A Fantasmes del tsunami, Richard Lloyd Parry ofereix l’evocació sobrenatural i puntillista d’una regió remota del nord-est del Japó devastada per la catàstrofe del 2011. Els personatges d’aquesta crònica lluiten per retrobar l’ordre en un món d’absències, per fer justícia en un món hostil al litigi, per acomodar una vida arrabassada. El tsunami ferotge del 2011 va matar 18.500 persones però les conseqüències van engolir milions de vides. Lloyd Parry busca aquestes vides perdudes fora de la central nuclear de Fukushima i troba a la desembocadura del riu Kitakami l’escola primària d’Okawa, l'única del Japó on va morir algú: 74 dels 78 estudiants i deu mestres. La desídia humana es va sumar a les forces de la natura.
La crònica arrenca aquí i s’endinsa per replecs de l’ànima japonesa que ni imaginàvem. El lampista d’un dels pobles comença a saltar a quatre potes com un gos i buix: “Has de morir. Tothom ha de morir”. Una mare conversa cada dia amb la filla desapareguda. Un funcionari sobreviu dues hores agafat a una porta mentre l’aigua se l’endú amunt i avall. Una infermera encantadora parla amb la veu d'un vell mariner rabiüt. Un grup de pares desafia les mil·lenàries convencions socials del Japó i demanda als responsables de l’escola per negligència —i guanyen. Fantasmes i gent de carn i ossos són els protagonistes de la no-ficció de Lloyd Parry, veterà delegat a Tòquio de The Times de Londres. Fantasmes del tsunami exposa el drama més enllà de les conseqüències polítiques i financeres i els danys i pèrdues coberts pel mainstream periodístic. En aquesta conversa, editada per a fer-la més breu i entenedora, Richard Lloyd Parry explica com va escriure aquesta crònica colpidora que publica l’editorial La Segona Perifèria en la traducció d’Anna Llisterri.
Fukushima va ser un desastre que es podia evitar, la conseqüència de males decisions preses per governs i empreses
Tries l'escola primària d'Okawa en comptes de la central nuclear de Fukushima per explicar el tsunami del 2011 al Japó.
Vaig cobrir aquests dos desastres com a reporter. Fora del Japó, la gent fa servir Fukushima per referir-se a tot el desastre, el nuclear i el tsunami. En realitat, Fukushima és només una prefectura [una província] de l'àrea afectada, que és molt més àmplia. La radiació de Fukushima, fins ara, no ha matat ningú directament. Indirectament sí: des de gent gran obligada a marxar dels hospitals i residències on els tractaven a persones que es van suïcidar perquè no suportaven la càrrega de la desgràcia. El tsunami, en canvi, va matar 18.500 persones en uns instants. Va ser molt més destructiu. L’interés en Fukushima es deu a que als nostres països tenim centrals nuclears i ens preocupen més que els tsunamis, que fa segles que no patim. A més, Fukushima va ser un desastre que es podia evitar, la conseqüència de males decisions preses per governs i empreses, la culminació de dècades d’una política que presentava les nuclears com un benefici per a tothom i una energia cent per cent segura. És la mentida que ens han explicat. Per tant, tothom té moltes coses a dir sobre centrals nuclears. És una qüestió política.
Però el fil conductor del llibre és l’escola i no la central nuclear.
Vaig pensar que escriure sobre això era més difícil i potser més interessant. Quan arriba un tsunami, destrossa cases i mata persones i acaba emb els seus mitjans de vida… no hi ha gaire a discutir. Es pot discutir una mica si l'alçada del dic era suficient o si hi havia un pla d’evacuació… Però un tsunami no és un afer polític. És el que en anglès anomenem un acte de Déu. A l'escola d'Okawa, aquest acte de Déu s’encreua amb errors humans i polítics. Això ho feia interessant. Vaig decidir que deixaria fora del llibre la central nuclear perquè és una història que ja havia estat molt explicada.
Vaig decidir que seria millor identificar històries més petites i explicar-les amb tot el detall per a que il·luminessin la història més general
Vas prendre la decisió de bon principi o volies explicar-ho tot i vas descobrir que era impossible?
Des del principi vaig decidir que deixaria de banda el desastre nuclear i que escriuria una història sobre el tsunami. Hi ha altres llibres sobre el desastre nuclear, alguns bons i força complets, però ben d’hora vaig ser conscient que no podia explicar tota la història. No tenia sentit. Era massa. Vaig decidir que seria millor identificar històries més petites i explicar-les amb tot el detall amb l'esperança que il·luminessin la història més gran, que les històries més petites es convertissin en una lent per a veure la catàstrofe més àmplia. Vaig trigar més d'un any a adonar-me que tenia les històries que em donaven entrada al conjunt. Tenia l'escola, que havia visitat al cap de sis mesos del tsunami, i les històries dels fantasmes. Vaig pensar que amb aquests dos temes podia explicar-ho tot.
La història dels fantasmes apareix a la London Review of Books anys abans del llibre. Com saltes d'aquesta peça al llibre sencer?
