Diu l'Acadèmia del Cine Català que el flamant Premi Gaudí d'Honor - Miquel Porter 2024 es justifica perquè la guardonada fou “una directora pionera quan no hi havia directores, obrint el camí de les cineastes que en les dècades posteriors ens han meravellat amb les seves històries i han posicionat el cinema català dins i fora de les nostres fronteres. Però també pel seu activisme cinematogràfic incansable, reivindicant el llegat de destacats cineastes que el pas del temps ha anat esborrant, acompanyant joves promeses, organitzant entregues de premis o defensant amb insistència la professió i la presència de les dones al cinema des de diferents altaveus institucionals”. Tot i que ella, la Rosa Vergés (Barcelona, 1955) adverteix d'entrada que no es troba gaire reflectida en això d'obrir camí: “Pionera era l'Alice Guy, la primera dona que va fer una ficció al món”, diu, posant sobre la taula una figura que, si no s'ha oblidat, és gràcies a d'altres dones com la Vergés, que s'han encaparrat en no permetre que ens oblidem de les que han marcat el pas.

🔴 Premis Gaudí 2024, DIRECTE | Última hora de la gala i guanyadors
 

🟠 Premis Gaudí 2024: data, nominats, presentadors i tots els detalls de la gala
 

🟠 Nominacions Premis Gaudí 2024: tota la llista de nominats
 

A Entrevistas de ultratumba (Libros del Kultrum), el llibre de xerrades invocades, delicioses falses trobades entre autors vius i celebritats mortes, hi havia escriptors com Ian Rankin, Joyce Carol Oates, Carme Riera o Diego A. Manrique que mantenien converses imaginades amb Arthur Conan Doyle, Robert Frost, George Sand o John Lennon. És clar, la Rosa “parlava” amb l'Alice Guy. Però no ens despistem i tornem als Gaudí, a la nostra protagonista com a referent d'una nova generació de dones cineastes (“abans no en teníem, i elles, amb tantes coses a dir, tenen uns miralls que ajuden a atrevir-se a fer més coses”), i a la seva discutida condició de pionera. “Ja m'ho havien preguntat alguna vegada, però és que jo no veig ningú que vagi pel món dient 'soc la Rosa, soc pionera'. I de vegades passen coses curioses: quan la Filmoteca va digitalitzar Boom Boom, me'n vaig adonar que quasi totes les caps d'equips de la pel·lícula eren dones, i jo no n'era conscient. Va passar d'una manera totalment improvisada i, perquè eren persones de confiança. Jo recordo tenir una conversa amb la productora Rosa Romero i amb la protagonista, la Víktor Laszlo: dèiem que, com que no havíem fet res abans, tampoc havíem fet res mal fet. Ens estàvem estrenant, i no només nosaltres tres, i havíem de treure la feina endavant amb empenta i molta curiositat. No crec que fóssim gaire conscients de si estàvem obrint camí o no. El temps és qui posa les coses a lloc”, apunta.

Batecs d'èxit

Ens citem amb la Rosa Vergés a la cafeteria d'una coneguda llibreria del centre de Barcelona, i ens la trobem amb en Jordi Beltran, institució a la ràdio del nostre país i coguionista, precisament, d'aquella Boom Boom (1990) que es va convertir en tot un èxit de públic en una conjuntura més aviat hostil cap al cinema català i en català. Ens expliquen que preparen un projecte que no té res a veure amb aixecar una nova pel·lícula, i, ja a soles, seguim parlant amb la cineasta de l'impacte d'aquella sofisticada comèdia romàntica d'arrels clàssiques, i d'equívocs ben cinèfils, i que vista avui manté una insòlita modernitat, amb un empoderat personatge femení poc habitual al cinema de fa 30 anys. La Vergés va guanyar un Goya i va viatjar amb el film cap al Festival de Venècia. “Vaig tenir una gran sort, perquè a mi sempre m'havien dit que fer una pel·lícula era com parir. i jo vaig estrenar Boom Boom i, un mes més tard, vaig tenir una criatura. Llavors potser la meva experiència més sorprenent en aquell moment, perquè no era un món que em pertanyia, va ser trepitjar la catifa vermella a Venècia portant un cotxet amb un nadó i pensant en com es deia bolquer en italià...”.

