No fa falta més, amb una captura, amb una seqüència, n'hi ha prou. La imatge de Roger Stone fumant un cigar amb un gruix i d'unes dimensions considerables, amb el gest i l'actitud de sentir-se superior a qualsevol altra persona sobre la faç de la terra, defineix un personatge, que ja de primeres, fa l'efecte de ser un miserable. De fet, li pregunten a quina edat es va fumar el seu primer cigar i ell respon: "Als set anys". Sens dubte, Donald Trump necessita gent així al seu costat. El 2021, durant l'assalt al Capitoli. I ara, a les portes d'unes noves eleccions en les quals Trump ho té tot de cara per ser elegit: intent d'assassinat i ressorgir de víctima empoderada amb aquell "fight" i els dubtes en el bàndol demòcrata després de la renúncia d'un Joe Biden que caminava perdut i sense rumb. Per tant, quan el danès Christoffer Guldbransen viatja a Estats Units per captar què està passant, què es palpa, quin aire es respira al país previ a les eleccions, ensuma que alguna cosa està podrida, fetor que té nom i cognoms: Roger Stone, l'home que persegueix Bill Clinton i imprimeix samarretes amb la llegenda "Clinton violador". Des d'aquell instant, el director articula els arguments i idea un guió amb molts fronts i un objectiu: desemmascarar el perill. El resultat és el documental Tempestad a Washington, estrenat en la recent última edició de l'Atlàntida Film Festival i actualment disponible a Filmin.
El director articula els arguments i idea un guió amb molts fronts i un objectiu: desemmascarar el perill
El crepuscle dels déus
Tot parteix d'aquell històric 6 de gener de 2021, després d'una campanya que, com era previsible pel to populista, demagog i manipulador utilitzat per Trump, havia partit el país en dos. En aquest context, els congressistes es reuneixen en el parlament del Capitoli per aprovar el resultat de les eleccions i, en aquest cas, declarar Joe Biden guanyador de les eleccions presidencials. A tot just una milla de distància, un Donald Trump ferit en el seu orgull, es comunica amb els seus seguidors que estan allà reunits amb la voluntat d'expressar el seu desacord. "El poder ens ha estat robat", és el lema que airegen com a bandera. Llumí dins d'un bidó de gasolina, Trump motiva els seus a marxar cap al Capitoli per protestar. Unes hores més tard, els esdeveniments i la notícia que corre com la pólvora: 5 persones són assassinades i 141, ferides. I en tot això, un ideòleg, la persona que va pensar que atacar el Capitoli era una idea brillant. Encara més, la imatge de Roger Stone, el boig que regalava encenedors al piròman de Donald Trump, davant del televisor encoratjant com un hooligan (però amb tirants) és menyspreable, una postal d'aquesta Amèrica confusa i indesxifrable, en part per culpa de personatges d'aquest calat.
La imatge de Roger Stone davant del televisor encoratjant com un hooligan (però amb tirants) és menyspreable, una postal d'aquesta Amèrica confusa i indesxifrable, en part per culpa de personatges d'aquest calat
Amb aquestes cartes sobre la taula, Christoffer Guldbransen trama una història que de vegades s'assembla a un thriller: hi ha ritme, drama, trampes, embolics, set de revenja i fins i tot sorna. En un moment donat, Stone diu que la gent no té sentit de l'humor. Vaja, com si això, una cosa tan seriosa com la política i la protecció al ciutadà, fos una comèdia o un programa de varietats. I en aquest joc entre director (que es converteix també en personatge) i protagonista (atacs sobre l'origen del director, un infart per estrès pel mig, l'FBI i Rússia, un judici...) hi és la salsa del documental. Potser, en algun moment, pugui semblar forçat i portat en excés fins a l'extrem, però en el fons, és el que li dona a la cinta una personalitat. Aquest és la goma d'enganxar principal; la radiografia d'un Roger Stone tòxic, que és qui interessa tenir a prop a Trump. Com s'ocupen de dir els seus rivals, és un mentider professional. Tanmateix, el moment cabdal està en aquesta habitació d'hotel on Stone presencia els aldarulls i veient el grau que agafa allò, decideix que ha de sortir de la ciutat i, ja de passada, acusar Trump. Com a arma protectora o, simplement, com un altre episodi desmesurat d'una Amèrica que no coneix el terme mitjà. I com a conclusió, una confessió curiosa: Trump està obsessionat amb la pel·lícula El crepuscle dels déus de Billy Wilder, la veu una vegada i una altra.