"Suposo que és la gràcia de quan et llegeix algú que no sap qui hi ha a'altra banda", se sincera Roc Casagran (Sabadell, 1980), recordant que el jurat del Premi Sant Jordi 2024, pensava que, sent la protagonista la Carla, l'autor de Somiàvem una illa (Univers, 2025), una novel·la que aborda la crisi vital de la Carla, una protagonista que haurà de revisar les seves experiències per tal de tornar a connectar amb les coses importants de debò. La particularitat de la trama és que s'entrellaça amb vuit històries de diferents illes del món, les quals apareixen com a "metàfora" de la incomunicació actual de la societat. "No vaig pensar mai que això d'escriure des del punt de vista d'una dona era una cosa gaire rellevant fins que me n'he adonat, a posteriori, que sí, que el jurat ho va valorar molt en positiu. I amb els lectors també ho estic trobant, sobretot amb moltes lectores entusiasmades amb la capacitat de fer parlar una dona. Però jo, sincerament, mai no hi vaig donar més importància que simplement la tria d'un punt de vista a'hora d'explicar o de narrar una història.
Llegia una declaració teva que deies escrius perquè hi ha coses que van malament. Aquesta declaració té dues lectures: escriure com evasió o escriure com un acte polític.
Sí, evidentment. És allò clàssic que tot és política i, per tant, qualsevol decisió en les nostres vides té un punt de política. IEn el fet d'escriure també hi ha un posicionament polític: escric perquè penso que hi ha coses que podrien anar millor. Però no escric amb la voluntat de fer un acte polític, sinó des d'un posicionament vital.
No escric amb la voluntat de fer un acte polític, sinó des d'un posicionament vital
En fets com l'amor, per exemple.
L'amor té un espai molt central, però també hi ha un posicionament. Tenia ganes de parlar d'un tipus d'amor. En altres novel·les havia parlat d'altres tipus d'amor, però en aquest cas tenia ganes de parlar d'un amor més quotidià, més del dia a dia, sense grans estridències, sinó un amor d'una relació estable amb les seves dificultats i, sobretot i de vegades, amb els seus silencis.
Actualment no hi ha res més revolucionari (o contrarevolucionari) que reivindicar aquest amor més prototípic.
Exacte, així és, sí. Aquesta és una reflexió sí que la vaig fer mentre escrivia, perquè em vaig trobar amb la paradoxa que porser estava explicant una cosa que no encaixava exactament amb la meva visió del món. Però sí, fins i tot l'amor més estable també pot tenir un punt revolucionari. Vivim en un món molt accelerat en què tothom té pressa per fer-ho tot, en què ens cansem molt de seguida de tot, però ser capaços de donar-nos calma a l'hora de viure les relacions de parella pot ser subversiu. Tot i així, aquest és el posicionament de la protagonista, que no té per què ser exactament el meu.
I això deu ser un dels aspectes més fascinants d'escriure ficció: plantejar situacions i raonamentss diametralment oposats als teus.
A mi és del que més m'agrada, perquè, en el fons, és una manera de viure altres vides. Malauradament, de vida només en tenim una. Però quan et poses a escriure i a crear històries, encara que tòpic, tens la possibilitat de viure moltes altres vides. Clar que els personatges, a vegades, poden tenir coses teves, això és inevitable, però en paral·lel pots imaginar-te el que et doni la gana.
El temps que ha passat entre l’anterior novel·la, L'amor fora de mapa, i aquesta, t’ha fet canviar perspectives?
Sí, inevitablement. Ningú és igual amb el pas del temps, i segur que jo soc diferent per les meves circumstàncies personals. De la mateixa manera que si agafo un dels primers llibres de poemes que vaig publicar amb 20 anys i el llegeixo ara, em sento molt lluny d’aquella persona, malgrat que oficialment sigui jo, amb el mateix DNI. Així que sí, que el pas del temps entre una novel·la i una altra fa quesigui una persona diferent que veu la vida des d’una altra perspectiva i un canvi de manera de veure el món. No crec que sigui un canvi més conservador, però potser la meva visió de l’amor és una mica menys romàntica i idealitzada.
Tots som equilibristes i anem per una corda que volem que sigui prou ampla perquè no hi hagi gaire risc de caure, però que alhora també ens agrada aquest punt de “ai, ai, ai, si caic”
Un dels temes de la novel·la és la cerca de l'equilibri entre la realització dels somnis i establir una estabilitat vital, que sembla que és complicat, entre l’avorriment i la realització personal.
