Roger Mas és un dels nostres músics més brillants. Una figura que defugint tota sobreexposició postissa ha anat traçant una de les trajectòries més suggerents i fascinants a casa nostra les darreres tres dècades. Sorprenent a cada pas nou que dona, però mantenint una coherència i fidelitat insubornable amb la seva personalitat, 12 anys després de l'aparició del primer volum, Roger Mas ha tornat a associar-se amb la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona. El resultat és un treball que, entre el so de la tenora i la sensualitat del jazz, adaptant peces tradicionals o reconstruint temes propis, beu tradició i emana elegància. Si és un dels millors discos de l'any, l'havíem d'entrevistar
Repassava dades i he redescobert que, el 6 de setembre del 96, vas fer el teu primer concert. Vaja, que ja fa gairebé 30 anys que rondes fent música.
A Solsona sí, però el debut de veritat va ser sis mesos abans, a Lleida. És una notícia que fa anys que es repeteix, que és a setembre i no és exacte. Cada any la desmenteixo, però veig que és impossible.
Lleida o Solsona, han passat ràpid, aquests 30 anys?
A estones. Però ha anat bé. No sé què m'havia imaginat, quan començava, suposo que volia tenir una carrera llarga i tranquil·la. El 2005 vaig fer un disc que es deia Mística Domèstica i, la veritat, és que tinc una carrera que és així, una mica mística i domèstica, i m'encanta.
El 2005 vaig fer un disc que es deia Mística Domèstica i, la veritat, és que tinc una carrera que és així, una mica mística i domèstica, i m'encanta
Mística en quin sentit?
La mística, tot i que no sempre, és un tema recurrent en la meva música i en les meves cançons. Tot i que cada cop hi ha una mica més de sentit de l'humor, també.
L'humor sempre hi ha estat, a la teva proposta.
Sí, però el públic no té aquesta percepció i quan apareix aquest humor, li sorprèn molt. Passa moltes vegades que, encara ara, després de 30 anys, em ve algú a veure per primera vegada i té la necessitat de venir-me a dir que no havia estat com s'ho havia imaginat.
Un cantautor com tu que fa una versió de Paulina Rubio en català, per força ha de tenir sentit de l'humor.
Però l'estereotip del cantautor canònic encara pesa una mica.
Has tingut un carrera llarga, però sempre ha estat tranquil·la?
Quan tens un grup és molt difícil que tots els membres se segueixin avenint de la mateixa manera al llarg dels anys. En solitari és més fàcil que puguis tenir una carrera llarga perquè has de negociar amb molt poca gent. Les coses importants de veritat només les has de negociar amb tu mateix. Així que 30 anys més potser no els farem, però 20 o 25 suposo que sí. És el que vull fer tota la vida. No em vull jubilar mai. Em jubilaran les forces, tot i que també podem fallar les forces mentals en algun moment, abans que les físiques. Això pot passar, però em queda lluny, de moment.
T'ha preocupat mai, perdre les forces mentals?
Home, fins ara no, perquè encara no tinc ni els 50. Fins ara només tens petits senyals. Fins als 40 necessites molta imaginació, però quan t'acostes als 50 ja no fa falta tanta, d'imaginació. A més a més, a la vida no només envelleixes tu, sinó que envelleix tota la gent que t'estimes. Quan ja portes mitja vida, com deia el Verdaguer al poema, has vist gent que ja... (Fa referència al poema Camaninat que va adaptar al seu disc Cançons tel·lúriques: "Mig segle fa que pel món vaig camina que camina, per escabrós viarany vora el gran riu de la vida...").
També van sorgint generacions per baix.
I l'escena és tota una altra cosa, però també és divertit.
Ho notes, que hi ha aquesta diferència generacional?
Ho vaig notar sortint de la pandèmia. Tot i que és ara que em sembla que és molt evident que hi ha un canvi de paradigma musical.
T'interessa la nova escena musical catalana?
No m'interessa pel fet de ser nova, sinó per si el que fan em crida l'atenció. He trobat coses divertides i coses que tinc ganes d'anar veient què faran amb el temps. Aquesta setmana, per exemple, estic escoltant un disc d'un grup que són quatre nois de 15 anys. Es diuen Transistor i fan rock progressiu.
