Netflix estrenava la tercera temporada de la magnífica comèdia dramàtica After Life el passat 14 de gener. I el mateix Ricky Gervais, creador, director i protagonista de la sèrie, ha dit més d’una vegada que fer-ne una quarta tindria tot el sentit del món a nivell econòmic i d’audiències, però que preferia acabar-la aquí. Vistos els darrers sis capítols, queda clar que és millor així. D’una banda, perquè té el perill de fer-se repetitiva en presentar sempre el mateix tipus d’escenes. De l’altra, i més important encara, perquè l’arc del protagonista, Tony, ha arribat al seu final. La història que Gervais volia explicar amb el personatge arriba fins aquí, i ha estat una història preciosa.
Transició subtil i realista
Quan vam conèixer el Tony a la primera temporada era un home amb una apatia vital absoluta en no trobar cap sentit a la vida després de la mort de la seva dona. Al final de la tercera, ha trobat aquest sentit. La transició ha estat subtil i realista, mantenint l’essència del personatge i sense abandonar mai l’humor àcid que el caracteritza i que ha fet que la sèrie no hagi deixat de ser divertida en cap moment.
On sí que ha perdut una mica de pistonada, però, és en la construcció de trames. After Life sempre ha estat una d’aquelles sèries on no hi passa massa res. I això no té per què ser una crítica si aconsegueix fer-nos riure, plorar i tenir simpaties amb els personatges. Però alguns dels capítols finals denotaven cert estancament, com si els personatges s’haguessin aturat esperant que arribés el final, que és el punt àlgid de la temporada.
El personatge de Kath tindrà una direcció clara en aquesta última temporada. / Netflix
L’absència de la Sandy
No ha ajudat tampoc que Madeep Dhillon no pogués tornar per interpretar la Sandy per culpa de problemes d’agenda. Perquè encara que el seu personatge fos una becària secundària, la seva absència no és menor, ja que era el personatge més “normal”; aquell amb ulls innocents amb què l’espectador es pot sentir identificat i que tota comèdia plena de personatges estrambòtics necessita per arrelar-la a la realitat.
La nova becària que la substitueix, en canvi, destaca menys perquè reuneix característiques de personatges ja existents, com el pessimisme del Tony. A més, se suma al carro de l’estancament comentat anteriorment, sense tenir un rumb o propòsit clar fins al final. I és que els únics secundaris amb una direcció clara en aquesta darrera temporada acaben sent la Kath (Diane Morgan) i el Matt (Tom Basden).
Aquesta serà l'última entrega de la sèrie. / Netflix
Val la pena viure-la
Aquestes petites crítiques, però, no taquen el que ha estat un viatge d’execució gairebé perfecte al llarg de tres temporades. Acompanyat d’una fotografia senzilla però encertada i d’una selecció musical deliciosa, Ricky Gervais ha aconseguit mostrar-nos els motius pels quals val la pena viure a través d’un personatge sense escrúpols que no creia que n’hi hagués cap.
Una intel·ligent paradoxa que ha servit de retrat de tot allò que està malament en la nostra societat —com els simis masclistes o els pares que parlen massa fort amb els seus fills— i del que pot estar malament dins nostre amb una malaltia com la depressió. I encara més paradoxal és que una sèrie sobre aquest tema ens hagi pogut fer riure tant. Potser perquè el que ens ensenya After Life és, al cap i a la fi, també una paradoxa: que la vida no té cap sentit, però que val molt la pena viure-la.