Rosalía, Björk i l'obra d'art genuïna que podria haver estat i no és

Era arriscat barrejar el deliri de Björk amb l'autenticitat tècnica de Rosalía i difícil que una cançó entonada per ambdues fos una mica més que una amalgama de sonoritats estridents sense harmonia, ni sentit, ni res. En realitat, ha sigut com ajuntar l'aigua amb l'oli en un gerro transparent i, sense acabar de fusionar-se, aconseguir que el resultat no desentoni en una prestatgeria d'Ikea. Però no ha estat la bomba iconoclàstica que alguns imaginaven en aliar dues artistes tan extremadament genuïnes i potents, perquè una d'elles ha liderat en estil i tempo sent creadora del tema, fent imperar la seva marca en la gairebé totalitat d'una melodia que recorda als musicals de Hollywood modernitzats, i l'altra s'ha conformat en ser fidel acompanyant de la mestra, en segon pla, com una simple nena petita agraïda per l'oportunitat.

Cal entendre que Oral és un tema que la islandesa va compondre fa més de dues dècades i que va guardar en un calaix per ser massa pop. Amb mescles de dance hall i algun ritme que pot recordar als inicis subtils del reggaeton, va pensar en Rosalía per donar-li sortida i apostar per una causa benèfica: tots els diners recaptats seran per lluitar contra les piscifactories que tracten la cria del salmó de forma industrial als fiords de la Islàndia oriental. I l'escolta es comprèn molt més tenint clara aquesta radiografia, perquè permet analitzar l'obra com l'acció de màrqueting que és, més que com l'obra d'art que podria haver arribat a ser si ambdues haguessin bolcat els seus universos particulars des de zero.

Rosalía no ha brillat en la cançó perquè no ha sigut Rosalía. Ni rastre del seu deix vocal, dels seus refilets i els seus girs tonals, tampoc del seu art en majúscules, com si la seva llum hagués estat eclipsada per l'estrella polar islandesa. El seu paper en aquesta història és gairebé el de mera espectadora, encara que fins i tot en aquesta tessitura broda el que se li ha manat: és complidora, òbviament no desafina, i com sempre acaba vorejant la finor i la perfecció. Però no hi ha rastre de la Rosalía que ens posa els pèls de punta a G3 N15 o la que reinterpreta el seu propi registre a De aquí no sales, ni de la que és capaç de versionar un tema com el de Se nos rompió el amor i sortir més corejada que la seva propietària. La seva empremta efímera s'estampa només en un subtil "yo quiero besarle" que no és suficient per pal·liar les ganes voraces que tenim del seu art.

Rosalía no ha brillat en la cançó perquè no ha sigut Rosalía

Tampoc no és que sigui per l'idioma, perquè el seu I see a darkness corejada a l'àlbum Los ángeles contenia tots els ingredients de la catalana en un anglès esquinçat, però l'estrella de Rosalía està ja massa lligada a l'imaginari patri com per desvincular-la de sobte i de soca-rel. Aquesta aparença mesurada xoca amb la presència de la islandesa, que performa la seva veu posant-li 25 anys menys gràcies a la Intel·ligència Artificial en una simbiosi amb l'edat actual de la de Sant Esteve Sesrovires, i que sembla evocar el més enllà amb una dolçor accentuada. Oral transmet aquesta pau només disponible en capítols de ciència-ficció, i prémer el play és transportar-se automàticament a una seqüència de tonalitats pastel. Imagines núvols de sucre, un camp verd arrasat per la llum del capvespre o un tràveling en el qual un parell de noies empoderades se n'adonen que poden aspirar a molt més. Perquè certament podrien haver-ho fet.