Robin Yassin-Kassab i Leila al Shami són coautors d’un llibre que vol oferir una visió alternativa de la situació siriana: País en llamas. Los sirios en la revolución y en la guerra (ed. Capitán Swing, amb traducció de Begoña Valle). Robin Yassin-Kassab va néixer a Londres i s’ha convertit en un periodista expert en el conflicte d’Orient Mitjà. Leila al Shami és una bloguera britànico-siriana que ha treballat en l’àmbit dels drets humans a Síria. Han passat per Barcelona per presentar el seu llibre, i accepten que El Nacional els faci una entrevista. Ara bé, Leila al Shami no permet que li facin fotografies amb les que pugui ser identificada.
Leila, no podem fotografiar el seu rostre. Per què?
LaS Per raons de seguretat. Si m’identifiquessin això podria ser perillós. La situació del meu país és molt complicada.
Vostè va ser col·laboradora de la reportera i bloguera siriana Razan Zaitune. Què li va passar?
LaS Abans de la revolució havíem col·laborat sovint: jo tenia molt de contacte amb Razan Zaitune. Però el desembre de 2013 la van segrestar, i des d’aleshores no hem tingut cap més notícia d’ella. Ella s’havia oposat a tot tipus d’autoritarisme, i no només al règim d’Assad, i és possible que fos segrestada per gent de la zona on treballava, potser del grup Jaish al Islam.
La majoria dels periodistes no han estat capaços d’explicar encertadament el que passa a Síria
Presenteu aquest llibre com una visió alternativa a la que donen els mitjans de comunicació de masses sobre el conflicte d’Iraq i Síria. En què és diferent al discurs majoritari?
RY-K Hi ha dues coses que el fan diferent. En primer lloc, es refereix àmpliament al context del que ha passat i del que passa a Síria, a nivell històric, polític, social i cultural. Té una visió globalitzadora que pocs llibres en anglès tenen. Hi ha llibres molt bons sobre Síria, però sovint estan centrats en un sol aspecte. El segon element que fa aquest llibre diferent és que hem entrevistat a molts sirians d’organitzacions de base, que són els que estan fent les coses sobre el terreny. I això és especial, perquè la majoria dels periodistes no han estat capaços d’explicar encertadament el que passa a Síria. Creuen que coneixen bé Orient Mitjà i per això no pensen que sigui necessari preguntar a ningú. I això passa perquè es basen en presumpcions que són falses: o creuen que això és una confrontació entre laïcisme i Islam, o entre islam radical o moderat, o un enfrontament ètnic... I això és fals. Nosaltres, pel contrari, hem intentat explicar la història dels sirians a partir del que ens han explicat els sirians del carrer.
Que tenia d’especial el règim de Hafiz al-Assad que li va permetre donar molta estabilitat al país fins a les primaveres àrabs?
RY-K Tots els règims funcionen amb un equilibri entre el consentiment de la població i l’ús de la força. Quan el pare d’Al-Assad va pujar al poder, va donar algunes ajudes a certs sectors de la població, com els alauites o altres grups minoritaris, que van poder començar a treballar per l’exèrcit i els serveis de seguretat, van poder anar a la universitat... I els pagesos van ser beneficiats per la construcció d’infraestructures i la creació de serveis bàsics: educació, sanitat... D’aquesta forma Bashir al-Assad va aconseguir una certa base social. Però el seu règim també estava basat en la por. El 1982 va haver-hi una revolta a la població de Hama i les forces de seguretat van matar entre 20.000 i 40.000 persones. La gent durant molt de temps va mantenir el record d’aquest horror. I això va durar fins el 2011, quan la gent va començar a estar farta d’aquest patiment, de les desigualtats econòmiques i de la repressió política i per això van començar les protestes.
La revolució va començar com un moviment en què la gent volia destruir Al-Assad, i ha acabat essent un moviment en què Al-Assad ha destruït la gent
El 2011 esclata la primavera àrab a Síria, però no triomfa. Què falla?
