Aquest dilluns farà 30 anys que van començar a Barcelona els Jocs Olímpics de l’any 92. A Arata Izosaki, l’arquitecte japonès del Palau Sant Jordi, li faria gràcia saber que tres dècades després en el seu pavelló hi tocaria una catalana que obriria la llauna del seu concert amb la música dels toquiotes Ni-Hao!. Matsuri-Shake ha estat la cançó que ha triat Rosalía per precedir Saoko, amb influències nipones; per continuar amb Candy i Bizcochito, un tema amb sonoritats que recorden als pachinko nascuts al Japó.
Hi havia una emoció olímpica aquest dissabte a Montjuïc. La cantant de Sant Esteve Sesrovires ha estat la primera a vessar alguna llàgrima després de confessar al seu públic com n’és d’especial per a ella tocar al Palau Sant Jordi. El públic ha estat entregadíssim. I transversal. És el mèrit més gran de Rosalía, que aconsegueix que el seu gruix de seguidors estigui format per membres de totes les edats, de tots els orígens, gèneres i classes.
Les persones que aquest dissabte han assistit al Sant Jordi eren conscients que en els darrers dies ha sorgit el debat sobre si un concert sense músics és realment un concert. Cadascú tindrà la seva opinió, però és ben cert que avui només hi ha hagut tres instruments damunt l’escenari. Rosalía ha tocat la guitarra en un moment, i el piano en un altre. Manca pràcticament absoluta de música en directe; a excepció també d’un teclat que ha acompanyat la veu de Rosalía durant la interpretació de Sakura. Tot està pregravat i fins i tot Rosalía fa playback en diversos moments de l’actuació.
Per altra banda, la posada en escena de Motomami és molt minimalista, tenint en compte l’artista de masses en què s’ha convertit Rosalía. Ni confeti ni focs artificials. Tot es basa en les dues ja reglamentàries pantalles laterals i una cantant acompanyada d’una vuitena de ballarins. L’estètica de les visuals es basa en les influències d’Instagram i TikTok. Nous llenguatges: les transicions es mouen com un feed de ‘reels’. I Rosalía podria donar-li unes classes a C. Tangana sobre com funciona una steadycam en un concert.
El Madrileño va tocar fa poques setmanes al festival Sónar de Barcelona, i els assistents d’aquell concert van poder presenciar que en aquesta gira al cantant espanyol sempre el persegueix una càmera mentre es mou a l’escenari, que sovint es col·loca al seu davant i fa que els espectadors no puguin veure’l bé. Tot se centra en la pantalla. Molt diferent del que fa Rosalía, que entén que la pantalla ha de ser sempre un complement del músic.
Les càmeres de Motomami se situen dins l’acció, però sense tapar l’acció. És a dir, immersió absoluta podent gaudir de la carn i els ossos de la cantant i els ballarins. Rosalía canta i interactua amb el públic en alguns moments gravant-se com si es tractés d’un vídeo-selfie. I també fa ús dels nous llenguatges amb l’estètica camp que utilitza a la cançó Hentai. Un fons propi de Windows de la dècada passada se situa al seu darrere mentre toca el piano: semblen els filtres de TikTok de la Generació Z.
Rosalía ha tocat tot Motomati pràcticament en ordre; amb alguns dels seus grans èxits entremig; com De aquí no sales, Linda, La noche de anoche, Pienso en tu mirá, Milionària, TKN, Dolerme, Yo x Ti Tu x Mi, Blinding Lights, Malamente i Con Altura. Fent gala d’algú que es respecta la seva pròpia obra, ha decidit que l’última cançó del seu repertori no fos el gran single -però tema més fluix- d’aquest darrer àlbum, Chicken Teriyaki, sinó el millor tema del disc, CUUUUuuuuuute; les influències d’ARCA han posat punt final al concert. Deliciosa actuació de Rosalía; que no deixant de banda les seves influències japoneses, ha permès que el públic s’acomiadés del Sant Jordi amb una balada de Shigeo Sekito.