No crec que [les dones] fóssim gaire conscients de si estàvem obrint camí o no

Un exercici de relativitzar les coses sempre és positiu: “Penso que a mi em va ajudar molt. De fet és una cosa que, d'alguna manera, també li ha passat a la Carla Simón”, diu, recordant que estava embarassada durant el procés de postproducció i promoció d'Alcarràs, i que, després de l'Os d'Or, el seu nadó l'acompanyava a tot arreu. “L'escolto parlar i em sento reconeguda en aquesta proximitat de la vida. Perquè el cinema està molt ple de vida, i la vida s'hi creua tota l'estona”. I continua: “Després de Boom Boom va venir Souvenir, que va ser mal rebuda, així que de seguida vaig entendre que l'ofici anava d'això, de passar de l'èxit al fracàs, de comprendre que un director val el què val la seva darrera pel·lícula”.

Professora Vergés

Sorprén que la carrera darrere la càmera de Rosa Vergés es limiti a quatre llargmetratges de ficció, els ja mencionats, Tic tac (1997) i, finalment, Iris (2004), però la realitat apunta que uns quants projectes van caure pel camí: “Sempre dic que jo vaig començar dirigint la meva segona pel·lícula, perquè la primera no la vaig fer mai, entre d'altres coses per la mort del Pepón Coromina, que havia de ser-ne el productor: hi havia dedicat molt de temps a preparar Blanca, la història d'amor entre entre un àrab i una cristiana al segle XI, i no descarto rodar-la algun dia”. També hi té a veure que en determinats moments, la cineasta va rebre ofertes que no l'atrapaven prou: “M'ha costat molt fer coses per encàrrec, assumir projectes que no em crec, perquè cada vegada que ho he fet, ho he patit més que ho he disfrutat”.

En tot cas, la cineasta ha rodat també un grapat de documentals (El Pavelló de la República; Barcelona, Negatif et Positif; Alberti, un poeta en la calle; García Lorca: De Granada a la Luna, o L’Eixample Cerdà, illes en xarxa), ha dirigit teatre, i, fonamentalment, ha dedicat allò que algú va batejar com “els millors anys de les nostres vides” a la docència, com a professora a la Ramon Llull, a la Pompeu Fabra, a la Menéndez Pelayo o a l'ESCAC, en els inicis d'una escola que ara és referència arreu, i de la qual Vergés en va ser padrina de la primera promoció, amb alumnes tan destacats com Juan Antonio Bayona: “M'agrada molt que algú que ara pot guanyar l'Oscar hagi sorgit d'una escola de cinema d'aquí, i em fa molta gràcia haver-lo tingut d'alumne a classe, per cert, assegut a la darrera filera”, recorda amb sornegueria.

M'agrada molt que algú que ara pot guanyar l'Oscar [J.A. Bayona] hagi sorgit d'una escola de cinema d'aquí, i em fa molta gràcia haver-lo tingut d'alumne a classe

L'ensenyament li ha donat múltiples satisfaccions: “Jo no vaig tenir l'oportunitat d'estudiar cinema, vaig aprendre treballant, fent tots els papers de l'auca en un rodatge, de meritòria de direcció a auxiliar, de script a ajudant, picant molta pedra”. I recorda l'aprenentatge treballant amb cineastes com Vicente Aranda, José Luis Borau, Paco Betriu, Francesc Bellmunt, Bigas Luna o Agustí Villaronga. O amb en Jordi Cadena en el primer rodatge que va trepitjar, el de La oscura historia de la prima Montse (1977): “No et donaven gaires possibilitats de fer coses, més enllà de dur-li cafès a l'Ovidi Montllor. Cafès o carajillos”, explica amb gràcia. “Però també és veritat que de seguida ja em sentia part de l'ofici, part d'un col·lectiu”.

