trobes quan surts al carrer
La seva literatura és justament això: és un escriptor de ficció, però no menteix. Les seves novel·les són un retrat molt acurat del seu temps.
Amb les meves novel·les sempre he intentat amplificar la vida que et trobes quan surts al carrer.
Quan va començar a escriure Sé mía, sabia que seria l'última de les seves novel·les protagonitzades pel seu icònic personatge Frank Bascombe.
Sí. Sempre. I, això, probablement em va fer treballar-hi molt més intensament, perquè sabia que seria el meu últim Frank Bascombe. Però no va haver-hi res especialment emotiu. Va ser com escriure els altres llibres. Vaig arribar fins al final, fins que ja no tenia res a dir i va ser totalment satisfactori. No va ser gens trist. La decisió ja estava presa.
I per què la va prendre?
Per moltes raons. No volia tornar a treballar tan dur. I no volia escriure sobre un home més gran en edat que en Frank en aquesta última novel·la. Trobo que la vida de la gent gran no és gaire interessant. Va ser agradable escriure sobre Frank amb el seu fill, perquè el seu fill era una versió més jove, i això feia que el llibre també es mantingués jove. I ara que ja he tancat aquesta etapa, no tinc cap necessitat o desig de tornar a aquest personatge.
Ara que ja he tancat aquesta etapa, no tinc cap necessitat o desig de tornar a escriure sobre Frank Bascombe
En molts aspectes és una novel·la dual: està en Frank, un home gran, i està el seu fill, algú molt més jove; és una novel·la amb una bona dosi de tragèdia, però també té molt de comèdia.
M'agrada aquesta combinació d'efectes. Res és extremadament divertit, ni res és summament seriós. I tot el que és seriós, no és necessàriament divertit, però els moments complicats són més fàcils de pair si hi trobes la part humorística.
Finalment, el rerefons del llibre és la cerca de la felicitat.
Certament, la felicitat té un pes important en el llibre. Arriba un punt en la novel·la, en què en Frank ha de deixar tragèdies enrere, però no volia que ho abordés des d'una posició trista ni melancòlica; sinó que abordés aquesta situació d'una manera que fos alliberadora per al lector. Va ser summament interessant i un gran plaer per a mi escriure aquesta part de la novel·la.
No voldria ser irrespectuós amb vostè, però ha arribat a un punt de la seva vida en què segurament ha fet més del que li queda per fer.
I vull fer més del que necessito fer. Arribats aquí, però, bàsicament vull escriure un altre llibre i vull que la meva dona sigui feliç.
Ja ha començat a escriure la seva nova novel·la?
Sí, fa sis o set mesos que treballo en una nova història. Res d'una manera massa organitzada, només anotant coses a la meva llibreta. Mai he estat un d'aquells escriptors que senten l'impuls d'escriure tot el temps. Estic molt millor si passo el temps sense escriure i deixant que les coses s'acumulin. Escriure requereix d'un acte físic molt intens. A més, t'has de confinar i aïllar de la resta del món durant un llarg període de temps. Has de mesurar molt bé quant de temps dedicaràs a fer-ho, perquè necessites tenir l'alleujament de la vida normal. Vaig acabar Sé mía fa un any i tres mesos, i encara no m'he sentit forçat a escriure res més. I ja m'està bé així. Tinc 80 anys i no m'importa si mai més escric un nou llibre.
Mai he estat un d'aquells escriptors que senten l'impuls d'escriure tot el temps. Estic molt millor si passo el temps sense escriure i deixant que les coses s'acumulin
Diuen que amb l'edat et fas més savi.
Jo, probablement, soc més savi perquè he comès molts errors. I recordo la conseqüència d'aquells errors. És important fer-te savi. No et fa genial. No vol dir que ja no cometràs errors, però crec que l'acumulació d'experiències t'ensenya alguna cosa. I això també et fa més feliç. De fet, crec que soc més feliç ara que quan era jove. És agradable arribar al final de la teva vida amb la sensació de plenitud i felicitat. Potser també m'ajuda el fet que no penso gaire en el passat. Simplement, intento mantenir-me en el present i viure tant com puc l'ara.
Es reconeix en els llibres que va escriure quan era més jove, a l'inici de la seva carrera?
Mai torno enrere per revisar els meus errors i pensar que m'hauria agradat fer les coses d'una altra manera. Només accepto les decisions que vaig prendre per fer aquestes coses. Estic molt a gust amb el passat perquè no hi ha res que pugui fer per canviar-lo.
Com totes les novel·les de la saga Frank Bascombe i podríem dir que tota la seva obra, Sé mía és una novel·la política.
