Com Enero en la playa. Com aquell estiu de 1984. Com quan t'oblides dels parèntesis mundials, dels anys de més, de que ja no ets un adolescent amb les hormones desordenades, però gairebé. Tornar a escoltar en directe les melodies anacròniques de Delafé y las Flores Azules és com untar-se de crema antiedat, igualet que sortir d'un flascó de formol i tornar a moure els braços, els genolls, les cuixes, les mans obertes tocant el cel. Que sí, que sí, qué bien: que me encanta escucharte, adoro sentirte. Feia set anys que Oscar D'Aniello i Helena Miquel no s'ajuntaven, des que van decidir seguir per separat i trencar-li el cor molts. Era 2015 i els que portem tatuades les seves frases —literalment— crèiem que les seves cançons ja només podien formar part dels recopilatoris dels dos mil que ens traslladarien a les primeres experiències. Que equivocats estàvem.
🟠 Cruïlla 2022: tot el que has de saber
El sol encara brillava alt quan van sortir a escena i el grup va renéixer, allà al damunt del Cruïlla Enamora, potser l'escenari més indicat per a la seva tornada. Podríem dir que van sortir a guanyar, com els caps de cartell de luxe del Cruïlla 2022 que són, disposats a esborrar la seva absència de l'imaginari col·lectiu: l'anunci de la seva tornada va ser una notícia que va aconseguir que la nostàlgia ens tornés a bufetejar la cara. Perquè, d'això, el Festival Cruïlla també en sap molt: porta catorze edicions confirmant-se com el festival que aposta pel que sona, pel que podria sonar i pel que algun dia llunyà va sonar més fort que mai. Per això continua sent el que sempre ha estat: el Cruïlla és el que passa mentre Spotify t'imposa un algoritme.
Cançons d'abans i d'ara
L'Oscar i l'Helena conserven aquesta particular connexió que roman en l'espai i el temps. Per als millennials, la gestió del seu vincle és una lliçó de vida que ens diu que no és necessari acabar a pals o retrets amb les persones que has estimat: que les relacions acaben, però que l'amor es reconverteix, l'amor dura. Per això la seva actuació va ser com una espècie de missatge subliminal que, als que tenim més de 30 anys, ens va aclarir el conservadorisme imposat que encara mamem —de mala gana— d'una educació retrògrada. Clàssics com Espíritu Santo, Mar el poder del mar o El indio van sonar per fer ballar un públic més adult que adolescent —la mitjana va pujar sobiranament comparada amb els dies fetitxes del trap i el rap—, però també Aquí ahora, aquest single a cavall de la declaració d'amor que suposa el seu retrobament i el màrqueting. "Estic tremolant, gràcies!", va dir l'Helena. Crec que, si ells es trobaven a faltar, nosaltres més.
Rigoberta Bandini és una costurera d'himnes perfecta
El relleu a l'escenari Cruïlla Enamora el va agafar la sempre idònea Rigoberta Bandini i el seu aquelarre de ballarines, encara que en l'escena musical potser el traspàs és al revés: Delafé y las Flores Azules quedaran quan Paula Ribó abandoni els escenaris a finals de tardor, tal com va dir fa un parell de dies. És igual que l'espectacle fos gairebé idèntic que el que va interpretar al Primavera Sound, perquè les bases l'adoren: realment és una costurera d'himnes perfecta —èxit quan sona Perra, èxit quan sona Ay mamá i la Rigo treu els mugrons fora, èxit quan sona Too many drugs—. Però la guinda va arribar amb Amaia i la seva acabada d'estrenar col·laboració Así bailaba, una versió feminista i transgressora de la casposa i anacrònica Los días de la semana de Los Payasos de la Tele, que van cantar per primera vegada en directe i que promet ser un altre hit més.
Duran Duran, la BSO de les velles glòries
Però parlar de la nostàlgia del divendres del Cruïlla no s'entén sense un dels noms que més aforament va reunir a l'escenari més gran, el d'Estrella Damm. Duran Duran va firmar un concert ple de velles glòries que va sonar a hits imprescindibles, com Notorius, la balada Ordinary world o el seu The wild boys. El grup de Simon LeBon va sortir il·lès de la seva dècada prodigiosa als 80. Lliçó de música just abans de canviar de registre amb una Zahara més electrònica que mai, aquest cop a l'escenari Vueling. La cantant continua presentant la seva Puta, un disc que va posar els conservadors en alerta: bon senyal. Per a mostra, un botó: ho va fer davant d'un amfiteatre del Fòrum en el qual no cabia ni una agulla..
Jack White i el seu folk rock alternatiu, el pop d'Elefantes o l'indie festiu de Joe Crepúsculo, Dancetería o Editors també van posar la seva proposta a la paella: una carta de primers plats que el Cruïlla prepara per a tots els gustos i que els oients degusten sense problemes de digestió. La jornada va acabar amb l'electrònica dark de The Bloody Beetrots per tancar les persianes i veure aparèixer un nou dia que es preveu molt llatí, marcat per la salsa, la bachata i el merengue de Juan Luis Guerra i Rubén Blades, que sens dubte seran el gran reclam d'aquesta nit.