I totes les tendències de la música urbana, a tot això també t'aproximes o et queda més lluny
És que quan els escolto, no sento una atracció d'entrada. Però admeto que, de sortida, no tinc una atracció natural. Tinc una curiositat per ofici, però no massa. A més, quan tens criatures, passes uns anys en què desconnectes no només de les novetats que van apareixent, sinó de tot. Estàs molt concentrat emocionalment en una cosa. Aquests anys de criança m'he refugiat en els clàssics, perquè això és tiro segur. Ara tocaria investigar coses a què durant aquests últims anys no he parat gaire atenció.
Quins eren aquests clàssics?
Mark Knopfler, J.J. Cale o Haydn. Del que és nou m'agrada el Joan Magrané, tot i que potser no és molt nou, però per a mi és jove.
Tot això de les noves escenes m'ho volia fer venir bé, per, ara que publiques el segon disc amb la Cobla Sant Jordi, preguntar-te pel gran fenomen de la música catalana aquests darrers dos anys que ha estat The Tyets amb el seu Coti x Coti.
La trobo divertida. Trobo que està molt bé. Tot el que sigui venir a sumar, fer coses noves i mirar les coses d'una altra manera és possitiu. A casa, l'escoltem molt per les meves filles.
Coti x Coti és divertida. Trobo que està molt bé. Tot el que sigui venir a sumar, fer coses noves i mirar les coses d'una altra manera és possitiu
Les criatures et desconnecten de l'actualitat fins que arriba el moment que dictaminen el que s'escolta casa.
És veritat. S'escolta el que volen elles. La veritat és que, jo que tinc una preocupació per la salut de la meva llengua, també és bonic veure que hi ha tanta varietat i molta gent diferent fent coses. I això em posa de bon humor.
Aquesta defensa de la llengua i aquesta preocupació han estat des del principi un dels motors teus creatius?
És probable que tingui a veure, perquè inevitablement saber que la llengua que has mamat de petit i amb la que has crescut està en una situació de precarietat i de minorització, fa que la vulguis defensar. A més, soc de Solsona, que és un lloc curiós, perquè està al bell mig dels dos grans dialectes de la llengua, entre l'occidental i l'oriental, i ens mirem el català des d'un lloc curiós. Som petits, som a la perifèria i a la vegada som al centre i el nexe.
Una de les coses que sempre he apreciat, i que crec que ha enriquit la teva proposta, és que mai has amagat el dialecte. Fins ara tot ho amagàvem rere el dialecte central i tu des d'un principi t'has expressat amb la teva parla.
Ara és bonic, perquè es pot parlar català amb tots els dialectes possibles. I no només els dialectes, sinó també els accents de persones que potser no tenen el català com la seva llengua habitual.
I el vermell també pot ser roig i és tan bonic l'un com l'altre.
Jo crec que això ens agrada. El nostre és un país petit però és molt variat i això, des de sempre, ens fa una mica de gràcia. Potser ha sigut més la dialèctica de Barcelona a la resta del territori.
No creus, però, que des de Barcelona s'ha fet una mica de befa de la resta de parles.
Això sempre hi ha sigut, però en les dues direccions, això. Sí que és veritat que, les últimes dècades, les diferències cada cop són més petites. La facilitat que hi ha de mobilitat, per moure's amunt i avall, entrar i sortir de Barcelona, per tenir accés a la informació, fa que les diferències, que hi són, ja no siguin tan generals. Ser de Barcelona o no ser de Barcelona no defineix tant. No és tan determinant com abans. Això està bé.
Tu vas intentar viure una temporada a Barcelona.
Sí, un parell d'anys.
I en vas tenir prou i vas tornar cap a casa per mantenir aquesta trajectòria llarga i tranquil·la.
Jo necessito un contacte més directe amb la natura. I l'accés a la natura m'és més fàcil des de Solsona.
El teu art, la teva música, seria diferent si no visquessis a Solsona?
Suposo que sí. Passa que tota la vida m'he explicat d'una manera. Ja fa anys que corro i trobo que fins fa quatre dies encara em seguia explicant com algú que ja ha començat a desfilar. És com si hagués enterrat un lleó i ara hi ha un camell que s'està passejant per aquí que encara no ens acabem de conèixer. És a dir, el que faig ara té més relació amb altres parts de l'experiència vital que amb el paisatge en si mateix.
Quan creus que va començar aquesta nova etapa?