RY-K En primer lloc hi ha el problema del sectarisme. Al-Assad ha estat capaç d’aprofitar l’oposició entre uns i altres grups sirians per convertir Síria en un lloc de combat entre sectes, sota el principi de "Divideix i venceràs". I la presència d’al-Qaeda i del Daesh li ha anat perfecta. El problema és que els països que s’han involucrat en el conflicte siri l’han entès com una lluita contra el terror, no com una lluita per la democràcia. I a la fi, ha acabat essent una lluita contra la gent de Síria. Per això el 50 % de la població ja no és al país. I això es pot veure, per exemple, a Homs. Les forces lleials al règim van prendre la localitat d’Homs, però la població d’Homs ja no hi és, han fugit... La revolució va començar com un moviment en què la gent volia destruir Al-Assad, i ha acabat essent un moviment en què Al-Assad ha destruït la gent.
Consideren, doncs, que la primavera àrab va ser un fracàs, a Síria?
LaS Les revoltes no van triomfar, però malgrat tot no es pot considerar que la revolució siriana hagi estat un fracàs complet, perquè hi ha algunes notes positives, com la presència de consells locals democràtics, l’aparició de diaris independents o l’existència de milions de sirians que creuen en la democràcia, encara que siguin fora del país. Si algun dia tenen ocasió de tornar a Síria, continuaran lluitant per la democràcia.
Si Al-Assad encara és al poder és gràcies al suport decidit d’Iran i de Rússia
Però, malgrat tot, la dictadura aguanta...
RY-K Al-Assad ha estat molt intel·ligent davant les revoltes polítiques. El règim d’al-Assad s’ha aguantat en els darrers anys gràcies a dues coses. En primer lloc s’ha vist reforçat pel sectarisme. Al-Assad ha portat extremistes xiïtes que es dediquen a defensar-lo, i això ha provocat la resposta dels sunnites. I com que han pres força aquests extremistes, això ha fomentat la por dels cristians i altres grup minoritaris, com els alauites, que davant l’ascens de l’extremisme han acabat donant suport al règim. El segon motiu pel que Al-Assad encara és al poder és gràcies al suport decidit d’Iran i de Rússia. Quan l’exèrcit d’Al-Assad va conquerir Alep, a finals del 2016, va fer-ho amb un 80% dels soldats d’origen estranger. Cap el 2015, abans que comencessin els bombardejos russos, Al-Assad havia perdut el control del 80% del territori sirià. Al-Assad només ha aconseguit recuperar posicions gràcies al suport de Rússia i de l’Iran.
A més d’Iran i Rússia, quin paper juguen els altres països involucrats al conflicte?
LaS Hi ha molts països que participen en el conflicte sirià en diferents nivells. I tots tenen els seus propis interessos, en funció dels quals es mouen. El conflicte sirià s’ha escapat de les mans dels sirians, com es pot veure a les negociacions fracassades entre Rússia i Turquia, on no s’ha arribat a cap acord. Molts dels països que estan involucrats en el conflicte no donen suport realment a la gent que és al carrer. Els països occidentals no han fet res per desmantellar el règim d’Al-Assad. Els turcs usen el conflicte siri bàsicament per lluitar contra els kurds, que és allò que més els interessa i no pas enderrocar Al-Assad. Estats Units vol lluitar contra Estat Islàmic, però no contra al-Assad (excepte en els darrers atacs ordenats per Trump). A més a més, els atacs aeris emprats per les potències implicades al conflicte solen matar molts civils, i això no els importa. En realitat el que fan els països implicats en la guerra de Síria és atacar els símptomes del conflicte, i no pas les seves causes. Els països del Golf, que diuen que estan a favor dels grups opositors a Al-Assad només ajuden a l’oposició quan el seu projecte no desestabilitza els seus propis països, i paral·lelament, contribueixen al creixement del sectarisme a Síria.
