"El meu germà Bob i jo teníem una regla, si penses una cosa graciosa, has de dir-la. Guanyis, perdis o empatis". Amb aquesta fina ironia tan pròpia dels anglesos, el punt de supèrbia necessària i dosis gegantines de crítica, tant la seva com l'aliena, Ricky Gervais no es mossega la llengua. No ho feia abans, i ara encara menys. Aquesta confessió sobre com es comportaven a casa dels Gervais, era l'afegitó de comiat en el seu espectacle Humanity, el primer que li va comprar Netflix el 2018.
Ricky Gervais es pot permetre el que vulgui
Amb innombrables guardons, tals com tres Globus d'Or, dos Emmys i set premis BAFTA, Gervais va ser inclòs en una llista amb les cent persones més influents del món segons la revista Time. Si bé, res d'això no hauria passat de no existir l'èxit de The Office. Una sèrie que acumula remakes i milions de qreproduccions; passen els anys i aquella ficció de tints realistes continua sent un referent de la televisió. Amb la més recent After Life, potser no passa el mateix, és una trama més íntima i personal. Dit això, a hores d'ara Ricky Gervais es pot permetre el que vulgui. Ell mateix ho explica en els seus monòlegs: és multimilionari i això li dona llicència per a gairebé tot, uns privilegis que altres (o la immensa majoria) no es poden permetre. Com els nou banys que té a casa seva. Això sí, el seu triomf no és fruit de l'atzar. Gervais ha picat molta pedra, treballant com una mula i transcendint com el que més.
Una altra finestra que obre amb assiduïtat és la de les xarxes socials, "soc un policia de Twitter, cada dia li explico a algú què és la llibertat d'expressió, especialment en el context de la comèdia"
A part de ser un gran còmic, salta a la vista que és bo en els negocis. Super Nature que es va estrenar a Netflix el maig de 2022, és un altre exemple de voracitat. A Gervais se li va demanar que fos amfitrió dels Globus d'Or per primera vegada el 2010 i, des d'aleshores, ho ha estat fins en cinc ocasions. Quan prepara un monòleg, Gervais carrega amb certes obsessions: els animals i l'eterna comparació amb la conducta dels humans, parla de nens i dona pautes per les quals no ha estat pare, amb arguments sempre sòlids i jocosos. Una altra finestra que obre amb assiduïtat és la de les xarxes socials, "soc un policia de Twitter, cada dia li explico a algú què és la llibertat d'expressió, especialment en el context de la comèdia". I prova de treure ferro a assumptes pels quals d'altres s'enfurismen, "l'acudit sobre el dolent no és tan dolent com el dolent". Gervais no es mou per aigües superficials, en les seves històries cita Satanàs, els ateus, no s'amaga davant de temes tan espinosos com les violacions, la transfòbia (es va dir que havia rebut amenaces de mort per tocar aquesta qüestió), i fins i tot posa sobre el tapet companys com Bill Cosby i Louis C.K. amb comptes pendents amb la moralitat. Sense deixar clar si ho fa des de la defensa o des de la repulsa.
Amb el ganivet entre les dents
Amb Armaggedon Ricky Gervais té armes per explicar en quin moment i com explotarà el planeta. Amb aquesta lucidesa tan característica i l'acidesa del seu discurs, l'ideòleg de The Office ha presentat aquest dijous un nou repte a Barcelona. Amb la sensació que hi havia més anglesos a l'entrada dels que et creuaves dins. Entre el públic, des de gent parlant d'un episodi de Modern Family, altres que es queixaven perquè l'auditori és lluny i mal comunicat, hi va haver els que buscaven desesperadament a aquest company de feina que també va comprar una entrada per veure a aquest anglès tan graciós o, en el meu cas, em vaig ocupar jugant amb el Shazam endevinant quines cançons sonaven abans de l'actuació. Ben sabut és que Gervais va ser mànager de Suede per un període curt de temps, per tant, tenia curiositat per saber si sonaria alguna de les seves cançons. No va succeir, la banda sonora estava composta per temes de Radiohead, Iggy Pop, Talk Talk, Bob Dylan, Cat Stevens, Joni Mitchell o una bonica sorpresa, Eve of destruction de Barry McGuire. Mentrestant, deixa de sonar la música, surt algú que no és Ricky Gervais. És un altre còmic que serveix com a obrellaunes, el seu nom és Sean McLoughlin. Fa bromes sobre el matrimoni i com de desafortunat que se sent per viure a Anglaterra, fa menció a la disciplina del seu pare quan era jove, i fins i tot sondeja l'edat del públic. A continuació, la sortida torrencial de Gervais. Amb una A gegant com a teló de fons i la música eixordadora d'AC/DC, el còmic britànic comença a llançar dards enverinats des del minut u. Té caramels per a tothom.
Per a aquest espectacle surt totalment endollat i amb el ganivet entre les dents
Per a aquest espectacle surt totalment endollat i amb el ganivet entre les dents. Mentre a Humanity i SuperNature feia a una introducció més relaxada explicant batalletes divertides sobre gossos i gats; en aquesta, i ja de primeres, parla de sexe familiar i perversió, de gent famèlica, del paper dels emigrants, de vikings a les fronteres, de la SIDA en els nens que neixen a l'Àfrica, cita sense rubor Taylor Swift, a Michael Jackson i les seves fantasies amb nens innocents, reconeix que odia els casaments i, posats a elegir, constata que els millors treballs són a l'infern.
Gervais parla ràpid, no dona respir. T'exigeix atenció i màxima concentració, no es permet cap badada, si no perds el fil
Gervais parla ràpid, no dona respir. T'exigeix atenció i màxima concentració, no es permet cap badada, si no perds el fil. Fa la sensació que Ricky Gervais té pressa, vol explicar moltes (pot ser que massa) coses. En un moment donat, s'imagina com seria treballar en un biopic sobre Stephen Hawking, aquí ja va sense fre. En l'escena que proposa no existeixen límits. En general, davant de les seves ocurrències salvatges, hi ha més sorpresa que rialles. En certa manera, és el que persegueix. Armageddon es presumeix com un espectacle més rupturista i, en el fons, segueix una línia continuista amb els seus antecessors. La diferència està en el to: el 2023 ja no el té por de res. Actua amb el ganivet entre les dents.