No sé vosaltres, però jo és pensar en Robin Williams i em ve un riure ximple als morros, d'aquest que podria assemblar-se al que et surt per un primer amor del qual no saps gaire però de qui esperes coses increïbles. El que passa és que a Robin no se l'ha d'esperar perquè mai no ha marxat. Des que va decidir anar-se'n del món fa 7 anys (i 6 dies), sobrevola els carrers de Londres amb malles estretes i verdoses de la mà de Wendy, cuina deliciós amb una panxeta postissa d'anglesa adorable i recita poemes davant d'un club d'alumnes enfilats en uns pupitres de color ocre. I ens concedeix desitjos vestit de geni blau. Està en l'imaginari col·lectiu. És com un més de la colla, el col·lega trempat, l'amic íntegre que et fa reflexionar sobre l'important de la vida. Sort que Robin Williams es va convertir en actor per poder tenir-lo sempre tancat lliurement en una petita pantalla, reposat en la caràtula dels VHS dels anys 90 que guardem en capses de cartró sota tres dits de pols, lloc on resideixen els records mentre ens neguem a expatriar-los al fons del contenidor.
Robin Williams es va suïcidar l'11 d'agost del 2014.
Continuem sense voler créixer, encara que hagin passat anys, ja. I continuem negant-nos que aquell nen maduri: perquè el lloc de Robin, del nostre amic, del científic guillat, del doctor del nas vermell, de l'aventurer addicte a jocs de taula o de l'entranyable professor amb barba de nàufrag no és entre espines de peix i peles de plàtan. Segurament ell va voler ser recordat així d'autèntic abans que la malaltia que patia (DCL, demència amb cossos de Lewy) fes que no recordés qui era. Probablement, era insuportable el dolor de l'oblit. Encara que sempre somrigués. Encara que tots i totes el recordem fent-nos pixar de riure. No va voler passar per això ni ser vist amb llàstima, així que un 11 d'agost de 2014 va decidir agafar la seva pols de fada i anar-se'n al País de Mai Més.
Sens dubte és difícil escollir entre molts moments cinematogràfics que representen una infantesa. Moltes hores invertides en el sofà, moltes queixes repetitives als pares perquè et deixessin posar la maleïda pel·lícula una altra vegada després de 5 vegades (en un mateix cap de setmana). Cada persona tindrà els seus, de records, però probablement en les escollides estigui gran part de la infantesa de tots i totes —sobretot si, com jo, estàs en la trentena i vas néixer a començaments dels 90. Aquest cinema sí que valia la pena. I rere aquest afegitó que m'ha recordat la meva mare, ara sí. Aquí van 7 pel·lícules per no oblidar Robin Williams, un actor que se'n va anar massa aviat i que, sense cap mena de dubte, ens va donar la mà quan ens creixien el borrissol i els pits.
Oh capità, el meu capità. Juro que se m'acaben de posar els pèls de punta només de recordar un joveníssim Ethan Hawke enfilat al pupitre mentre el seu professor, el seu estimat professor John Keating, abandona l'aula. Tots segueixen el pupil per donar una de les lliçons més inspiradores que ens ha donat el cinema. Podríem fer una llista només amb les frases inoblidables que ens va deixar El club dels poetes morts, un film que passa en una estricta escola privada de Nova Anglaterra on un grup d'alumnes descobreix la poesia gràcies al seu nouvingut professor de literatura, un home atapeït de valors i que els ensenya a lluitar pels seus principis. "No oblidin que, malgrat tot el que els diguin, les paraules i les idees poden canviar el món".
Robin Williams és Alan Parris, un noi que queda atrapat durant 25 anys en un joc de taula màgic. Es diu Jumanji i, quan és alliberat per dos germans després de tirar aquests el dau al tauler, amb ell queden en llibertat un munt de criatures fantàstiques i exòtiques que hauran de tornar al joc abans que sigui massa tard. Perquè la partida ha de continuar. És un film ideal per veure en família. Tant és així que el 2017 i el 2019 es van fer un parell de remakes de Jumanji, aquesta vegada interpretades per Dwayne Johnson, encara que van rebre pitjors crítiques que l'original.
Les múltiples cares de Robin representades en una mateixa pel·lícula. Sra. Doubtfire (també) és un clàssic del cinema infantil i juvenil de principis dels 90 i mostra l'enorme capacitat de l'actor per convertir en comèdia qualsevol drama, fins i tot aquella pena que un ha de sentir quan l'allunyen dels seus fills. Però Daniel Hillard aprofita el seu do com a actor de doblatge i s'atreveix a fer-se passar per una anciana anglesa supercuqui com a nova majordoma de la seva exdona per, així, poder apropar-se als seus petits. Pròtesis corporal i facial incloses. Una recomanació: veure-la en versió original per flipar amb les enormes qualitats artístiques d'un Robin Williams que podia fer el que volgués amb la veu. L'acompanyen en el repartiment Sally Field i un mediocre Pierce Brosnan.
Si ens va robar el cor com el professor John Keating a El club dels poetes morts vuit anys abans, el paper que va fer en aquesta pel·lícula de 1997 et farà voler abraçar-lo encara més (si és que es pot). Explica la història de Will Hunting (Matt Damon), un jove una mica rebel i perdut a la vida que resulta ser un prodigi amb les matemàtiques. Aquest talent el descobreixen els seus professors, però només un tindrà la capacitat, la saviesa i la paciència suficient per ensenyar-li a Will l'incipient camí de la vida. Endevineu qui és l'entranyable i solitari professor, veritat?
Ni de lluny és la seva millor pel·lícula. De fet, cal reconèixer que aquesta aposta de Disney és bastant dolenta. Però només per l'absurditat d'algunes escenes val la pena que estigui a la llista, o pels moments de riure fàcil que vam tenir alguns quan no arribàvem ni a la dècada. Flubber i el professor grillat parla d'un despistat científic que descobreix una substància verda, voladora i amb vida pròpia que produeix energia i es mou a velocitats supersòniques: Flubber. La relació entre ambdós personatges no té cap sentit i és aquí on hi ha la gràcia. Hi ha dolents, amors i situacions surreals. Si busques una pel·lícula de tarda de diumenge per no pensar (i fer la migdiada), és aquesta.
Una història basada en una història real. L'actor es va posar a les sabates de Patch Adams, el metge que va revolucionar tota la comunitat mèdica després d'aplicar singulars teràpies als seus pacients malalts de càncer. En què consistien? Ni més ni menys que a fer-los riure i proporcionar-los l'afecte necessari. Així de simple i així de revolucionari. La pel·lícula és una biografia i Robin Williams el clava, potser perquè, a la seva manera i des del seu propi ofici, gran part de l'objectiu de la seva vida professional ha sigut fer riure als altres. Reflexiva, bellíssima i imperdible.
La pel·lícula favorita de la infantesa d'aquesta que escriu. Em fascina, m'encanta, mai no m'avorreix, me la sé sencera. L'he vist en tots els idiomes. Impossible no estimar Rufio, impossible no estimar una miqueta un Capità Garfi encarnat per un Dustin Hoffman de deu, impossible no aplaudir fortament perquè la Campaneta de Julia Roberts no es mori si algú deixa de creure en les fades. Steven Spielberg va dirigir aquesta increïble recreació de la història de Peter Pan, un conte que t'ha d'agradar perquè parla del nen que sempre, tots i totes, portarem dins. En aquesta, nominada a 5 premis Oscar, Robin Williams interpreta un Peter Banning que s'ha fet gran i que s'ha oblidat de qui és. Imprescindible veure-la (si encara no ho has fet) per aprendre a volar, lluitar i cloquejar.