No és l'estampa habitual, però allà hi havia Robert Plant, Jimmy Page i John Paul Jones amb vestit i corbata de llacet en el Kennedy Centers Honor durant un homenatge a Led Zeppelin. Corria l'any 2012 i a l'escenari hi havia Heart (les mítiques germanes Wilson) amb la merescuda presència a la bateria de John Bonham, una orquestra i un cor de dones. La cançó que tocaran és Stairway To Heaven, la peça més aplaudida dels britànics. Els membres encara vius de Led Zeppelin tenen els ulls plorosos, Plant es posa dret per rebre-les; és un moment especial. És el punt final a una gala de reconeixement en què també participen Lenny Kravitz, Foo Fighters, Kid Rock i Jack Black. Entre la resta de tributats aquell dia, el presentador David Lettermann, l'actor Dustin Hoffman o la ballarina Natalia Makarova. Anys més tard, en una entrevista per a la cadena CBC, Plant va reconèixer que escoltar Stairway To Heaven en l'actualitat li creiï confusió.
Robert Plant, l'explorador incansable
Just fa uns dies, concretament el 20 d'agost, Robert Plant va complir 75 anys. Aprofitant l'efemèride, es van publicar no pocs articles recordant la seva tasca en Led Zeppelin. Per exemple, descobrir que la seva cançó favorita de la banda és The Ocean. Tanmateix, poques vegades es parla del que va fer una vegada Led Zeppelin. Van cessar la seva activitat (exceptuant reunions esporàdiques per a algun esdeveniment). Entre Robert Plant i Jimmy Page s'han repartit bé els papers, el guitarrista és l'enginyer, la ment clarivident que mou cada peça. Ell s'ocupa de preservar el llegat de Led Zeppelin, cuidant cada reedició, cada moviment estratègic de la llegenda. Sense necessitat de cremar la col·lecció ni rescatar registres amagats. Tot molt mesurat, en consonància al que han fet des de principis dels vuitanta. Res a veure amb altres coetanis que es treuen de la màniga invents que no els porten a cap costat. En canvi, Robert Plant ha exercit la figura d'explorador.
No és una cosa que se cenyeixi a aquests temps, una vegada Led Zeppelin va tancar el cercle, ell es va posar a gravar a discos (entre 1988 i 1993 va lliurar el vivencial Now & zen, l'atractiu Manic Nirvana i per últim Fate Of Nations que dedicava un tema al seu fill mort). En certa manera, buscava noves vies i reptes estimulants, si bé mai no va ocultar d'on venia. Un equilibri excepcional de difícil digestió per als nostàlgics. No obstant això, si ell camina per allà, sempre acaba traient suc de cada una de les seves aventures. De fet, el guió improvisat al costat d'Alison Krauss li va donar una segona vida que no esperava. El 2007 no necessitava un focus, però sí estar una altra vegada al candeler. Un projecte dirigit a l'ombra per T-Bone Burnett i que ells van rendibilitzar. Van portar la seva música a un terreny que ni ell ni ella no havien soscavat. És més, van crear una fórmula inèdita. Robert Plant no estirava excessivament la corda del rock i ella no abusava de la veta del country. El que els unia era aquesta química tan visible i tan natural. El que anava a ser una trobada esporàdica, es va transformar, catorze anys després, en una continuació que confirmava el previsible; s'entenen d'allò més bé.
Tenint aquest episodi tan especial, Plant i Page es van ajuntar a finals del segle XX amb sengles projectes, el 1994 No Quarter, un disc sense massa secrets: una part del repertori de Led Zepelí i un altre de nou amb arranjaments aràbics. De fet, una part del disc es va gravar a Marràqueix, l'altra en algun punt de Gal·les i a Londres amb la London Metropolitan Orchestra. El resultat és excepcional, escoltant-lo t'adones de la dimensió i les diferents direccions que poden cobrar cançons com Nobody's Fault But Mine, Since I've Been Loving You o Kashmir. La idea va sorgir fruit dels MTV Unplugged i ells el van revestir d'una altra manera, volien portar-lo a un lloc que la gent no espera. L'absència de John Paul Jones es va deure a un motiu: esquivar la temptació que allò es titllés com una reunió de Zeppelin. Si bé, el baixista aquest menyspreu no el va prendre gaire bé (després sí que va participar en aquella única reunió per al llegendari concert de 2007 a Londres). Quatre anys més tard, aprofitant la sintonia i assumint la rutina de pujar junts a un escenari, registren el gens menyspreable Walking Into Clarksale. Com a curiositat, en aquest disc fan Please Read The Letter que després Plant repetiria al costat de Krauss, l'àlbum el barreja Steve Albini i en la sessió de fotos es cola Anton Corbijn. Després d'això, ara sí, un illot amb l'excepció d'allò del Kennedy Centers Honor. Sense friccions ni disputes, cada un va la seva.
Amb la confiança una altra vegada pels núvols, Plant va encadenar una sèrie d'àlbums fantàstics, sobretot Carry Fire el 2017. Un àlbum de mirada penetrant, salvatge en concepció i, no cal dir-ho, atapeït de detalls. Tenint ja aquest disc a l'olla, l'any anterior va actuar en el Cruïlla Festival. Una edició amb concerts tremebunds, la lliçó magistral d'Alabama Shakes, les llàgrimes d'emoció a mitja tarda amb Damien Rice o l'última marcianada de Cat Power. I malgrat aquest cartell, hi havia un nom que lluïa per sobre dels altres: Robert Plant & Sensational Space Shifters. Hi va haver qui, cras error, es va apropar al recinte del Fòrum pensant que anava a veure Led Zeppelin. Plant va desestimar aquesta idea fa lustres, fins i tot rebutja tocar amb un format de rock tradicional. Ell porta a la seva esquena una orquestra singular que dirigeix amb la flexibilitat de qui se sap un Déu, una figura messiànica. La seva sola presència és magnètica, justificant qualsevol esforç. Com a colofó et regala Whole Lotta Love i Rock n'Roll. A pocs passos d'allà, el 12 de setembre, Plant vindrà amb un altre objectiu, ens presentarà a Saving Grace i a Suzi Cain. El que segur no farà és cantar Stairway To Heaven. La resta queda oberta a conjectures i al misteri que el caracteritza.