Segurament quan van néixer les meves filles. Hi ha un fet molt bonic de tenir fills, que és que, de cop i volta, hi ha una cosa que és inevitable, que és obligada de veritat i no es pot negociar Quan un és jove i no té obligacions, té un cert marge de maniobra i pot fer canvis dràstics. Els humans, quan naixem, som una cosa molt vulnerable i hi ha una dependència dels pares durant molts anys. Això és una cosa duríssima però és preciosa. Abans et deien que tenir criatures era una obligació, una cosa meravellosa, i no es parlava gens de les dificultats que té la criança. I ara, hi ha vegades, que fem un contrapès excessiu en les dificultats de criança. Crec que ens falten polítiques més decidides per afavorir el fet de tenir fills. No pot ser que les persones hagin de decidir entre la seva carrera, la seva realització personal i tenir fills, perquè és una qüestió de supervivència de l'espècie i, sobretot, de supervivència d'una cultura, que és la nostra. I això ho pateixen especialment les dones. Estem en un trosset de món on les dones han d'escollir entre una cosa i l'altra. No ho tenim ben resolt. No hem acabat de trobar una solució. De fet, fins no fa molt de temps, les persones no ens enteníem com a éssers individuals.
Què vols dir?
La persona com a individu és una concepció que neix del segle XIX. Abans no existia. La gent feia part d'un col·lectiu. Era una cosa molt dura, perquè com a individu pintaves relativament poc depenent de la posició que tinguessis en la jerarquia del grup. I a finals del segle XX les ideologies solidaristes van quedar desfasades. Ara vivim en un món on sembla que només són importants les emocions de cada persona, sense tenir massa en compte que les emocions de cada persona i la realitat de cada persona van relacionades amb una constel·lació de coses. A més, el model socioeconòmic actual, no ajuda gens a recuperar aquesta visió de grup i de comunitat. De viure no només per les teves necessitats, sinó també per les de la gent que t'estimes. De grups més grans, de comunitats més grans que no només la família.
Vivim en un món on sembla que només són importants les emocions de cada persona, sense tenir massa en compte que les emocions de cada persona i la realitat de cada persona van relacionades amb una constel·lació de coses
La teva idiologia és més col·lectiva que individualista?
No. Estic dient això i tota la vida que ho he fet al revés. Jo vaig caure a la trampa de voler ser el cowboy solitari del mite de Hollywood. Perquè, hòstia, la colonització de Hollywood i de la música anglosaxona és brutal. Jo dic tot això després d'haver practicat el contrari
La teva vocació musical va venir marcada per l'avi, oi?
Sí tot i que no hotenia clar. Si que sabia que volia fer alguna cosa relacionada amb l'art. Una professió creativa, això ho tenia claríssim. Després vaig anar provant, que si escriure, que si pintar... Va ser la resposta de fora, la que em va anar dirigint i em va anar tancant el cercle, perquè potser m'hauria agradat fer altres estils musicals. Però quan fas coses i allà t'aplaudeixen i aquí no, lògicament, acabes anant cap allà.
Continues pintant i escrivint?
No gaire, no gaire. Pintar, ja no pinto gens. Per tornar-hi, necessitaria tenir una mica més de temps personal, solitud i avorriment.
L'avorriment és molt important.
L'avorriment és bàsic i ara en tenim un dèficit impressionant, perquè aquest trasto que és el telèfon mòbil ens està molestant constantment. És un trasto que, encara que el posis en silenci, si el portes a sobre, mentalment t'absorveix.
És aquesta necessitat estranya i addictiva de mirar ni que sigui l'hora.
Fins que arriba un dia que et deixes el mòbil a casa i et passes el matí segut en un banc veient passar la gent. Això és una cosa absolutament brutal.
Ho fas?
Ho faig poc, però quan ho faig, em sorprèn. Però si tinc un mòbil als dits no puc. Amb el mòbil, potser m'assec, miro la primera persona que passa, la segona, però si la tercera persona tarda massa a passar, caic i em poso a mirar el mòbil.
12 anys enrere vas publicar el primer dels teus discos en col·laboració amb la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona. Ara has publicat el segon. Com sorgeix la idea de revifar, de reviure el projecte?
Quan vam fer el primer disc amb la cobla ja ho vèiem, que això es repetiria. I de fet, el disseny del primer disc, que és obra del Perejaume, ja estava pensat perquè hi hagués una segona part invertint els colors.
Però han passat 12 anys.
Perquè no és fàcil tornar. El primer disc era fruït d'un espectacle en directe d'una hora i tres quarts. El disc, conseqüentment, era llarg. Ara ens vam ficar al cap que el disc, com a màxim, havia de tenir, la duració que hi cap en un elapé de vinil (entre 20 i 30 minuts per cara, ndr.-), perquè, a més a més, tampoc podem fer un espectacle tres hores. No podem treure totes les cançons del primer disc i fer un espectacle nou. Hi ha cançons del primer disc, com El dolor de bellesa, L'aigle noir... que són un goig de cantar. Més que fer una segona part, hem volgut fer una continuació del primer disc vist amb aquests 12 anys de distància.
