Corrien els dies en què la testosterona governava el rock. Els Rolling Stones, Led Zeppelin o The Who eren l'exemple del que havia de ser una bona banda per menjar-se l'escenari: vocalistes carismàtics, paios enganxats a pols màgiques entre bambolines i sexe desenfrenat al camerino, amb unes lletres que s'inspiraven en aquesta espiral d'autodestrucció absorbent que al·lucinava les masses. Una visió, tanmateix, un tant esbiaixada. Ni rastre de dones a l'escenari si no era per passar una bona estona després. Les noies no eren subjecte actiu i la seva condemna era convertir-se en "la tia que es va tirar al cantant" i creure amb orgull que ho havien decidit elles.
A finals dels anys 80, es va comprovar que aquesta no era una postura que les dones acataven amb comoditat i diligencia. Hi havia por i angoixa, però també disgust, incomprensió, ràbia i necessitat de parlar de coses importants. Cansades de ser un apunt a peu de pàgina, un grup d'estudiants es va unir per donar forma a un dels passos cap endavant més importants per a la música en concret i per a les dones en general. Naixia així Riot Grrrl, un moviment punk, feminista i anticapitalista que li va donar la volta al que les dones esperàvem de nosaltres mateixes.
Bikini Kill va ser el grup que va liderar el moviment Riot grrrl en la música.
Molt més que una banda de música
Kathleen Hanna vorejava els divuit quan va assistir a un taller de l'escriptora transgressora i postmodernista Kathy Acker i aquesta li va donar la idea de crear una banda. Va saber des de sempre que volia ser artista, encara que no sabia exactament de quin tipus. Així que va anar a la universitat d'Evergreen State College a Olympia (Washington), va estudiar fotografia, va aprendre sobre grups de música com Sonic Youth o Pixies i es va inspirar en l'obra d'artistes com Jenny Holzer i Barbara Kruger per realitzar alguns dels seus treballs, amb clar rerefons feminista. Quan un d'ells sobre sexisme va ser censurat a la universitat, diverses amigues van impulsar una galeria d'art en un vell garatge, anomenada Reko Muse, que es va convertir en un espai d'art feminista. Va ser la primera pedra del que vindria. Perquè el Riot Grrrl no només van ser bandes punk-rock xisclant en concerts: es va convertir en un moviment social que posava les dones en el centre del món i que creava aliances entre la subcultura punk i el feminisme per fomentar l'empoderament col·lectiu.
Parlaven sobre temes que mai abans no havien compartit amb ningú: les violacions, la sexualitat, el maltractament o l'avortament
En temps en que la cultura dels fanzines era una arma artística i propagandística forta, els precedents de Jigsaw (Tobi Vail, 1989) i Girl Germs (Molly Neuman i Allison Wolfe, integrants del grup Bratmobile, 1989) van ser crucials per despertar el manifest Riot Grrrl sota el títol de Grrrl Power, establint les bases del moviment: una xarxa que s'havia de teixir entre totes, en la qual cada dona podia ser productora cultural i exposava les seves idees lliurement.
Kathleen Hanna a l'escenari.
Tot el material que creaven era per parlar de com d'enfadades estaven, de com de vulnerables eren per culpa dels homes i de com de callades havien estat per culpa d'un sistema que no les escoltava. Del molt que havien de dir. Tractaven temes com les violacions, l'avortament o el maltractament i es feien col·loquis o xerrades sobre teoria feminista, bullying o sexualitat. Tot el que aprenien volien cridar-ho perquè totes les dones poguessin sentir-se acollides, saber que no estaven soles i que totes vivien sota una mateixa opressió. I va cristal·litzar en la música, perquè totes les idees podien cabre en una cançó de tres minuts.
El 1991, ara es compleixen 30 anys, Kathleen Hanna va prendre el nom del seu fanzine i va fundar la banda Bikini Kill al costat de Tobi Vail (bateria) i Kathi Wilcox (sota) - més tard s'afegiria Billy Karren a la guitarra. Hanna es va convertir no només en la líder del grup, sinó de tot el moviment. A sobre de l'escenari deixava anar el que li passava pel cap i reivindicava un model de dona emprenyada, empoderada i sexualment activa mentre enviava els paios al final de la sala perquè les noies fossin a primera fila. Fins i tot n'havia fet fora algun per violent.
Els fanzines van ser clau per començar el moviment Riot grrrl.
Perquè aquesta nova feminitat no agradava als homes: molts s'hi van oposar i van reaccionar amb insults, violència i amenaces de mort. "No hem vingut a tenir sexe amb la banda, nosaltres som la banda" era un dels lemes més potents del moviment. I encara que no van donar entrevistes a grans mitjans, no van poder evitar la distorsió sistemàtica del seu missatge per part de veus paternalistes que tergiversaven la seva infantesa i ridiculitzaven la seva posada en escena.
També hi va haver els qui els van donar suport, com Ian Mackaye, líder de la banda hardcore Fugazi, que els va produir el disc. Però el seu fan masculí més acèrrim va ser Kurt Cobain, que va dir estar fortament inspirat per les riot grrrl i va demanar atenció mediàtica per al moviment, a més de rebutjar públicament qualsevol actitud misògina o homòfoba en els seus concerts. De fet, va ser exparella de Tobi Vail i el seu popular tema Smells like teen spirit es titula així després que Kathleen Hanna, íntima amiga, escrigués amb retolador a la paret Kurt smells like teen spirit després d'una nit de borratxera.
Una inspiració a nivell mundial
El moviment va estar en auge durant tots els 90, encara que a finals de la dècada va començar a flaquejar. Bikini Kill es va separar el 1997 i Kathleen Hanna va fundar una altra banda, Le Tigre, que va seguir pel mateix camí. És cert que els grups del moviment Riot Grrrl mai no van vendre massivament, però van marcar un abans i un després en la història no només de la música, sinó també del feminisme mundial. Van agafar les regnes d'artistes com Janis Joplin, Joni Mitchell o Patty Smith i van sembrar les bases perquè totes les cantants venidores tinguessin un espai més segur i més igualitari a què dedicar-se.
Després de l'esclat inicial de grups com Bikini Kill, Bratmobile, Slant 6, Heavens to Betsy o 7 Year Bitch, són varis els que van continuar creant música sota el nom del moviment a tot el món. Potser el que més ens sona és Pussy Riot, el grup rus en que les cantants van ser empresonades pel règim de Vladimir Putin després d'una performance a la Catedral de Crist Salvador de Moscou. Però hi ha altres bandes o cantants que van mantenir l'esperit del Grrrrl Power viu, a través de diversos estils: Dover, She Devils, Kumbia Queers o Dominatrix.
Avui dia, a Llatinoamèrica encara hi ha tot un fenomen musical feminista que demanda drets i llibertats per aconseguir i reivindica el paper de la dona en la societat. El rap és la seva forma d'expressió, la seva contracultura particular. És el cas de Rebeca Lane a Guatemala, Anarkia Ruiz a Veneçuela o Sara Hebe a l'Argentina, artistes que encara li criden al sistema perquè aquest continua estant podrit. Lluny de millorar, el masclisme s'ha adaptat a les noves opressions fruit de la revolució tecnològica, així que la base de la lluita és la mateixa que denunciaven totes les artistes anteriors: acabar amb el fal·locentrisme i enviar el patriarcat a les últimes files de la memòria.