Exacte. Tinc la sensació que tots som equilibristes i anem per una corda que volem que sigui prou ampla perquè no hi hagi gaire risc de caure, però que alhora també ens agrada aquest punt de “ai, ai, ai, si caic”. Aquesta voluntat de buscar l’estar bé al món, que diria que és compartida per tothom, també és la de la protagonista. I això pot voler dir, en alguns moments, assumir riscos, com marxar a voltar món sense saber on dormiràs l’endemà.
Abans has parlat de llegir els teus poemes als 20 anys. Et rellegeixes molt?
Em rellegeixo quan em toca anar a fer una presentació de llibres antics, o parlar-ne, o fer algun recital. Però ho faig relativament poc, perquè em fa un punt de rubor, de vergonya... Trobar-me a mi mateix em costa. És com mirar-me una entrevista meva o llegir coses que he publicat: em fa una mica de vergonya. Però, a vegades, per exigències del guió, toca rellegir alguna coseta.
A més, tendeixes a rebutjar el focus mediàtic.
No és un tema que m’apassioni especialment, la notorietat pública. Entenc que forma part del joc. Jo sí que tinc ganes de trobar lectors, i això no ho amago. Em fa molta il·lusió trobar-ne, especialment gent que no conec de res. I per aconseguir-ho, a vegades has de ser als focus. Però si no fos per això, m’agradaria tenir un perfil encara més baix del que ja tinc habitualment.
Escric perquè em surt de dins, no perquè formi part d’un pla
Fa un parell de mesos entrevistàvem en Manuel Baixauli i ens explicava que ell no té la sensació d’estar escrivint novel·les, sinó que cada novel·la és com un capítol de la gran novel·la que acabarà sent la seva obra completa. No sé si tu també t’ho planteges així, tot i que jugues amb diferents gèneres i formats...
Escric amb la voluntat de fer el que em ve de gust en aquell moment. Tinc la sensació que escric amb molta llibertat. Aquesta llibertat de triar què escric i què no escric, sense una voluntat de construir una obra global tancada. Escric perquè em surt de dins, no perquè formi part d’un pla.
Això s'ha de ser magnífic, tenir una feina, en el teu cas la de docent, amb la qual et sents realitzat i alhora tenir aquest espai individual de llibertat total que és l'escriptura...
M'ho agafo com una sort. A mi m'agrada la gent que pensa: "Jo vull tenir una feina que em faci feliç". I si, a sobre, em dóna per menjar, meravellós. Afortunadament, tinc una feina que m'agrada molt. Això no vol dir que no tingui ganes d’escriure i fer-ho tan professionalment com puc. Però sí que em dóna una tranquil·litat de saber que les factures no les he de pagar amb el que escric i, per tant, tinc la sort de poder escriure bastant el que em dóna la gana. De fet, fa nou anys que no he publicat una novel·la, i durant aquest temps he publicat algun llibre de contes i un parell de llibres de poesia, però perquè m’ha vingut de gust. Ara, en aquest cas, vaig escriure una novel·la somiant en la possibilitat de publicar-la. I aquest era el meu objectiu. És una sort, perquè em permet ser molt lliure.
Tinc la sort de poder escriure el que em dóna la gana
Com t'ha influenciat en l'escriptura (o en aquesta novel·la en concret) estar en contacte permanent amb gent jove?
Crec que t’acaba influint tot. Però de la gent jove, m’agrada molt aquesta explosivitat, aquesta manca de matisos: tot és blanc o negre, tot és molt intens. L’amor, el desamor... No vol dir que això ho vulgui portar a la novel·la, però m’agrada tenir-ho a prop. Això que és tan propi de l’adolescència, m’omple de vida.
Et llegeixen?
Alguns sí. No en faig bandera, però m’agrada passar-los els meus llibres. En el cas del Premi Sant Jordi, va ser inevitable. Quan vaig arribar a l’escola l’endemà, els meus companys no sabien res. Va ser molt bonic veure com se n’alegraven, tant companys com alumnes. Em van arribar mostres d’afecte molt sentides. I això és bonic. No hi ha res més bonic que sentir-se estimat. I aquest premi m’ha fet sentir molt estimat.