Molts anys més tard, faria de vicepresidenta de l'Academia de Cine Español que presidia Borau: “José Luis era una força imparable, humanament i intel·lectual. En aquell moment l'Academia era una oficina, una cosa petita, i ell la va dimensionar, especialment perquè hi entrés gent jove, posicionant-se més i millor. Vam aconseguir obrir una seu a Barcelona, que s'hi associés gent de Catalunya, que es fessin activitats aquí, va publicar el llibre sobre Pepón Coromina, vam portar els Goya a Barcelona, una gala que vaig dirigir jo...”, rememora, reivindicant un altre dels vessants que justifiquen el Gaudí d'Honor, el de l'activisme.

La singularitat dins un tot

Ha costat molt que els Goya reconeguessin pel·lícules rodades en català, en euskera o en gallec, li diem: “Això no passa només aquí. Ves a parlar amb els francesos de París de què és el cine que es fa a Lió o a Marsella. De fet, quan les pel·lícules espanyoles van a festivals, la gent de fora veu les pel·lícules rodades a Catalunya, Galícia o Madrid com si fossin de països diferents. Jo penso que aquí, a nivell cultural, hem tingut un problema, la democràcia no va saber muntar-s'ho bé: no es va saber transmetre que el que les diferents comunitats teníem en comú no és tan interessant com el que teníem de diferent. Tu ara veus una sèrie o una pel·lícula en gallec i et sembla que sigui de Noruega, i és preciós sentir-les en gallec, hi ha uns actors meravellosos, i uns paisatges, descobreixes tot un món. El mateix que ha passat amb el cinema català. Aquest centralisme ha fet que durant molts anys, per exemple, els actors andalusos, gallecs, valencians, mallorquins, catalans haguessin d'amagar els seus accents per ser més neutres. Aquesta neutralitat no havia fet cap bé, ni al cinema a l'hora de fer-lo, ni a l'espectador a l'hora de veure'l. Perquè el cinema és també un ambaixador d'identitats, i ens hem perdut moltes coses. Ara comencem a veure amb normalitat un cine basc, un cine gallec i un cine català, que no només són reconeguts en la seva pròpia comunitat. Els països nòrdics han promocionat les seves obres facilitant la traducció i els subtítols. I amb tot això hem perdut molt de temps, el cinema català ha perdut molt de temps en aquest sentit. Ha tingut una falta d'autoestima... Jo sé el que he hagut que lluitar per ensenyar les pel·lícules a fora”, afirma.

No es va saber transmetre que el que les diferents comunitats teníem en comú no és tan interessant com el que teníem de diferent

I, posats a fer memòria, li preguntem per aquella joventut quan, com a filla d'un editor de prestigi (Josep Vergés, cofundador de Destino), veia passar per casa intel·lectuals com Miguel Delibes, Carmen Laforet o Carmen Martín Gaite. I, és clar, un Josep Pla que, explica la llegenda, va demanar-li al seu pare la mà de la Rosa: “El meu pare i en Pla van néixer al mateix carrer, a Palafrugell, al carrer de la Tarongeta, eren veïns. Es portaven uns quants anys, però tenien una relació molt propera, i Pla venia moltíssim a dinar. A casa érem vuit germans, sis noies i dos nois. I llavors, clar, jo quan tenia 17 o 18 anys, i vaig començar a estudiar Història de l'Art, a mi m'encantava parlar amb ell, que ja era molt gran. I jo li parlava de que veia els capitells de les esglésies romàniques com si fossin storyboards. Parlàvem molt. I un dia sento que el Pla li diu al meu pare: 'Vergés, amb aquesta filla teva sí que em casaria'. I jo...: 'Home, no. No li regalis aquesta filla teva. Perquè li dones tot el que vol a en Pla, però això no...', pensava petrificada”, recorda entre riallades.

Acabem la nostra trobada amb la flamant Premi Gaudí d'Honor preguntant-li per la seva timidesa i per què dirà quan reculli el guardó: “La gent que està al meu voltant no es creu que em facin vergonya segons quines coses, però se'm dona molt bé dissimular, que és al què t'obliga la timidesa. De vegades dissimules tant que ningú creu que siguis tímida. I et confesso que el moment de donar les gràcies en públic em costarà... Però rebre'l serà molt emocionant”, remata.