Fa 28 anys que visc al Japó. El tsunami és la història més remarcable de les últimes dècades. Vaig passar molt de temps allà dalt [a Tōhoku, la regió afectada, al nord-est de Tòquio] informant de la catàstrofe per al meu diari. Durant un any vaig estar moltes setmanes anant i venint. Com havia escrit altres llibres de no ficció, ben aviat vaig reconèixer que allí hi havia un llibre. És una d'aquestes històries que les limitacions d’espai del diari fan impossible d’explicar. Fins i tot en un reportatge llarg. No n’hi ha prou amb tres mil paraules, en necessites 80.000. Pensant com fer-lo em vaig trobar que aquelles dues històries farien el fet. Com sabia que necessitaria estar molt de temps amb mares i pares de l'escola, els vaig anar a trobar un per un i els vaig dir: Mira, vull fer aquest llibre, t'agrairia molt que m'ajudessis i això vol dir que ens hem de veure sovint i parlar-ne molt. Uns quants van dir immediatament que sí. Jo tenia alguns dubtes, perquè el material és tan trist… És el pitjor que et pots imaginar: la mort de nens petits. M’hi vaig repensar molt perquè aquests llibres sempre triguen anys, sempre costen més del que esperes. Jo pensava: He d’immergir-m’hi tant de temps… Realment ho vull fer? Un cop decidit a tirar endavant, tot va ser més fàcil al meu cap… No em preocupaven tant les emocions sinó escriure el llibre. Acabar-lo. Publicar-lo. Durant tres o quatre anys hi vaig tornar molt [a Tōhoku], normalment en estades de tres o quatre dies —és a prop de Tòquio— seguides d’un descans. Després de quatre dies de fer aquesta mena d'entrevistes, cal descansar.
Quan era un corresponsal principiant m’espantava molt, em trasbalsava. He pogut deslligar-me de tot això. Posar distància és part essencial de la meva manera de treballar
T'ha afectat escriure aquest llibre?
Va ser molt personal… Al principi, la meva família va deixar Tòquio durant uns dies mentre jo era al nord, encara que jo no compartia la por dels expatriats residents a Tòquio per l'accident nuclear. Tenien pànic, no exagero. Al principi no estava clar que s'hagués controlat i tenien por a una cascada d’accidents en altres centrals nuclears.
Volia dir emocionalment.
He cobert altres esdeveniments emocionalment exigents, com guerres. Per fer-ho bé, cal adquirir la virtut del despreniment. Has de preservar la teva compassió i empatia per poder parlar amb la gent i entendre’ls però sense assumir el dolor i la pèrdua dels altres com una càrrega pròpia. Et tornes boig, sinó. És el mateix que fan els metges o els treballadors humanitaris, els especialistes en emergències, els psicoterapeutes… El periodista té una feina i fer-la bé és la millor manera d'ajudar la gent. Això... això implica silenciar el teu dolor fins que aquesta actitud esdevé instintiva. Quan era un jove corresponsal principiant m’espantava molt, em trasbalsava. He pogut deslligar-me de tot això. Posar distància és part essencial de la meva manera de treballar.
Ha canviat la teva manera d'explicar el Japó al món?
Va augmentar la meva admiració per la societat japonesa. No pels seus polítics, sinó per la comunitat. Els dies posteriors al desastre, quan no arribava gaire ajuda oficial, era impressionant com els pobles i les comunitats es reagrupaven terra endins i tothom s’ajudava, tothom contribuïa al benestar comú. No hi ha millor lloc que el Japó per veure com s’ajuden uns als altres. Si a Gran Bretanya passés una desgràcia com aquella, tothom es queixaria del govern. Dirien: On s’han ficat? Per què no ens ajuden? Seria terrible.
Era impressionant com pobles i comunitats es reagrupaven terra endins i tothom s’ajudava. No hi ha millor lloc que el Japó per veure com s’ajuden uns als altres
Va fallar la política?
La política japonesa és irresponsable i disfuncional. La mala política és la causa d’aquest terrible desastre [l’accident a la nuclear de Fukushima] i cap dels responsables ha perdut la feina, menys encara han anat a la presó. Només el primer ministre de l'època va plegar al cap d'uns mesos i no era culpa seva, que no era pas ell qui va establir la política nuclear. Ningú més. Cap dels directius de les companyies elèctriques va plegar ni va ser processat. Totes les enquestes d'opinió mostraven que els japonesos no volien més energia nuclear. Potser en època de crisi climàtica, l’energia nuclear pot ser part del mix energètic. Però no al Japó! Aquest país tremola com un flam uns quants cops l’any, hi ha volcans… Els residus de les plantes nuclears s'han d'emmagatzemar durant 10.000 anys. Qui pot fer lleis pel que passarà d’aquí a 10.000 anys? Estava clar què volia la gent, però els polítics no en van fer cas —i el carrer tampoc va pressionar gaire. Això és depriment, aquest tipus de... ja saps. Vull dir que el sistema disposa de totes les peces necessàries —les eleccions són lliures, la premsa és lliure, la gent pot votar lliurement i en secret, tens partits polítics….— però no sembla una democràcia funcional.
