“Vivim en una època en la qual no cal que siguis qui realment ets”. Richard Linklater (Houston, 1960) podria fer una tesi sobre la identitat sense haver-s'ho de treballar gaire. Si pensem en la seva trajectòria creativa, el seu cinema no ha deixat de mutar, però hi ha algunes constants temàtiques que hi planegen sovint. I una és, justament, la construcció de la identitat i la transformació personal. Marcat per una mirada humanista pràcticament inalterable, el cineasta texà també ha aplicat en les seves pel·lícules una juganera forma de treballar el pas del temps, i no ha aparcat un ferm esperit contestatari que qüestiona les estructures de poder.
🎞️'Hit Man', el nou miracle de Richard Linklater
El cineasta texà ha aplicat a les seves pel·lícules una forma juganera de treballar el pas del temps, i no ha aparcat un ferm esperit contestatari que qüestiona les estructures de poder
“Vivim en una època en la qual no cal que siguis qui realment ets”, ens explicava Linklater en una trobada amb un petit grup de periodistes durant la seva recent visita al BCN Film Festival. I continuava: “Les xarxes socials permeten que ens presentem com una persona diferent de la que som realment, i tots plegats estem vivint aquesta transformació tecnològica. Però més enllà d'això, crec que m'agrada la idea que, tot i que la gent sigui com és, es pugui convertir en una persona millor. Si pogués, jo mateix canviaria coses de la meva personalitat”. La reflexió ve a tomb perquè, d'alguna manera, d'això parla la seva nova pel·lícula, que arriba als cinemes aquest cap de setmana.
Passa la vida
Hit Man. Asesino por casualidad neix de la lectura d'un article del periodista Skip Hollandsworth publicat a la revista Texas Monthly (mateix autor i mateix mitjà que va inspirar un altre magnífic treball de Linklater, Bernie, amb la que Hit Man forma un insospitat díptic). La peça parlava d'un tal Gary Johnson, professor de filosofia en un institut de Nova Orleans que, fora del radar, treballava també per la policia en operacions encobertes, fent-se passar per un assassí a sou, parant trampes a possibles clients interessats a carregar-se algú, i que finalment acabaven a la garjola.
Richard Linklater reflexiona sobre les màscares que tots portem a la vida
Fent servir un to obertament còmic, jugant amb equívocs i diàlegs que viatgen a la velocitat de la llum, fins i tot picant l'ullet a les clàssiques screwball comedies, Richard Linklater reflexiona sobre les màscares que tots portem a la vida, i sobre la construcció de les nostres pròpies identitats. Fent memòria, ràpidament ens adonem que aquest és un assumpte que interessa particularment el cineasta. D'una o d'una altra manera, moltes de les seves pel·lícules parlen d'això. I, des d'aquest punt, lliga amb una altra de les aparents obsessions de Linklater: el pas del temps, que ningú ha copsat com ell, a pel·lícules com la miraculosa Boyhood (2013), que plasmava el creixement d'un nen en un grapat de vinyetes rodades durant onze anys. O a la meravellosa trilogia Abans de (l'alba, la posta, del capvespre), que resseguia la trajectòria d'aquella parella que es coneixia en un tren camí a Viena i s'aturava a la capital austríaca per passejar, parlar i enamorar-se, i als quals vam poder retrobar cada nou anys, creixent com a espectadors al mateix ritme que Jesse i Celine (Ethan Hawke i Julie Delpy), en un experiment semblant al que va fer François Truffaut amb les seves històries sobre Antoine Doinel.
Moltes de les seves històries aposten per ser contemplatives, observacionals, deixant que, a estones, l'aparent no-res amagui el tot
Linklater també és un mestre parlant de la desorientació juvenil, sovint fent servir els seus propis records. I plantant la càmera, o convertint-la en l'ombra dels seus personatges, per acompanyar-los en moments que semblen innocus sense ser-ho en absolut, i en llargues converses amb aire filosòfic sobre el sentit de la vida. Moltes de les seves històries aposten per ser contemplatives, observacionals, deixant que, a estones, l'aparent no-res amagui el tot.
No al conformisme
Possiblement, en la filmografia de Richard Linklater hi hagi una recerca constant marcada per l'inconformisme. "Crec que qualsevol que faci una pel·lícula ja se situa fora de la norma, perquè fer cinema és una professió molt poc normal. El normal és, per definició, avorrit, així que tendeixo a incloure en el meu cinema personatges o situacions que podríem definir com a inconformistes, que no segueixen les regles. Però no sé si em veig a mi mateix com un cineasta inconformista, tot i que també cal dir que l'art ho ha de ser. En cas contrari, no seria art”, ens deia. Les seves pel·lícules se situen en un ventall amplíssim formal i temàtic (ha rodat dins i fora del mainstream; ha dirigit comèdies i drames, fins i tot films de gàngsters o animació rotoscòpica), però en molts casos dialoguen entre elles: abans citàvem els vincles entre Hit Man i Bernie, però també passa amb Movida del 76 (1993) i Tots volem alguna cosa (2006), o entre Slacker (1990) i Waking Life (2001), o entre Escuela de rock (2001) i Una pandilla de pelotas (2003).
A la filmografia de Richard Linklater hi ha una recerca constant marcada per l'inconformisme
Tota aquesta varietat, i la forma de plantejar-se la seva feina, és tot menys conformista, per molt que Linklater es tregui importància. Com a creador la té, i molta. Punta de llança d'aquella renovació del panorama cinematogràfic nord-americà que va arribar a finals dels anys 80 i des dels marges de la independència, va coincidir amb noms com els de Steven Soderbergh, Kevin Smith o Cameron Crowe. Però el camí de Richard Linklater no s'assembla a cap altre. Tornant al temps i el seu pas inexorable, a estirar-lo i a retratar-lo, el nostre home porta tres anys filmant una adaptació del musical de Stephen Sondheim Merrilly We Roll Along, un rodatge que no hauria d'acabar fins a l'any 2041. Vint anys. Vint. Boyhood serà una broma.
Lliure des del seu racó enmig de l'estat de Texas, Richard Linklater és segell de qualitat, faci el què faci i parli del que parli
Lliure des del seu racó enmig de l'estat de Texas, Richard Linklater és segell de qualitat, faci el què faci i parli del que parli. Ara arriba a les sales de cinema Hit Man. Asesino por casualidad, una pel·lícula que encaixa a la perfecció amb el corpus creatiu del cineasta, i amb una manera d'anar per la vida sabent quines són les coses veritablement importants. “De quina pel·lícula em sento més orgullós? No hauries de sentir orgull pel que has fet, com a mínim si tens més d'onze anys. Estic orgullós dels meus fills, dels meus amics, de l'Austin Film Society. Més que orgullós d'una pel·lícula, em sento agraït d'haver-les pogut fer”.