L’hemipenis de la serp mascle, els pterigopodis d’un tauró, l’hectocòtil del senyor pop o l’exageradament llarg gonòpor dels percebes o peus de cabra (en estat d’erecció, unes 10 vegades la grandària del seu cos; i potser d’aquí el nom científic del preuat crustaci: Pollicipes pollicipes) són estructures anatòmiques anàlogues a la polla dels mamífers. Però no tots els animals baronívols tenen polla. La immensa majoria dels ocells, per exemple, tenen una mena de cavitats fastigoses (dites cloaques) que s’obren quan carden. Només un 3% de les aus en tenen, de polla, i a tan escarida llista trobem les ànedes, oques, cignes, estruços i bestioles similars. El cas més espatarrant és, potser, el de l’ànec, i no sols per la seva grandària descomunal —pot arribar a ser més llarg que el mateix ocell—, sinó per la seva curiosa forma de llevataps i la velocitat a la qual aconsegueix empalmar-se i ejacular, en només fraccions de segon.
Que per què sé tot això? Perquè m’agraden els documentals sobre la natura bastant més que la natura. Que per què començo la ressenya d’un tebeo parlant de polles amb forma rara? Doncs perquè, en primer lloc, es tracta d’un tebeo d’en Roger Pelàez, autor amb un gust proverbial pels acudits de polles. I també perquè el mateix Pelàez m’ho ha servit amb safata a la dedicatòria del llibre, un simpàtic Satanàs d’Els Pastorets amb penis helicoidal que resa a la bafarada: “Tinc la polla com la cua d’un tocino. A tothom fascino!”. Va dibuixar-m’ho després de la presentació del seu despollonant nou volum editat per Males Herbes: Ejaculant diarrea. Dues-centes vint-i-dues brometes psicodislèptiques d’en Roger Pelàez. I com afirma el personatge d’una de les vinyetes del còmic, “els estudis de l’home, ja ho veieu… Sent una ciència aparentment infinita, sempre s’acaba parlant de polles!”
Roger Pelàez és un aliatge de Diògenes de Sinope amb el Diable de Tasmània dels Looney Tunes, i sense cap mena de filtre
No tenir farlopa no em fa por
Qui mai hagi presenciat el seu espectacle “demagògic, fantasmagòric i irresponsable” (per exemple, al llarg dels 7 anys que ha omplert l’Antic Teatre), intitulat igual que el llibre, pot fer-se una idea de com va ser la presentació del passat dijous a la sala La Deskomunal, al barri de Sants. Sobre un escenari (i a sota també), en Roger Pelàez és un aliatge de Diògenes de Sinope amb el Diable de Tasmània dels Looney Tunes, i sense cap mena de filtre moral (si bé no exempt de consciència política i una desfermant lucidesa). O, com diu Joan Ferrús, aquest humorista “parla sempre com si faltessin 20 segons perquè l’afusellessin”. I així, entre cops a la paret, puntades al peu de micro i cerveses baixades a tota velocitat, l’autor va començar per proposar una campanya nacional de Verkami per a comprar míssils a Putin perquè ens els tiri i així incloure el nostre patètic país en la geopolítica mundial, amén de pregar-li que ho faci sobre el cementiri de Montjuïc per a així magnificar el ben sabut victimisme català amb el còmput de cadàvers, perquè, de totes maneres, qui pot diferenciar a un català viu d’un mort? Després va donar curs a la seva desternillant verborrea i va alternar ocurrències sobre en Jaume Asens, apologies a l’assassinat, fotopolles paternes i palles post mortem (també paternes) amb cançons (el circumspecte Vidal Soler donava el contrapunt acompanyant-lo a la guitarra), entre les quals l'ex-cantant de la mítica banda punk Budellam va incloure algun dels temes més coneguts de Zombi Pujol, el seu actual grup, com No tenir farlopa no em fa por. Però del llibre, com era d’esperar, no va dir ni piu (de fet, va aconsellar al respectable que no el compréssim o, si ja ho havíem fet, reclamessin a l’editorial la devolució dels diners). Així que hem jutjat necessari fer-li una breu entrevista. Allà va:
En els temps en què la mentida governa policialment i militarment, la obvietat sembla una cosa totalment nova i enlluernadora
Què diferència Ejaculant diarrea de les teves corregudes gràfiques anteriors?
