"La meva vida durant aquests anys te l'aniré donant a trossos en diverses cartes. He fet bruses de confecció a nou francs i he passat molta gana. He conegut gent molt interessant i l'abric que duc és herència d'una russa jueva que es va suïcidar amb veronal. A Limoges van quedar-se'm un ovari però el que no deixaré a França serà ni la meva energia ni la meva joventut, fins a cinquanta anys penso conserva un cert genre frégate. Encara donaré molt de joc: no pas amb cartes. I, sobretot, vull escriure, necessito escriure: res no m'ha fet tant de plaer, d'ençà que sóc al món, com un llibre meu acabat d'editar i amb olor de tinta fresca". D'aquesta manera resumia l'escriptora Mercè Rodoreda la seva experiència durant la II Guerra Mundial en una carta a la seva amiga Anna Murià. Una de les 23 cartes que formen Cartes a l'Anna Murià (1939-1956), publicat per primera vegada l'any 1985, i que Club Editor acaba de recuperar incorporant als documents originals publicats per La Sal Editors (una vintena de cartes de Rodoreda entre 1940 i 1956, quan s'interrompé la comunicació i, presumiblement l'amistat), tres cartes –o esborranys– d'Anna Murià, únic testimoni en aquesta direcció.

Editades per Blanca Llum Vidal i Maria Bohigas, el volum s'enriqueix amb una conversa d'Isabel Segura i Mari Chordà amb Murià al voltant de la seva relació amb l'autora de La plaça del Diamant, i un text de Margarida Puig, la jove de Rodoreda, que perfila l'escriptora a través del record d'una sogra llunyana però determinant en la vida del seu marit. Una relació mare-fill marcada per una maternitat no desitjada, la separació del marit i oncle i l'allunyament forçat per l'exili, que van provocar a Jordi Gurguí Rodoreda una idealització de la figura absent que, a la llarga, derivaria en disputes d'herència –en això la família de l'escriptora era tan semblant a qualsevol altra– i a un trencament que va afectar greument la seva salut mental ja deteriorada.

Amor i guerra a través d'una relació epistolar

Rodoreda i Murià s'havien conegut treballant a la Institució de les Lletres Catalanes, creada durant la Guerra Civil sota la presidència de Josep Pous i Pagès i l'impuls de Francesc Trabal. Havien refermat la seva amistat camí de l'exili, en aquell èxode a bord del Bibliobús que havia portat llibres al front i que els convertiria en refugiats a França. Allà, gràcies a les xarxes de solidaritat amb els expatriats, com els del PEN Club, i els bons oficis de Trabal els escriptors catalans –Joan Oliver, Sebastià Gasch, Domènec Guansé, Pere Calders, Cèsar August Jordana...– van trobar refugi al castell de Roissy-en-Brie, on Rodoreda i Murià van compartir habitació i confidències. Allà, com explicava Murià, s'havien obert l'una a l'altra i havien teixit una complicitat que sobreviuria al trencament sonat que es produiria en l'exili català arran de la relació sentimental entre Rodoreda i Armand Obiols.

No podem oblidar que en molts casos les relacions d'amistat entre els membres de la Intel·liguèntsia catalana es refermaven en la creació de vincles familiars, i en el cas que en ocupa, Obiols era casat amb Montserrat, germana de Francesc Trabal. Un Trabal que, per acabar d'afegir una lleugera dosi de melodrama i promiscuïtat a l'assumpte, havia mantingut la seva pròpia relació extramatrimonial amb l'escriptora de Sant Gervasi aprofitant un viatge a Praga com a delegats del PEN Club. Els lectors sabran trobar-hi una deliciosa venjança. Literària, òbviament.

Una fidelitat entre dones que es va mantenir quan Murià i Agustí Bartra marxin inicialment a la República Dominicana i la parella Obiols-Rodoreda –que mostra un racisme gens dissimulat cap als negres d'un país que el dictador Trujillo volia emblanquinar a base d'acceptar refugiats blancs i que Murià mira de descriure positivament en una de les cartes inèdites– es quedin a França, i només s'aturaran durant l'ocupació alemanya. Unes cartes entre ambdues escriptores on, malgrat tot, es fa tot allò que qualsevol de nosaltres fem amb els nostres millors amics per whatsapp o per mail: Es pregunta pels absents, es malparla dels amics i coneguts, es tafaneja sobre relacions, matrimonis, separacions i adulteris, es comparteixen projectes i il·lusions...

Però, a més, Rodoreda, que confessa la seva aversió a escriure cartes, descriu d'una manera extraordinària la descomposició de França i la fugida campi que pugui provocada per l'entrada dels alemanys. "Els cavalls amb els ulls menjats de mosques voltats d'un bassal de sang" i la vella morta en una cadira amb les mans sobre la falda a qui ningú gosa acostar-s'hi tenen el dring de les millors pàgines de l'escriptora. Una dona que ha viscut i viu la pobresa, però que té unes enormes ganes d'escriure contes i arguments de novel·la que detalla a la seva corresponsal, i que, alhora, viu una relació turmentosa amb un home, Armand Obiols-Joan Prat, a qui mai estarem segurs de conèixer del tot. "Jo no tinc una rival, Anna, el que veritablement tinc és un enemic. I l'enemic és l'home que estimo", li confessa Rodoreda a l'amiga llunyana, sobre les vacil·lacions d'un company-mentor que la fa patir cosa de no dir.

En aquest sentit el que en altres casos serien confidències íntimes esdevenen revelacions sobre la vida d'una autora tan canònica com encara avui carregada de misteri. O misteris. Tornar a llegir aquestes cartes a la llum del que han anat traçant les diverses investigacions biogràfiques i reedicions i estudis dels seus textos –i un no pot deixar de pensar encara en el postfaci d'Arnau Pons a la darrera edició de La mort i la primavera– ajuda si no a esteranyinar-los, si més no a posar-hi una mica més de complexitat i allunyar-nos tan de tòpics com d'hagiògrafs.

 

Foto de portada: Grup d'exiliats a Villa Rosset, Roissy-en-Brie. D'esquerra a dreta: Magí Murià, Armand Obiols, Mercè Rodoreda, Jordi Murià, Amàlia Casals, Agustí Bartra, Anna Murià i Anna Romaní  [Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda]