Nit de rock sense artificis i versos a cor obert al Parc del Fòrum de Barcelona, protagonitzada per Robe. Qui va ser líder d'Extremoduro ha tornat a la capital catalana com a parada de Ni santos ni inocentes, l'extensa gira que està realitzant per tota la península per presentar en directe el seu darrer treball en solitari, Se nos lleva el aire, publicat a finals del passat 2023.
Arriba la tronada
Expectació en un recinte que s'ha tornat a omplir d'un públic intergeneracional que veu en Roberto Iniesta Ojea, l'altre Iniesta que meravella Barcelona, un ídol còmplice que els canta sobre sentiments i sensacions que podrien ser les seves. La vida real entre rimes elevada a himnes de rock urbà. Com quan recita entre acords sulfurosos allò de "perdí la dignidad y el sentido del honor. Y no lo siento. Dirán que deserté y que no tuve el valor. Quizás sea cierto. Cómo podría explicar sin ver salir el sol. Qué denso sale". Línies que pertanyen Destrozares, peça que va donar títol al segon llarg sense la companyia de la banda amb què es va donar a conèixer, Extremoduro, formació icònica en la història del rock estatal, i que aquesta nit ha servit per marcar els primers compassos de la nova cita del cantautor rock de Plasencia amb la Ciutat Comtal.
Amb el sonar de Adiós, cielo azul, llegó la tormenta, la segona composició que ha reverberat al Fòrum, com a premonició, el que ha vingut després ha estat un diluvi de decibels i lletres escrites en nits d'insomni i matins introspectius. Una vetllada que ha basculat entre la celebració del present, focalitzant bona part del repertori en el seu darrer disc, àlbum de què ha sonat nou de les seves deu cançons, i una mirada enrere nostàlgica en què Robe, això sí, defugint tota tristesa o autocomplaença, ha rememorat clàssics de la formació amb què va entregar ja clàssics com Rock transgresivo (1989), Deltoya (1992), Pedrá (1995) o Agila (1996).
D'Extremoduro han sonat Segundo movimiento: Lo de fuera, Coda flamenca (Otra realidad), Dulce introducción al caos (el disc La Ley Innata ha tingut un pes rellevant en aquest viatge cap al passat), Prometeo i Ama, ama, ama y ensancha el alma, amb què ha posat punt i final a un concert en què també hi ha hagut alguna sorpresa (in)esperada. Com la versió que ha fet de La sequia, del seu amic i ànima bessona Albert Pla, tal com ja va fer aquest estiu al seu pas pel festival Porta Ferrada. "Quisiera que mi voz fuera tan fuerte
que a veces retumbaran las montañas", ha estat un dels últims versos que han ressonat aquest vespre. Si més no, el que és inqüestionable és que ha retrunyit el Parc del Fòrum.