En realitat, no massa, segueixen sent acudits pretesament frescos i espontanis. Jocs de paraules deplorables, insults més o menys elaborats i coses tan obvies que sembla que no cal que ningú les digui perquè totes ja les sabem. Però com que tampoc les diu gaire gent, perquè sembla que no calgui dir-les, doncs jo sóc un dels que les repeteix. Perquè en els temps en el que la mentida governa policial i militarment, la obvietat sembla una cosa totalment nova i enlluernadora.
D’on surten els acudits del llibre?
Els xistes provenen d’un fanzine que es diu Delenda Est Barcino i que ve a ser com el programa de ma del xou que fem mensualment a l’Antic Teatre. Compta que venen entre 40 i 70 persones a cada xou, doncs aquesta gent són els que els han vistos. Evidentement, al xou a vegades explico algun dels acudits que dibuixo, però els acudits que explico al xou solen ser de la sèrie “Cultura del No”, unes tires més garrulo-pedantesques que apareixen setmanalment al portal Nativa. El procés de compilar els dibuixos va ser que en Ramón de Males Herbes i jo ens vam ajuntar a casa amb les fotocopies del fanzine en A3, perquè estem mig cegatos i el fanzine és una cosa micro-rococó pel que fa a l'amuntegamenta, i vam anar triant ara un ell, ara un jo. Diria que els que vaig triar jo són millors que els que va triar ell. Però, sincerament, tampoc et sabria dir quins són. Usar els paràmetres “Acudit bo/ acudit dolent” per jutjar el llibre és complicat, perquè normalment els més bons són els més dolents.
Un noi que va venir al xou em va dir ‘Si posessis un xiste a cada full en comptes de trenta-cinc, podries arribar a ser la nova Flavita Banana!'
Aquest cop el format és mono i net, com els tebeos de Charlie Brown o Mafalda…
Va ser idea dels editors, però és una idea que em va repetint bastanta gent. De fet, un noi que va venir al xou em va dir “Si posessis un xiste a cada full en comptes de trenta-cinc, podries arribar a ser la nova Flavita Banana!” I bueno, no crec que passi, però em va fer gràcia que aquest pacient espectador ho pensés. Sincerament, et diria que prefereixo posar 35 xistes al full, primer perquè crec que funcionen per acumulació, perquè crec que posar-los en un sol full (els meus i els de qui sigui) ho trobo una mica pretensiós, i, finalment i no menys important, perquè crec que s’ha d’estalviar paper. De què serveix tenir un fill i plantar un arbre si el paper que has gastat a la teva vida equival a quinze fagedes d’en Jordà? El paper s’hauria de fer amb carn humana de fill. Molta gent potser ens abstindríem d’escriure tantes tonteries.
Diria que les teves referències es troben a revistes pretèrites d’humor cafre com El Víbora o Makoki. L’autocensura dels dibuixants sembla haver-se imposat en les últimes dècades… Què penses del còmic i la il·lustració actuals?
Pot ser que ara la gent faci més historieta auto introspectiva, meliquista i de treballar les emocions. Crec que és casualitat i una mica tampoc ho és, perquè aquesta mena de còmics són els que al mercat agrada de vendre i moure. Pot ser que la gent pensi “Vull un còmic que arribi a la gent, necessito el mercat, vaig a fer el que el mercat dicta”, o pot ser que, senzillament, la gent que llegeix els tebeos que el mercat ven, acabi fent tebeos com els que el mercat ven perquè són els que ha llegit. En realitat, tant me fot, eh? Que cadascú faci el que li serveixi. I també és cert que hi ha fanzines i editorialetes que treuen coses súper passades de rosca i d’humor extremadament selvàtic. Només cal buscar-los, si en tens ganes.
Algú et reivindicarà quan siguis mort?
Ha, ha, ha! Entenc que ho dius per un acudit recurrent que solc fer que diu “Quines ganes d'estar mort i que algun gilipolles em reivindiqui”. La veritat és que no sé quina de les dues coses de la frase em ve més de gust cada dia. Hi ha dies que tinc ganes d’estar mort, i hi ha dies que tinc ganes que algun gilipolles em reivindiqui. Les dues coses alhora, és un xiste. Perquè un cop mort no t'enteres de res. Com viu, però en mort.