Més que fer una segona part, hem volgut fer una continuació del primer disc vist amb aquests 12 anys de distància
La continuïtat existeix, però aquest disc és més jazzístic.
Sí, és una mica vintage.
T'he vist molt crooner.
Potser pel fet de cantar també en italià... És un homenatge al meu avi, perquè tota la meva fascinació per la música de cobla ve d'ell, que tocava la tenora, el saxo tenor i el clarinet en una cobla-orquestra als anys 30 i 40. Eren aquestes orquestres que anaven de poble en poble, de festa major en festa major fent-ho tot. Feien el pasacarrers, les sardanes, el ball.
Ara en dirien multitasking.
Exacte. Ells tocaven foxtrot, swing... Feien la música de Gershwin, de Duke Ellington. El meu avi em va introduir a les sonoritats de la cobla, però també a la de grans orquestres del segle XX.
El disc ja és això, una coctelera sonora que acaba tenint una personalitat molt homogènia.
El Xavier Guitó és un músic estupendo que ha fet una feina brutal. Un músic espectacular que està molt poc valorat en aquest país.
És el director musical del projecte, oi?
Exacte. Ha fet tota la feina d'harmonització i arranjaments per cobla. Sent un repertori d'orquestra amb molts pals diferents, una de les nostres obsessions era que el disc tingués una coherència sonora.
I si divers es el repertori, amb cançons tradicionals, versions d'estàndars del segle XX, adaptacions de temes teus, diversos són els idiomes en què cantes.
Tinc una debilitat pels idiomes. La meva llengua me l'estimo molt i és el meu marc referencial amb el que admiro el món a través de la meva nació. Però precisament, per aquesta relació que tinc particular amb la meva llengua, tinc molta fascinació per totes les altres, també. I no en conec gaires, per desgràcia.
Quantes en parles?
Parlar, parlar poquíssimes. Anglès, italià, castellà i català. Prou.
Però aquí, fins i tot, cantes en serbi?
En serbi sí que canto (la cançó du per títol Moja mala nema mane), però no puc parlar serbi. També canto francès, però no puc parlar francès. Cantar en serbi ha estat relativament fàcil. La fonètica no és difícil i hi ha poca lletra. Per la cançó en aranès (Aqueres montanhes) també em van ajudar a fer que la fonètica que s'apropès el màxim possible a l'occitàranès. Això és mirar de fer una mica el lloro, vull dir que ho puc llegir, ho puc entendre però no em puc comunicar.
Hi haurà tercer volum?
El 2036, ja ho tenim així pactat amb la discogràfica.
Estrenaràs el disc en directe a la Fira Mediterrània de Manresa.
Sí, l'11 d'octubre, i ja estan totes les entrades exhaurides. L'endemà actuarem a l'Auditori de Girona. Voldria dir que en Francesc Viladiu, de la Fira Mediterrània de Manresa, i la Marfà de Girona tenen molt a veure amb que s'hagi fet aquesta segona part en aquest moment, perquè volien estrenar això a la Fira d'enguany, I ens van avisar en temps i ens van animar i ens han ajudat. I això, per un artista, és estupendo. Hi ha un altre concert que em especial il·lusió, que és el del 26 d'octubre a la Canònica de Pons, a la Noguera. És una canònica romànica que celebra els mil anys. Es va mig ensorrar i la gent de Pons, els diumenges, pujaven a dinar allà dalt i es portaven les eines per reconstruir-la. És un concert amb un valor especial que em fa especial il·lusió. Més endavant també anirem a Porrera, al Priorat. Anirem voltant pel perímetre fins que l'any que ve aterrarem a Barcelona.
Qui va matar el Sansa?
No ho sé. Tinc molts amics palleresos, però allà callen tots.
La teva cançó Mort qui t'ha mort va passar a ser Torqui t'ha mort, la banda sonora de la sèrie de Carles Porta.
La nova versió em sembla una cosa estupenda. És molt més fosca. Té uns colors que m'agraden molt.
Ressona a Nick Cave, Tom Waits, la banda sonora de True Detective...
A mi em recorda una mica, molt de lluny, la banda sonora de Vikings, la sèrie Netflix, que la trobava molt interessant precisament. Per defensar un true crime com Tor, és molt millor la versió que ha fet l'Eloi Caballé que l'original meva.