Ho és, sí, però només en el fons. Només en un subordinat, perquè tota decisió que prenem a la vida té un component i una connotació política. No és que siguis un actor polític, però el que estàs fent a casa teva, amb el teu fill, amb la teva família, s'emmiralla en alguna cosa que està passant en una esfera més gran de la societat.
Està fart que tothom li pregunti per Donald Trump?
El que em sap greu és no tenir bones respostes, però no n'estic fart, perquè ho entenc. La majoria dels nord-americans no entenen que això que passa als Estats Units té conseqüències a la resta del món. De fet, a la majoria dels nord-americans no els importa una merda. Que no hi facin res, que no se n'adonin o intentin actuar de manera responsable davant del fet que el que passa a Amèrica té conseqüències per a altres països, per la seva economia, la seva estabilitat política... Aquest és un gran problema.
La majoria dels nord-americans no entenen que això que passa als Estats Units té conseqüències a la resta del món. De fet, a la majoria dels nord-americans no els importa una merda
Abans li deia que les seves novel·les són ficció però no mentida, un fet paradoxal en l'era dels 'fets alternatius'.
En la societat actual és més fàcil viure en la mentida que viure en la veritat. Però arribarà un dia que haurem de pagar-ne el preu. Ara ens empassem les mentides que Donald Trump està dient als ciutadans nord-americans, però al final sempre s'arriba a la veritat. No pots no arribar a la veritat. Tots els demagogs, tots els autòcrates, tots els líders brutalistes, tots arriben finalment a la veritat. Però mentrestant, molta gent pateix aquestes mentides i, fins i tot, molta gent mor per aquestes mentides. Però els agrada Trump. No els importa. I el que és pitjor, a Trump no li importa.
Oriol: I per això una de les coses que.
Té por dels resultats electorals del pròxim novembre?
Sí, perquè si prenem una mala decisió electoral, no sé com ens ho farem com a país. Sobreviurem, no hi haurà una dissolució total, però no sé com ens podrem mirar els uns als altres i dir que vivim al mateix país. Si Trump guanya, no veig com ens podrem mirar i trobar una causa comuna entre nosaltres. Realment no.
Si Trump guanya, no veig com ens podrem mirar i trobar una causa comuna entre nosaltres
Quin seria el seu candidat ideal a la presidència dels Estats Units?
Hi ha un noi a Colorado que és membre de la Cambra de Representants dels Estats Units que es diu Jason Crow... És un veterà de l'exèrcit. Un paio molt intel·ligent. És del Partit Demòcrata, però no sé per què, Joe Biden sempre aconsegueix anul·lar tots els seus possibles rivals. També està el governador de Califòrnia, Gavin Newsom, que seria una bona opció, igual que Stacey Abrams, una política afroamericana de Geòrgia. Tots ells serien millors opcions que aquest vell que és Biden, que no hauria de presentar-se a la presidència. S'hauria de quedar a casa. Només és dos anys més gran que jo, però sembla molt més vell, com si fos de fusta o de guix.
Li pesa l'etiqueta de ser el gran novel·lista americà?
No, només he tingut sort d'agradar els lectors, als Estats Units, però també a Europa i a la resta del món. Recordo que hi havia un escriptor, ara ja és mort, que es deia Robert Stone. Era un dels meus millors amics. Era boníssim, però els seus llibres no van tenir èxit. Però, insisteixo, ell era un escriptor molt millor que jo, i els seus llibres eren molt més potents políticament que els meus. Però simplement no va tenir sort. Ell ho sabia, però no hi havia res que pogués fer per canviar-ho.
I ho portava bé?
Va viure bé amb això. Sabia que no tenia tanta sort com jo i, molt probablement, sabia que era un escriptor millor que jo. El mateix que Jim Salter, que només en els últims anys de la seva vida, els seus llibres es van fer realment potents a Europa. Recordo la primera vegada que vaig estar a París. Justament hi vaig anar amb en Jim. Estàvem al Salon du Livre de París, la gran fira del llibre de París, i jo estava assegut en una taula. Hi havia una gran fila de gent que m'esperava perquè els signés llibres. Salter estava assegut al meu costat, però no hi havia ningú que volgués que li signés llibres. Va acabar rient-se de la situació. Érem grans amics. Si va sentir-se trist o decebut per aquella situació, no m'ho va fer saber mai.
Quin creu que és el gran escriptor nord-americà actualment?
Per força n'han de ser diversos. Elizabeth Strout és una molt bona novel·lista. Jeffrey Eugenides és un molt bon novel·lista, també. Jonathan Franzen crec que és molt bo. Sempre hi ha novel·listes americans molt interessants. N'hi ha molts més que són dolents. Però aquests que he citat són realment bons escriptors.