Potser la democràcia que Occident va imposar al Japó després de la Segona Guerra Mundial no acaba de casar amb el seu antic sentit comunitari.
Aviam, el sistema no és completament disfuncional. Tampoc no crec que hi hagi cap alternativa: la democràcia és terrible però és millor que qualsevol altre sistema. Per descomptat, cada cultura l’adapta a la seva manera de ser. Al Japó, sovint fa la sensació que la política és com un desastre natural del que els mateixos japonesos en són víctimes. Perquè no pots evitar que els polítics et passin per sobre, que et bandegin, que tot el que pots fer és sotmetre’t-hi… Això no és veritat. El Japó és una democràcia on tothom vota i tothom hi té veu. Però no senten que ho sigui del tot. Hi influeixen factors culturals: els japonesos no discuteixen i eviten la confrontació, cosa que també fa que el Japó sigui un lloc agradable per viure-hi. És una de les millors coses d'estar aquí: encara que no agradis a la gent, et tracten sempre bé. És una hipocresia que puc acceptar. Per això els centres d'evacuació del tsunami funcionaven com un rellotge.
El llibre tracta també d’un grup de pares d’alumnes morts que sí que es van enfrontar al poder.
Van desafiar les normes socials. Es van aixecar, van lluitar i, en certa manera, van guanyar. Vull dir… van perdre els seus fills, però van guanyar la batalla legal i això que patien molta pressió per no fer-ho. El Japó no és país de litigis. Posar una demanda contra algú o querellar-s’hi és una cosa violenta. És molt inusual, com donar-li un cop de puny a la cara. Aquells pares de l’escola d’Okawa ho van fer perquè pensaven que era just.
Per a ell era completament natural creure en l'existència d'esperits que podien entrar al seu cos i controlar-lo. Això no era religió per a ell. Era la mateixa vida
Impressiona que els japonesos del llibre rebutgin la mort com a fet final i definitiu. La mort és més aviat una etapa en la biografia d'una persona.
Aquest tret no l’havia entès abans d'aquesta investigació i això que ja feia 16 anys que vivia al Japó i sentia que coneixia la cultura. Estava acostumat a veure a les cases una peça anomenada butsudan. És com un mini-santuari de tauletes lacades en negre amb els noms dels avantpassats difunts pintats en or. És molt bonic. Els veus a moltes cases. Són molt cridaners. Són allí, en un racó i, al matí, els de casa hi van, toquen un gong, fan una ofrena d'arròs, potser de sake o un refresc, s'inclinen… Això és el que es veu de fora. Sempre havia suposat que era una tradició pintoresca i no especialment significativa. Vull dir, em va semblar com a casa dels meus pares, que tenen sobre la llar de foc les fotografies dels familiars.
Els avantpassats…
Sí. És un record… Més aviat són com part del mobiliari, oi? Del que no m'havia adonat és que, per a molts japonesos —també per als que no es consideren religiosos—, els avantpassats són presents d'una manera molt real. Esclar, mai no esperes que la gent que ha perdut els seus fills els posi al butsudan. Si són els teus pares, sí, perquè així els honores. Però tenir els teus propis fills al butsudan és… terrible. I aquelles mares els hi parlen. No com nosaltres [occidentals] que, quan patim, potser tenim una mena de conversa interior amb els éssers estimats morts i podem adreçar algunes paraules al pare o a la mare… Al Japó és alguna cosa més. És una comunicació directa. I m’hi vaig acostumar. Anava a aquestes cases i el primer de tot era anar al butsudan, fer una reverència i resar. Llavors senties la mare parlant a la seva filla: “Saps, Mizuho, han vingut a parlar-me de tu…”. No m'havia adonat d’aquest presència. Vull dir, sabia que les religions oficials del Japó són el budisme i el xintoisme però aquest culte als avantpassats no pertany a cap de les dues. No és el budisme ortodox.
…i les possessions d’esperits.
És extraordinari. Vaig parlar amb un senyor —n’explico la història al llibre— que era lampista, fuster… un treballador normal. Em va explicar que havia estat posseït per gossos i persones, que corria a quatre potes, grunyint…, que el sacerdot el va exorcitzar i li van sortir uns fluids estranys del nas i després de cantar el sutra del cor, els esperits van marxar. Em va explicar aquesta increïble història amb molt de detall i, en acabat, li vaig dir: “Així que vostè és creient, és una persona religiosa?”. I ell diu: “Oh, no, no, no. No sóc religiós”. No anava regularment al temple, no donava diners als monjos budistes i no pregava al santuari, que és el que fan les persones religioses. Per a ell era completament natural creure en l'existència d'esperits que podien entrar al seu cos i controlar-lo. Això no era religió per a ell. Era la mateixa vida.