No hi ha res més bonic que sentir-se estimat, i el Premi Sant Jordi 2024 m’ha fet sentir molt estimat
Escriure i fer de docent tenen en comú aquest punt d'induir-nos a pensar.
Sí, aconseguir que la gent desenvolupi aquesta capacitat de ser crítica. Jo procuro consolar-me pensant que vaig deixant esquers a classe i que, de tant en tant, algun alumne els agafa.
Hi ha una frase de la Carla, la protagonista de la novel·la, que diu: “El món ja és prou terrible perquè a sobre els escriptors aspirin a torturar amb els textos.” Però després hi fiques llum i l’esperança...
Sí. A mi com a lector, m’interessa que, malgrat que a la novel·la passin coses dures, hi hagi una mirada tendra i esperançadora. Una lectora em va dir que havia plorat molt perquè s’hi mor la mare, però que ho havia fet d’una manera bonica. I crec que això és el que intento: fer digeribles les coses dures, mirar-les amb tendresa. Si no tingués esperança, segurament no escriuria. Ni viuria.
Si no tingués esperança, segurament no escriuria. Ni viuria
La comunicació, el parlar, és un altre dels temes rellevants de la novel·la. Somiem en ser illes però finalment volem ser arxipèlags i comunicar-nos amb els demés.
La comunicació és clau. Encara que sapiguem parlar, sovint ens condemnem al silenci o a paraules cuirassa, com quan diem “anar fent”. Ens costa obrir-nos, fins i tot amb qui estimem. La novel·la vol reivindicar la comunicació. Alguns personatges ho fan parlant, altres escrivint. Però crec que tots necessiten comunicar-se.
Dius molt “t’estimo” o ets dels que s'ho guarda?
Amb els meus fills, sí. Amb alguns amics també. Amb els pares, em costa més. Hi ha poques persones que estimi tant com els meus pares, però ho he dit molt poques vegades. I això és trist. Ho hauríem de dir més. Però és mutu, sabem que ens estimem.
T’agraden molt les illes. Ets un... friqui del tema.
Sí! No sé d’on em ve, però m’hi he aficionat molt. A partir de les illes pots estirar fils: geografia, història, llegendes… I després hi ha el concepte d’illa, que ens atrau a molts. Aquesta idea d’un tros de terra envoltat d’aigua. A la novel·la, he descobert que no estic sol. Molts lectors em parlen d’illes que han visitat, i això em fa sentir menys sol.
Potser ho associem al paradís?
Totalment. Encara que hi ha illes on la vida és duríssima, l’imaginari col·lectiu ens porta a veure-les com llocs idíl·lics. Això segurament és el que em va portar a investigar-les i a fer-les aparèixer a la novel·la.
Volia que qui llegís la novel·la d’aquí 10 o 15 anys pogués entendre el nostre context. Per això hi surt la pandèmia, el canvi climàtic, l’1-O
És una novel·la molt contemporània, també. Parles de fets recents: pandèmia, refugiats, 1-O…
Sí, em venia molt de gust retratar el món on vivim. I vaig voler situar-la al present. De fet, passa l’any 2025, una mica futurista quan l’escrivia. Però volia que qui llegís la novel·la d’aquí 10 o 15 anys pogués entendre el nostre context. Per això hi surt la pandèmia, el canvi climàtic, l’1-O. Per això hi surt la pandèmia, el canvi climàtic, l’1-O, etc.
En el cas concret de l’1 d’octubre, ha estat teràpia per tu?
No, perquè hi passo molt per sobre. No hi he aprofundit. Més endavant potser escriurem sobre com vam viure aquells mesos, però ara encara no estic preparat. Encara estem paint-ho com a país.
T’has sentit temptat d’escriure’n?
No gaire. Després de l’1 d’octubre vaig rebre propostes per fer novel·les sobre el procés, però les vaig rebutjar. Em semblava que el meu lloc era el carrer. Potser en parlaré algun dia, però no ara. No crec que tingués res de nou a dir.
Té un punt pervers aquest capitalisme.. editorial, que busca un escriptor com tu, amb un posicionament polític que mai ha amagat, per intentar capitalitzar culturalment el procés…
Sí, el món editorial tampoc se n’escapa. Malgrat la seva aparença romàntica, també són empreses. Si visqués només d’escriure, potser hauria hagut d’acceptar propostes així. Però com que tinc una altra feina, em puc permetre el luxe de dir que no i ser fidel al que em ve realment de gust escriure.