El que hauria de fer Trump és defensar els grups que aposten per la democràcia al món àrab: és l'única solució
RY-K Només parcialment. El que passa a Qatar és el resultat de la recent visita de Trump a l’Aràbia Saudita. La resta de països del Golf culpabilitzen a Qatar, i l’acusen d’estar en tractes amb grups terroristes islamistes, com el Front Al-Nusra. És veritat que Qatar col·labora amb aquests grups, i també és cert que als sirians els hagués anat millor si ningú hagués ajudat aquests grups terroristes. El comportament de Qatar no ha estat net. Però per altra banda l’Aràbia Saudita exigeix a Qatar que expulsi del seu territori a tots els membres de Hamas i dels Germans Musulmans, que són grups que a mi no m’agraden, però que han guanyat eleccions de forma democràtica. Qatar hauria de tenir el dret de negociar amb grups islàmics si han arribat al poder mitjançant una elecció democràtica, com és el cas dels Germans Musulmans. Per això l’enfrontament entre Aràbia Saudita i Qatar és molt desafortunat. El que hauria de fer Donald Trump és defensar els grups que aposten per la democràcia al món àrab: és l'única solució.
No semblen simpatitzar gaire amb la situació política de la Rojava, el territori administrat de facto pel Comitè Suprem Kurd...
LaS Hem estat molt crítics amb el Partit de la Unió Democràtica (PYD) i amb el control que exerceix aquest partit nacionalista kurd sobre la Rojava. La revolució síria va ser una revolució iniciada en nom de la democràcia i el pluralisme, des dels seus inicis, i l’actuació del PYD té unes característiques autoritàries: ha fet detencions massives, ha arrestat a opositors kurds al seu partit, no deixa actuar a alguns grups polítics en el seu territori... I això ens sembla molt criticable. Tot i això el PYD ha fet coses positives a la zona. Per exemple, respecte als drets de les dones: a la Rojava hi ha moltes en càrrecs de poder; per altra banda, la gent participa a nivell local en la presa de decisions. Però a nivell global el PYD té una visió vertical: de dalt cap a baix.
Quin suport internacional té el PYD?
RY-K Els americans han donat el suport al PYD perquè recuperin part del territori que estava en mans del Daesh, però els russos també donen suport al PYD perquè s’enfrontin a l’Exèrcit Lliure Siri, un grup democràtic que s’oposa a Al-Assad. Algunes ciutats que havien tingut el seu consell democràtic, amb representació de kurds i àrabs abans de caure sota el control d’Estat Islàmic, van ser recuperades pel PYD, però aquest no va permetre que es reconstituís el consell democràtic local. Estic a favor de l’autodeterminació de tots els sirians. Estic a favor de que els kurds decideixin qui volen que els governi, però el PYD podria dur a un nou conflicte ètnic, especialment a aquelles zones que controlen i on els kurds no són majoria.
Els siris continuaran lluitant per la democràcia
Més de la meitat dels siris ja són fora de les seves cases. Quin futur espera al país?
LaS Fins que no parin de caure bombes, el país continuarà en un caos constant. Encara hi ha gent compromesa en els valors de la revolució, però la seva prioritat és sobreviure. El país està completament destruït. Molts dels habitants de Síria viuen a països d’arreu del món. Continuaran lluitant per la democràcia, però haurien de tornar a un país segur per poder fer alguna cosa. I això ara no és possible.
RY-K Crec que s’està encaminant cap a la partició de Síria. Al vall del Ghab s’hi està construint un mur per separar les zones revolucionàries i les zones controlades pel règim. Sembla que s’està plantejant el repartiment del país en diferents àrees: una sota la influència de Turquia, una altra controlada pels Estats Units, i una altra depenent de Rússia i l’Iran. Això seria una gran desgràcia per a Síria. Els siris són capaços de dur endavant una democràcia nacional, però s’està desmantellant el seu país.